Miràvem el rellotge. Però no arribaven. Ens trobàvem al pati del Centre San Marcos algunes cares conegudes de les festes de moros i cristians esperant als dissenyadors del llibre de festes per a la seua revisió. En la improvisada tertúlia, algú va lamentar-se com, en plena era de les telecomunicacions, no ens enviaven la prova per correu electrònic. Jo vaig respondre que, possiblement, impremta i dissenyadors pensaren el mateix.
No m’equivocava. Al arribar, la resposta fou que ho havien dut en persona i en paper “perquè així s’havia fet de tota la vida”. Vaja. Curiós concepte el “de tota la vida”. Baix este paraigües verbal, diàriament repetim accions i actituds que han perdut fa temps el seu sentit original però que es continuen realitzant de la mateixa forma perquè “així s’ha fet tota la vida”.
A nosaltres ens va ocórrer semblant a L’Assumpció amb els campaments. Fins fa poc, regressàvem per la vesprada. Com sempre. Amb la diferència que, abans, el trajecte era llarg i es parava a dinar i, ara, no arriba ni als noranta minuts. Però seguíem parant a dinar.
Aprofitant l’època en la que estem, dos exemples més festers: Sopar de Nomenaments i Parlaments. Any darrere any, malgrat als lloables esforços de les Capitanies i la Federació, tots veiem que necessiten una reinvenció, que han perdut públic i espectacularitat. Però no, continuen celebrant-se en el mateix format, sense canvis destacables. Com sempre.
Però no. Açò no es cap crítica a ningú. Tot el contrari. És un ànim a no tindre por a reflexionar, revisar i millorar. A donar passos endavant. Adaptar-se. Però tampoc és un al·legat revolucionari. Que va. L’autocrítica és important per a renovar allò caduc, però també per saber distingir l’essencial.
No hi ha rés més important a la vida que saber mantenir els nostres principis.
NOTA: Artículo aparecido en el número 252 de La Opinión de Torrent.
Miope 