Aprofitant que una xicoteta lesió m’ha concedit un inesperat temps lliure, enfilava fa un parell de migdies cap al Convent amb l’important missió de comprovar si el meu nebot estava admès el curs que ve a Monte-Sión. L’assumpte no és baladí, per eixes mateixes aules han passat germà, pare i iaio. Des d’eixe mateix punt de partida tots començaren la cursa per la vida.
Una vegada dins, després de contemplar en un panell com, afortunadament, el menut continuarà la saga familiar, vaig retrobar-me, de colp, amb el meu feliç passat. Dissimuladament, vaig pujar les escales. Volia assegurar-me que la meua classe continuava on sempre. M’acostí a la porta. Vaig quedar-me quet, durant un instant. Amb la temptació de trucar a la porta. Però, no em vaig atrevir. Temia que, de repent, s’obrira i la meua mestra em fera entrar a recitar la taula del sis.
Desfent el meu camí per les escales (les mateixes que un dia vaig caure rodant), vaig tindre temps de saludar afectuosament al conserge, al director i a un parell de mestres. Sempre hi hauran cares conegudes al Convent. Sempre serà un centre familiar. Després, vaig traure el cap a eixe patí on tant vaig jugar i que ara estarà dos mesos en silenci a l’espera del nou curs. Quins records.
Conclòs tot el ritual, torní cap a casa. Pel trajecte no deixava de pensar la sort que hem tingut alguns d’educar-nos a col·legis amb valors, amb història. En Torrent hi ha molts així. Públics i concertats. Per a cadascú el seu serà tan especial com per a mi fou i és Monte-Sión. No el canvie per cap. La seua forma d’educar m’ha marcat.
Obliden disputes estúpides que enfronten educació pública, concertada i privada. Tots són models vàlids. Tots han de ser de qualitat.
L’educació mai es deu polititzar.
NOTA: Artículo aparecido en el número 251 de La Opinión de Torrent.
Miope 