Que fa falta un canvi en la nostra societat és un fet prou evident. Les antigues formes comencen a no valdre. Un mira al voltant i veu que alguna cosa no acaba de funcionar. No farà falta que vinguen els marcians o un apocalipsi maia per a destruir el nostre món. Nosaltres a soletes ens bastarem.
Però no siguem pessimistes. També comencen a vore’s símptomes de canvi en xicotets detalls. En Torrent, per exemple, tenim dos indicis: Un positiu amb la supressió de les retribucions econòmiques als membres de la corporació municipal que formen part dels consells de Nous Espais i Aigües de l’Horta i, altre, negatiu, amb eixa sensació de que algú menteix en l’assumpte de la cessió de terrenys per a un hipotètic equipament escolar en el futur.
La metamorfosi de la que parla Edgar Morin ja està en camí. Des del més personal al més global. És un temps de canvi. Inclús, molts demanaran més, que fan falta causes revolucionàries. Sí. Val. Però quines?
Llegia l’altre dia en Esquire a Juan Fernando López Aguilar (polític d’esquerres més que vàlid i més que exiliat a l’Europarlament) reflexionant sobre la corrupció política. Reconeixia que Noruega té una classe política menys política, però també recordava que és un país on “pots deixar una bicicleta sense cadena i la trobes l’endemà”. Intenten açò a Espanya. Amb cadena o sense.
Perquè som l’Espanya del Lazarillo, del pillo. No ens enganyem, els polítics són el reflex de la ciutadania. Normal que hagen abusos de poder quan en este país sempre hem exaltat al pícaro, al llest. I sense cap rebuig social. Des del que còpia a un examen, al que es bota un semàfor o qui compra o ven amb diners negres.
Este és també un canvi pendent.
Esta si és una vertadera causa revolucionària.
NOTA: Artículo aparecido en el número 249 de La Opinión de Torrent.
Miope 