Miope

Diu la dita castellana que hi ha que desdejunar com un rei, dinar com un príncep i sopar com un pobre… És a dir, que diuen els metges que la nostra salut agrairà si mengem variat i abundant al començar la jornada i anem reduint les ingestes fins al sopar on, de cara al llit, interessarà no acudir amb la panxa plena.

No negaré el important de l’equilibri alimentari, però aportaré una xicoteta variació: quasi que desdejunar, per a mi, l’esmorzar és el menjar més important del dia. Ale, ja ho he dit. Que em diguen el que vulguen els metges. L’esmorzar és l’esmorzar! Ojo, i molts torrentins pensen el mateix. Si no, per què una de les preguntes més repetides als últims dies d’agost era saber si el nostre bar de referència ja havia tornat de vacances? Claríssim.

Podríem dir que és tota una cultura la d’esmorzar. Es pot practicar a casa, clar. S’estalviarem unes bones perres. Però a un bar, recollons, sap diferent! Saludar al  personal, agafar taula, les olivetes i els cacaus, pegar una ullada al diari, tastar la cervesseta (o el vi i llimonà) i, ay!, l’entrepà. Si estem entre setmana, existeix la modalitat d’emportar-ho de casa. Però, ara, menys bars ho permeten.

Esmorzar. Pot parèixer un tema estúpid, però no és cap tonteria. És una font important d’ingressos en l’hosteleria. La gent va a esmorzar i molt. Si no, recorden el “joc” de preus en els bars de la Plaça fa un parell d’anys. Cinquanta cèntims amunt o baix per fidelitzar al client. Toma ya.

Però en tota la litúrgia dels esmorzars hi ha un últim assumpte que em fascina: les colles. Grups d’amics, torrentins de tota la vida, tots els dissabtes, taulota per a esmorzar, durant hores, analitzant la vida, rient, vivint. Hi ha fins als que editen calendari i tot!

Tot un món açò d’esmorzar.

NOTA: Artículo aparecido en el número 208 de La Opinión de Torrent