Si fan memòria, a l’article anterior conversàvem sobre la Creu de Pere Mora i la sensació meua que passava massa desapercebuda. Doncs bé, no havia passat ni un dia de l’eixida del diari quan va sonar el telèfon i, a l’altre costat, escoltí la veu d’un veí de 82 anys que completava la història que jo havia contat.
Ho confesse, és un plaer escriure sabent que els lectors es fan partícips aportant al que has escrit. Gerardo Puchol Mora, el nostre protagonista, al telefonar-me pretenia narrar-me en primera persona la seua història amb la Creu de Pere Mora.
Com ja els contí, l’alcalde Miquel Mora, la va traslladar a la placeta de l’Església. El que desconeixia és que, aproximadament per 1934-1936, quant Gerardo tenia uns 7 o 8 anys, va contemplar (i recorda com si fora hui) com, d’un dia per a l’altre, la Creu ja no estava al Camí de València junt al camp que son pare (actualment, a l’altura de la fàbrica de Lems), al patir les ires republicanes destrossada en terra.
I passà la Guerra Civil i la gent oblidà la Creu, tapada per la brossa, trencada en diferents parts. Fins a que “Miquelet el pintor” va indagar la seua ubicació i el seu estat, ordenant trasllat i restauració.
I, fins a hui. Han passat 70 anys d’aquesta història i la Creu continua allí plantada. Per això, com bé em comentava un altre fidel lector, “no sé qui serà reialment el seu propietari, l’Ajuntament o la Parròquia, però es deuria tornar a restaurar”. Per la història que hem escoltat, supose que serà de propietat municipal.
Així que apunten: si volem continuar lluint el casc històric, és precís una bona restauració d’un dels monuments més antics i emblemàtics.
Que continue acompanyant, impertorbable als temps, les nostres vides.
NOTA: Artículo aparecido en el número 182 de La Opinión de Torrent.
Miope 