5!!! (…universitario)

A més de la composició física o visual, els articles de Carles també acostumen a compartir una estructura de continguts semblant.  Al primer paràgraf, Puig sol fer una mena d’introducció a partir del relat d’una experiència personal o d’una tradició local. Encara que , de vegades, també comença la seua columna fent partícip al lector de com va trobar el tema d´aquesta. Als seus article “Personatges” i “Ja tenim tema” hi trobem dos clars exemples:

“El calor apreta, les neurones es fan pereoses i jo , al menys, estic d´una gossera que no m´aguante. En resum, que no sé de que escriure. Així que per a eixir del pas faré ús de l’escriptura col·lectiva per a complir amb la meu columna quinzenal. Els conte com: l’altre dia navegant per eixe niu d’hormones adolescents, fotografies, comentaris diversos com és la xarxa Tuenti, em vaig trobar amb una enginyosa selecció de malnoms de Torrent.”

“Com? Què? En serio? Ni m’havia assabentat! He dut unes setmanes de tanta feina i desconnexió que , quan el director d’aquest mitjà em va assaltar per la Plaça amb un “T´has enterat, no? Ja tindràs tema per al proper número”, em sonava a xinés mandarí el què em deia. Vista la meua cara de pòquer, pacientment, em va explicar allò de la consulta popular de l´Ajuntament per estudiar si canviar el nom de l’avinguda. Però el meu semblant continuava marcat per la perplexitat per què, seguint amb el símil, pensava que anava de farol. Doncs no. Va de bo el nou procés electoral  I ja tenim tema, amics.”

Normalment, hem d’esperar fins al següent paràgraf per a trobar el tema de l’article. En un primer moment, Carles explica aquesta idea principal de manera més o menys objectiva (amb dades, exemples…), però prompte hi trobem les seues valoracions. Aquestes solen aparèixer en  forma de reflexions rematades mitjançant un paràgraf unioracional amb molta força (Ara és el moment de canviar,  Ningú es perfecte, Quants  més acords generals i camins comuns trobem, més junts avançarem etc.) Si es fixem en aquests exemples, comprovem que les columnes de Carles sovint finalitzen amb una mena d’ensenyament o consell.  No obstant, el propi Carles reconeix que amb aquests finals no busca adoctrinar ningú, sinó concloure els seus texts d’una manera contundent. “M’agrada acabar l’article amb una frase contundent, però tinc clar que el meu objectiu no és adoctrinar a ningú. Escric com veig la vida i, de vegades, a la vida hi ha que mostrar certs principis clars i rotunds”, afirma.

D´altra banda, totes les seues columnes estan escrites en valencià. Aquest presenta un caràcter normatiu i estàndard. No obstant, de vegades hi introdueix pinzellades pròpies de la llengua oral o més col·loquial, com exemplifiquen l’ús de nombroses frases fetes, interjeccions o el següent fragment estret del seu article “Els aparadors”: Però tots amb el mateix propòsit: convèncer-nos que mereix la pena la xicoteta botiga local front la macrosuperfície on trobaràs de tot, des d´ uns “calsonsillos” (jo ho pronúncie així) a un pot de tomata, però mai la dependenta sabrà el teu nom. Com veiem, Carles empra de manera conscient el castellanisme “calsonsillos” (en compte del terme correcte “calçotets”). Puig justifica i explica aquest fet del següent mode; “La llengua més col·loquial té un color que no s’aprecia en l’estàndard i quan les barreges en la seua justa mesura li dones vida a l’article amb un toc de casa, d’humor de poble.”

Malauradament, malgrat el nombre de valencianoparlants d´aquesta ciutat, el valencià ocupa un espai molt reduït o marginal als mitjans locals. Es més, a “ La Opinión de Torrent” només el trobem a les columnes de Carles, a les del periodista Ezequiel Castellanos i a puntuals col·laboracions de polítics municipals. Com a parlant d´aquesta llengua, Carles es penedeix d´aquesta situació de diglòssia; “Sóc dels que pensa que les dues llengües oficials han de tindre cabuda i ser compartides per tots. Mai un idioma deu apartar a l’altre. Vist com està actualment el valencià, pense que encara necessita molta protecció i dedicació. Per aquesta raó, m’agradaria veure que té una major presència a la societat i, en conseqüència, als mitjans de comunicació en general i a “La Opinión” en particular. Però, sent pràctics, una capçalera gratuïta necessita molta estabilitat i, clar, utilitzant el castellà arriben a tota la població i a tots els anunciants”.

Precisament, aquesta ciutat està molt present als articles de Carles Xavier gràcies al seu particular costumbrisme torrentí. Els seus texts reflexen de forma  quasi pictòrica les costums i la vida quotidiana de la capital de l’horta sud. Si es fixem en els temes d’alguns dels seus últims articles comprovem que molts tracten temes estretament relacionats amb aquesta localitat ( reflexió sobre la festa local de moros i cristians, recull d’alguns dels malnoms de Torrent ,  polèmica per el canvi de nom de l’avinguda de la ciutat…) i que altres tracten temes generals però que sempre (o quasi sempre) relaciona amb aspectes purament locals (aprofita la tradicional encesa nadalenca de llums de la ciutat per a parlar de la crisi econòmica,  descriu alguns dels aparadors de Torrent per a tractar l’actual lluita del comerç tradicional enfront les grans superfícies, reflexiona sobre la importància de rectificar arran d’un error  propi a l’hora de descriure com seria presentada una torre històrica de la ciutat després de la seua restauració etc.)

A pesar d´ açò, Carles no es defineix a ell mateix com a periodista costumbrista. “Em considere un periodista senzill que parla de la vida. De vegades, la vida són assumptes seriosos i, d’altres, són menudeses. No aspire a ser costumbrista, però sí a reflectir la realitat que m’envolta. M’agrada captar la xarraeta del cafè, els racons de la ciutats, el que es respira mercats tradicional… moltes vivències menudes que, totes juntes, formen el mosaic que, en el meu cas, és la ciutat de Torrent. Aspire a captar l’essència del poble, perquè si ho aconseguisc, segur que el lector es sentira identificat.” El nom de la seu columna ( El xocolater) també està molt relacionat amb aquesta població valenciana amb una forta tradició xocolatera. La família de Carles era propietària d’una de les fàbriques de xocolata. Per aquesta raó,  Puig afirma que va escollir aquest nom per a homenatjar a la seua família i al mateix temps fer una clara referència a un dels oficis més emblemàtics de Torrent.

Els articles de Carles es publiquen de forma quinzenal, raó per la qual resulta quasi impossible que estiguen de “plena actualitat”. Aquest fet no preocupa massa al periodista, qui reconeix que  intenta que les  últimes notícies no determinen  la temàtica dels seus escrits. “Els esdeveniments d’estricta actualitat, òbviament de vegades solen marcar-me les columnes, però intente que no siga sempre així perquè, normalment, eixes notícies ja es tracten informativament al diari. Preferisc que la temàtica siga el més atemporal possible o que el fet actual siga només el punt d’arrancada de la columna.” No obstant això, la recerca de temes no suposa un problema per a Carles. Ell mateix reconeix no patir el síndrome del “foli o pantalla en blanc” i comptar amb una particular nevera de temes materialitzada en una llibreta on apunta les idees que se’l acudeixen i poden ser-li útils al futur.

Als últims anys,  Torrent ha viscut un terratrèmol de canvis polítics. Malgrat aquesta situació, llegint els articles de Carles, prompte descobrim que el seu estil es caracteritza per la seua excessiva neutralitat política. Aquesta, moltes vegades ve donada per el tema (ja que molts d’ells no presenten cap connotació política) . No obstant, hi ha vegades que el lector pot ser tire en falta eixos plantejaments clars i rotunds dels que el propi periodista parlava. Aquest fet queda patent en expressions estretes dels seus texts com “partidismes a banda” , No sóc molt de polemitzar al meu raconet quinzenal” o “ No entraré a valorar el fet per uns i altres” (referint-se a la manera d’actuar enfront un mateix tema de l´anterior govern socialista i de l´actual popular) . El propi Carles reconeix que les polèmiques polítiques no el motiven  i les qualifica de “poc profitoses i avorrides” Com ell mateix afirma; “La política deuria ser una competició de mèrits i no un concurs d’aprofitar els demèrits de l’altre. Jo, com els partits, busque el millor per al poble. Si ells no ho aconsegueixen, perdem tots, així que em centre més en opinar del que es pot millorar entre tots. Per a donar calbots o palmadetes en l’esquena ja hi ha altres.”

Aquesta neutralitat ha sigut la causant d´algunes crítiques  molt puntuals. No obstant això, Puig no es considera un periodista polèmic i pot presumir de no haver tingut problemes amb cap de les persones ni institucions a les que ha al·ludit als seus articles, més bé al contrari. “Conec persones que s’han alegrat de veure’s anomenats o reflectits. Sempre en positiu, mai en negatiu.”, afirma. Així i tot, Carles ens conta que a la seu vessant bloguera si que es troba més a sovint  amb opinions contràries. Davant aquesta situació, assegura mantindre una actitud respectuosa i escoltar les crítiques , però sempre amb uns límits, ja que com ell mateix remarca es tracta del seu espai personal i “cadascú a sa casa fica les seus pròpies normes”.

NOTA: Segunda parte del trabajo universitario que la torrentina Sara Carbonell Peris realizó sobre mi columna quincenal en La Opinión de Torrent.

Anuncios

Un Comentario

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s