5!!! (El trabajo…)

Carles Xavier Puig Folgado és un jove periodista torrentí que  des de el 2007 compagina el seu treball al Departament de Comunicació de l’Ajuntament d´Aldaia amb les seues columnes al periòdic “La Opinión de Torrent”.  Al llarg  de les següents pàgines estudiarem amb més profunditat el seu treball periodístic. Cal remarcar que aquest estudi, en bona mesura ha sigut possible gràcies a la inestimable col•laboració del propi Carles, qui des del primer moment va acceptar la nostra entrevista.

Carles defineix el seu interès per el periodisme com vocacional, ja que des de ben menut va començar a escriure. No obstant això, a l’hora d’escollir la seua formació universitària va dubtar entre el periodisme i la educació. Finalment es va decidir per la primera opció, encara que sempre ha estat molt vinculat al món de l’ensenyament, com bé demostren el seus títols d’animació juvenil , el CAP en llengua castellana i el seu treball com a educador de juniors.

Carles sempre ha estat especialment interessat per la informació local, ja que com ell mateix afirma “per al públic és tan important com la global”. Potser, fruit d’aquest interès va escollir l´Ajuntament d´Aldaia per a realitzar les últimes pràctiques lectives de la carrera. La seua tasca per a aquesta institució no va acabar amb el fi de les pràctiques, sinó que s´ha prolongat fins a l’actualitat.

Durant aquests anys, Carles Xavier s’ha encarregat principalment d’exercir com a redactor i locutor als informatius d´Aldaia Ràdio, encara que també ha treballat en el gabinet de comunicació municipal. Carles també és un habitual d’altres mitjans com el periòdics “La Opinión de Torrent”, “Tribuna” i “Crònica”. Es trobem, per tant, davant un periodista pluriempleat. El propi Carles reconeix la dificultat de guanyar-se la vida amb aquesta professió ; “Tot periodista ha de pluriemplear-se una miqueta per a poder sobreviure picant un poc d´allí o d’allà”.

A més, la seua implicació en aquestes dues branques periodístiques es tal, que li resulta impossible decidir-se per una. “Inicialment, diria que m’agrada més la redacció pura i dura. Però, tampoc em puc enganyar, la ràdio em dona sensacions molt especials. Fer ràdio és difícil però entretingudíssim. Disfrute molt. Estressa però és molt gratificant. En resum, em quede amb les dues,  hi ha temps per a tot.”, confessa.

D’altra banda, Carles és l´autor del blog “Miope”. Aquest quadern de bitàcoles que prompte complirà cinc anys, ha protagonitzat una evident evolució. “Inicialment, pareixia un diari personal. D’allí passí a filosofar sobre el que m’envoltava, per a acabar després amb una fase més humorística i soltar el primer que em sortia del cap. M’ha costat molt trobar l’estil, però sempre ho he vist com un exercici d’escriptura personal obligant-me a actualitzar quasi tots els dies. Crec que, ara, per fi, he trobat l’estil adequat en una barreja de tot l’anterior.”

Puig qualifica les entrades del seu blog com “pseudocolumnes”. Aquestes guarden una estreta relació amb el nom del blog  (“Miope”), ja que propi autor considera que plasma la realitat tal i com la veuen els seus ulls, és a dir, deformada. Gràcies a aquest quadern de bitàcoles, Carles es va apropar al món de l’opinió i el que es més sorprenent, va aconseguir treball com a columnista.

En juny de 2007, Manuel Amate , el director de “La opinión de Torrent” va contactar amb ell perquè volia ampliar el nombre i la pluralitat dels columnistes del seu periòdic. Puig i Amate  ja es coneixien, no obstant això, el treball de Carles al seu blog va ser determinant per a que Amate es decantara per ell. El director de “La opinión de Torrent” era lector habitual de “Miope”, on va trobar el llenguatge ràpid i fresc que buscava per a que contrastara amb el de les plomes més clàssiques del seu diari.

D’aquesta manera, Carles va entrar a formar part de la nòmina de columnistes d’aquest mitjà. Per tant, es trobem davant un periodista que ha sabut aprofitar les possibilitats que ofereix la xarxa. Al preguntar-li sobre els avantatges de les publicacions digitals enfront les tradicionals, comprovem que Carles té una opinió molt definida.  “L’avantatge sobre els mitjans tradicionals és que els blogs són yo me lo guiso, yo me lo como amb únicament la regulació que cadascú mateix s’impose. Això, té coses positives i negatives, però és innegable que el periodisme digital ajuda a democratitzar la informació i l´opinió que es verteix des dels mitjans de comunicació”. En relació  al futur de la premsa en suport paper, Carles desitja que al futur aquesta premsa tradicional i la digital protagonitzen una convivència al 50%. No obstant, defineix aquesta hipotètica coexistència com “complicada”, i augura que el poder d’immediatesa i accessibilitat d’Internet propiciarà una situació comunicativa contrària a l’actual, en la que la premsa escrita serà qui complemente a la on-line.

“La opinión de Torrent” és un diari quinzenal amb una tirada de 5000 exemplars que des de fa huit anys informa als torrentins de forma gratuïta. Entre les seues 23 pàgines trobem set seccions diferents que tracten exclusivament aspectes locals: opinió i participació, política i successos, veïnat i societat, cartellera, esports, economia i comerç i cultura i oci.

Malgrat el nom del periòdic, l’apartat  reservat a l’opinió ocupa únicament la segona plana.  En ella trobem un editorial (amb una extensió considerable), una columna  horitzontal situada a l’extrem dret i la columna de Carles, ubicada a la part inferior. No obstant, cal destacar que a la secció de política hi ha una pàgina dedicada a la opinió (formada per un article, una vinyeta i la secció d´ e-mails al director) i també dues columnes reservades als membres dels diferents partits polítics.

Quan Carles va començar a col•laborar per a aquest mitjà  a l’estiu de 2007, hi havien sis columnistes. Com només hi havia espai suficient per a tres van  agrupar-se en parelles de columnes, raó per la qual cadascú d’ells escrivia en publicacions alternes (és a dir, de manera mensual).  Per a Carles aquesta situació va canviar a partir de desembre de 2008, quan la baixa del seu company va propiciar que intervinguera en tots el números.

Carles Xavier no té problemes a l´hora d´adaptar-se o complir les “normes” de “La Opinión de Torrent”. Realment, aquestes pautes es redueixen a les limitacions de l’espai físic. Puig  reconeix gaudir  pràcticament d’una total llibertat,  ja que no ha de consultar els temes de les seus columnes ni enfrontar-se a cap tipus de censura. L’única condició que li ficaren va ser que tractara temes de l´ámbit local o nacional, amb el fi de seguir la línia de la resta del periòdic i aconseguir així que el lector s’identifique.

Precisament Carles pensa que tots el torrentins (amb independència de la seua ideologia política) poden identificar-se amb aquest mitjà que ell qualifica com “plural i informatiu”. “ La Opinión de Torrent ha sabut conviure amb dos ajuntaments de color polític diferent sense ser penalitzat sense publicitat institucional o apagada informativa. Està sabent mantenir-se en una certa equidistància, . A més, mirant les tendències dels columnistes també es veu que hi ha de tot un poc.”, comenta.

“El xocolater” (així es com s’anomena la columna de Carles) es caracteritza per la seua brevetat, per tindre un estil directe i sense artificis i per la seua temàtica costumbrista. Tipogràficament, el nom de la columna ocupa un lloc destacat (dalt a l’esquerra amb lletres blanques sobre una franja negra). A continuació apareix el títol de l´article acompanyat per una fotografia, el nom complet i la professió de Carles. Per últim, trobem el contingut dels articles.

Aquests solen seguir una estructura molt semblant: tots estan formats per 1500 caràcters aproximadament i la majoria apareixen dividits en cinc paràgrafs d’unes unes set línies cadascú  i  en un últim paràgraf  unioracional. Es trobem per tant, davant uns texts prou breus. Les següents paraules de Carles ens informen dels avantatges i inconvenients que per al propi periodista presenta  aquest espai tan limitat. “No em vindria gens mal que m’assignaren unes quantes línies més! De vegades m’ho veig difícil per a contar tot el que pretenc en l’espai assignat. Això sí, tindre un espai tan taxat té l’avantatge d’obligar-te a ser precís en les paraules i llevar tot artifici literari. No és mal exercici per a escriure millor.”

Aquesta cita confirma un dels seus principals objectius: escriure amb un llenguatge senzill  que puga ser entès sense dificultats per el públic general. El propi Carles atribueix aquesta tendència a la predilecció que sempre ha mostrat per els camps de la educació i del periodisme.

“He plasmat aquesta dicotomia en la meua professió. Sempre he vist l’escriptura periodística d’una manera didàctica, intentant que el lector comprenga plenament el que es conta. Si  el periodista deu plasmar la realitat, el lector deu entendre-la.” Possiblement, aquesta fixació per evitar qualsevol recargolament, també guarde alguna relació amb el treball de Juan José Millás, un dels seus columnistes de referència. “Em pareix una de les plomes més destacades del nostre país tant en la seua obra literària com periodística. Els seus punts de vista, la fixació per les coses menudes, les dobles paraules o el seu realisme màgic són inigualables. Curiosament, el que més he aprés d´ell ha sigut gràcies a les seues classes magistrals al programa La Ventana de la Cadena SER, on explicava com redactar llevant tot artifici en pro de la paraula precisa i exacta.”

Tot i la seua predilecció per Millás, Carles compta amb un gran nombre de periodistes o escriptors que en certa mesura  també l’han influenciat. Entre la llista dels seus preferits (que ell mateix qualifica com “eclèctica”) trobem noms com Enric González, Vargas Llosa, Ramón Palomar, John Carlin o David Trueba. De tots ells subratlla la seua “temàtica  i posada en escena fresca i amena”. A més, també destaca l´ humor d’Elvira Lindo, la “rotunda sinceritat” de Pérez-Reverte, , el “macarrisme” de Ramón Palomar i es confessa seguidor d´Álex  Grijelmo. “M’agrada molt el seu treball en els últims anys. Ha plasmat les errades més comuns dels professionals. Però no només parle de gramàtica, sinó d’enfocament de notícies, mala contrastació de fonts…”

NOTA: Primera parte del trabajo universitario que la torrentina Sara Carbonell Peris realizó sobre mi columna quincenal en La Opinión de Torrent.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s