Miope

Passat dia 16 d’octubre, al mes del Rosari, la confraria que promulga la fe en els joves torrentins baix aquesta advocació mariana i forma d’oració, presentava (per fi!) el llibre que recull els 400 anys des de la seua fundació. Si recorren les pàgines del musculós llibre repassaran la historia, actes més importants, organització, o les capelles que han acollit la seua imatge durant estos quatre segles.

Com tot en la vida, opinions hi ha per a tots els gustos. A uns els pareixerà un llibre exemplar i altres comentaran falta d’imatge gràfica o anècdota fàcil. Sempre passa. Com el propi ésser humà, tota obra és imperfecta. Però, dins del llibre hi ha un apèndix amb comptes del segle XIX que, resulta un poc excessiu. De fet, en l’elaboració, preguntaren als autors per què tant contar garrofes, càrrecs en maravedís o lliures de cera. La resposta sempre fou idèntica: “Si no ho deixem ara per escrit, es perdrà per a sempre”.

No estan gens equivocats els historiadors torrentins, perquè la historia està per recordar-la i les costums que no queden per escrit corren el perill de perdre el sentit original o, pitjor, oblidar-se. Per això, tots els que estimen la Confraria del Rosari (que són molts) celebren que, per fi, una tradició tant antiga quede plasmada per escrit.

No és cap qüestió banal. El Torrent que tots coneixem li deu molt a la Confraria del Rosari. Poques festes han sobreviscut tants segles fidels al seu origen. Estiguen segur que passaran cent anys més i, cada nit d’octubre sonaran les primeres notes d’aquell “Cristianos venid, devotos llegad…”.

Vixca la mare de Déu del Rosari!

NOTA: Artículo aparecido en el número 165 de La Opinión de Torrent.

CANCIÓN PARA ESCUCHAR: Sin querer (Sidonie – El incencio)