Duc vint anys pertanyent a una germandat torrentina i, sempre, des de ben menut, he tingut especial predilecció pels matins de la Setmana Santa. No em pregunten per què. Com tantes coses irracionals, no tinc argument o raó que ho justifique. Simplement, m’agraden més. A la vista està, en contra dels meus gustos, que les processons matinals tenen menys participants. I, des de la meua subjectivitat, no ho acabe de vore. Òbviament, la nit li dona major solemnitat a la Setmana Santa. Però que volen que els diga, sóc més de llum que de foscor.
Comencem per Diumenge de Rams. Un esclat d’alegria d’inici de la passió. Eixe matí som tots un poc Jerusalem, s’ho prenem com fa dos mil anys: més festiu i menys meditatiu. Més em sorprèn ja la trobada dolorosa del matí del divendres amb menys assistència (tant públic com germans) que fa anys. La llarga nit de Dijous Sant passa factura. I, de nou, des de la subjectivitat la reivindique, perquè és de les celebracions més solemnes, emotives i reflexives. L’instant que la Mare de Déu dels Dolors i Jesús Natzarè es miren als ulls per última vegada, simplement talla la respiració.
Però als matins de la Setmana Santa hi ha inclús un acte final que sol passar desapercebut de fidels i curiosos. Agafen els horaris de processons i miren com al Diumenge de Glòria, al acabar la missa solemne, totes les Germandats pugen Convent amunt acompanyant la Mare de Déu fins a sa casa. Allí, quan arriba l’Àngel de la Resurrecció, es realitza una oració final. El públic que, hores abans, ha posat el colze per vore de prop el seu traje o viure en primer pla la Resurrecció, ja no està. Llevat els germans, només queden pel camí quatre curiosos, una carxofa i centenars d’Al•leluies.
I, diguem cabut, però si no deixa la Mare de Déu a casa, qui els escriu no es menja agust la Mona per la vesprada.
NOTA: Artículo aparecido en el número 153 de La Opinión de Torrent.
CANCIÓN PARA ESCUCHAR: Que tinguem sort (Lluis Llach – I si canto trist…)
Miope 
2 respuestas a “Els matins de la Setmana Santa”
estaras d´acord amb mi que la suspensió del sant soterrar a sigut una cagada en tota regla.En sevilla no hagueren suspes res pero poden mes el valor de alguns tratjes que la devoció de un poble. Fins l´any que no torne a ploure o amenaçar de ploure. un abraç carles
Home… cagada, cagada… tampoc exagerem l’assumpte ni fem qüestió d’estat la suspensió. Ni la Setmana Santa, ni les processons de les germandats, ni la devoció dels torrentins, per sort, depenen de si es fa o no es fa el Sant Soterrar. Faltaria més.
Una cosa és la religiositat popular i altra el folclorisme. Així que no parlem tots tant «valentia» ni siguem tan fariseus amb lo de «Ha pesado mas el mojarse que difundir la pasion de cristo» (llegit en La Opinión). No crec que fora qüestió de valentia sinó de sentit comú. A més, soterrars hi ha tots els anys i devoció tots els dies de l’any, així que no siguem ventajistes ara que sabem que al final no va ploure.
Jo crec que fou un «despago» per a tots, tant per als que votaren que SÍ, com als que NO. I que ningú pense el contrari. I supose que la decisió era com tirar una moneda al aire, podria haver plogut o podia no haver plogut. El que tinc segur és que pesaria molt en la decisió, la tromba d’aigua de fa dos anys. Jo no vaig arribar a eixir, però recorde les cares dels que varen arribar amb els passos completament annegats i les corregudes per intentar que el mal fora el menys possible.
No oblidem maí que el sentit de totes les celebracions és compartir la passió de Crist i està per damunt de trajes, cornetes, passos, banderins, reines i germans majors.
L’any que ve hi haurà un altre soterrar, no patiu.
Un abraç també per a tú.