Miope

Una de les imatges més habituals que recuperem amb la tardor és contemplar cada matí als xiquets arrastrant cansinament les seues bosses camí de l’escola. A mí, eixa escena sempre em transporta a la meua época escolar i a la litúrgia de pujar el carrer del Convent. Ha passat ja molt d’allò, però recorde perfectament les meues sensacions al pupitre (de classes sobresaturades: un any arribàrem a ser 52) i això vol dir que l’experiència no va estar tan malament. Fou una època feliç.

Al principi del curs, clau era saber amb qui et sentaries. No era un tràmit més, sinó essencial: l’estratègia de converses furtives et donava vida a les classes. Igual ocurria amb el pati. Esperavem ansiosos eixe beneït moment i, una jornada de pluja, era un dia desgraciat. Mai oblidaré la visió d’eixe patí replet, amb mil corregudes, amb decenes de partits coincidint (i que mai s’estorbaven), les partides a la paret, l’1X2…

Parlar amb les xiques, eixe era un altre dels nostres objectius. Curiosament, vaig coincidir amb l’entrada de les primeres a Monte-Sión, així que el contacte amb elles (uoooh…) era un dels moments estelars. Amb el temps, es normalitzaria esta qüestió i, el punt de mira s’enfocaria cap a fora: les xiques de la Purísima.

La temible eixida a la pissarra, la tabla del 7, els “dictados”, el mes de Maria, la habitual excursió a “Choleck”, les Miniolimpiades, forrar els llibres, les pintures Alpino, les còpies, les pegatines a les carpetes, la campanya del fluor, la foto del curs, els carnestoltes… tot està lligat als records de la nostra infança.

Al acabar les classes, si eres afortunat (jo no), podies gaudir de la paraeta amb l’home del carret, la Clip, Mercedes o, per als major, “el Turco”. Després, ja solventat este tràmit, tornàvem a descendir, com a formiguetes pel carrer del Convent. En eixa època no existien massa extraescolars (fútbol, música o anglès) i, a alguns, quan arribaven a casa els esperava el Bollycao. A mí no, jo babejava pel  bollo de xocolate amb pa de la fàbrica de mon tio.

Així era la nostra escola. Igual però diferent a l’actual. No acabe d’estar segur si reialment els xiquets hem canviat tant. Però hui no ens queda temps. Més endavant seguirem recordant com era el Torrent de la nostra infança… (continuarà).

NOTA: Artículo aparecido en el número 142 de La Opinión de Torrent.

CANCIÓN PARA ESCUCHAR: ¿Dónde estás? (Jaime Urrutia – Enjoy)