Miope

Si ayer sacaba una espectacular foto de media página de la Gran Entrada con Els Comilitons como protagonistas, hoy (pág. 19 – Edición l’Horta) le da bola a la presentación del libro de les riuades.

Lo dicho. Very famous.

L’Ajuntament edita el llibre “Entre l’aigua i el fang. Les riuades d’Aldaia: imatges i records”

“Vora niu no faces niu”. Aquesta vella dita popular fa al•lusió al perill de les inundacions en terres valencianes. Un perill al que no escapa Aldaia, que si bé no té riu està travessat per un barranc, la Saleta, el qual periòdicament escampa violentament el seu cabal d’aigua per carrers i camps, provocant danys considerables. La part oest del terme d’Aldaia també es veu afectada pels desbordaments dels barrancs de Xiva, Pozalet i Gallego.

Malauradament, la imatge de fang i desolació de les riuades forma part de la memòria col•lectiva del poble. Des de temps immemorials, Aldaia ha estat sotmesa als efectes devastadors del desbordament del barranc. En la memòria recent del poble està viu encara el record de la tràgica riuada del 14 d’octubre de 1957 i les barrancades de 1983, 1989 i 2000.

Per a donar constància història d’aquest fenomen, l’Ajuntament ha editat el llibre i l’audiovisual “Entre l’aigua i el fang. Les riuades d’Aldaia: imatges i records”, els autors del qual són Francesc Martínez i Mª Pilar Sánchez Chuliá. El llibre es presentà ahir (29 de juliol) al Centre de Convivència per l’alcaldessa de la localitat, Empar Navarro, en un acte que comptà amb la assistència de més de 200 persones. La presentació comptà també, a més dels dos autors, amb la participació de Francisco Franch Ferrer, cap de Projectes i Construcció de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer.

El llibre compta amb la col•laboració de Josep Ramon Sanchis, Fátima Koudsi i Carles Puig . El llibre fa un recorregut històric de les riuades que ha patit Aldaia, destacant principalment la de 1957, on més de 1.200 veïns resultaren damnificats i la fúria de l’aigua arrassà 17.000 fanecades del terme. Hi ha un capítol on es recullen testimonis de més de vint persones que patiren aquesta riuada.També es fa un recorregut als efectes de la riuada ne altrs pobles de l’Horta Sud.

Però aquesta inundació no ha sigut l’única que ha patit Aldaia. El llibre recull les riuades d’abans de 1957. Hi ha documentades les que tingueren lloc el 14 de octubre 1651, el 16 de setembre de 1731, el 23 de setembre de 1766 i a l’octubre de 1776. Igualament, l’obra també comenta les riuades posteriors a 1957. Les més devastadores van tindre lloc els anys 1983, 1989, 1990 i 2000, les quals van deixar la ferida de la destrucció de la còlera de l’aigua.

Finalment, el llibre acaba en un capítol dedicat a la recerca de solucions al problema de les inundacions, explicant les infraestructures de drenatge executades fins l’actualitat, com per exemple l’ampliació del barranc de la Saleta pel carrer València o el minidesviament de les aigües de la Saleta cap al barranc del Poio a través de l’ampliació de la cuneta del Distribuïdor Comarcal Sud . I conclou  amb el nou projecte de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer al terme d’Aldaia, on hi ha previst desviar les aigües de la Saleta cap al nou llit del riu Túria a través d’una ruta verda.

PD. Snif, snif… Se acabaron les festes. Ayer por la noche tocó llorar y despedirse entre abrazos. De la Entrada un par de conclusiones: espectacular el ambiente, el público y la difusión; nuestro nuevo traje (1/3 parte) parece que ha gustado bastante; susto de los grandes la rotura de la maza del Pradi; la capitanía cristiana fue corta pero me gustó mucho (olé el tablao, olé el baile flamenco, aunque el traje de la primera escuadra, Diossss!!!); no puedo decir lo mismo de la mora, nu sé, esperaba mucho más…

CANCIÓN PARA ESCUCHAR: Tócala Uli (Jaime Urrutia – EnJoy)