Només en una imaginació tan privilegiada com la de García Berlanga es podria haver concebut escenes tan surrealistes com contemplar a un folklòric poble sencer esperant en vela l’arribada dels americans, un botxí (“verdugo” per als amics) que no vol executar condemnats o la venda de porters automàtics en una cacera franquista. Tots, moments plens d’ironia que han passat a la historia del cinema nacional pel brutal contrast de dos diferents realitats al mateix pla.
Però, ni el somni més inversemblant del cineasta valencià hauria pogut imaginar el mes de març que ens espera enguany als torrentins. En només quinze dies tindrem campanya electoral, Setmana de la Dona, Eleccions Nacionals, Falles, Setmana Santa, futbol, mones de Pasqua i catxirulos. Un damunt de l’altre, tot al mateix mes. Tota una esquizofrèna política-festiva-religiosa que provocarà que haja dies on amb blusó faller i bufanda del València toquem el Silenci amb la corneta abans de votar. De bojos.
Per això, des d’esta columna, com a servei públic, hui vos donem pistes (molt estereotipades, ja avisem als susceptibles) per a saber diferenciar “qui és qui” en el mes de març.
Comencem pel “polític en campanya”. El reconeixeran pel seu somriure forçat, l’apretonet de mà, un adhesiu del partit i milers de promeses per a que l’espanyol siga el ciutadà més feliç del món. Darrere d’ells trobem al “votante gorrón”, eixe veí que agafa dos plats de la paella popular i plena la butxaca de pins, bolis o misteres serigrafiades. Ja seguint el calendari mensual, passem als fallers, fàcilment visibles per la veu afònica, el masclet a hores intempestives, la mística de l’Ofrena i el “mi caballo camina pa’lante, mi caballo camina pa’tras”. Dins d’este grup tenim la subespècie “faller putejat”, eixa minoria que curra mentre la resta disfruta.
I, quasi sense respir, passem al vesta, eixe natzaré ben identificable per la marxa ràpida-marxa lenta, talls en les processons, el xiquet colpejant el tambor a deshores o per agafar al•leluies de terra. Després, clar, tenim als pasquers, inconcebibles sense una bona torrà amb sangria, mona per als nanos, bots a la corda, el catxirulo que mai vola o les passejades per a baixar el dinar. I, en mig, de tot açò, en març no obliden que tenim futbol València-Barça-Sevilla-Madrid. Què com és reconeix a l’aficionat valencianista?
Fàcil. Enguany tots estan cabrejats.
(Artículo publicado en el número 128 de La Opinión de Torrent)
CANCIÓN PARA ESCUCHAR: Balada del desarraigado (M-Clan – Memorias de un espantapájaros)
Miope 