Des que tenim un membre familiar més per casa, cada nit tinc la missió d’adormir al major. Santiguar-se, recordatori de familiars i amics, cançoneta i a relaxar-se. Mentre ell poc a poc va caient jo vaig pegant les meues cabotades. Me contagia. Tot anava sobre rodes fins que arribaren els dos diumenges de patiment. De restrenyiment informatiu. No hi ha res pitjor que voler i no poder. No poder saber els resultats. De les eleccions locals i la salvació del València. Deia Kofi Annan que la informació es alliberadora. Jo necessitava llibertat. Saber. Però amb cada intent de consultar el mòbil l’habitació s’il·luminava. I començava de zero la rutina de la son.
A estes altures no fa falta contar com va acabar tot. Me sap mal pel Rochano. Jesús mereixia un final a l’altura de tants anys dedicats a Torrent. La història ja el posarà al lloc que li correspon. Jo, personalment, sempre l’estaré agraït per diversos detalls, però, especialment, per la seua telefonada quan va faltar ma mare. Un vol tindre dirigents que estiguen en els mals moments. I més en mig d’una pandèmia. A banda, va aguantar sempre amb bon talant les bromes dels Comilitons sobre la seua eternitat com Jordi Hurtado. El sentit de l’humor també deuria ser obligatori als nostres mandataris.
Cadascú farà el seu balanç dels resultats. I encara ens queda per vore quant apreta Vox al PP en les negociacions per a confirmar la nova alcaldia. Però és una evidència que el vot fou més nacional que local. I això diu molt de en què s’estem convertint. De com gran part dels nostres veïns no coneixen Torrent ni als torrentins. La gran ciutat i el poble no poden transitar per camins separats. I eixa reflexió se l’hem de fer tots. Perquè els problemes estatals no són els de casa.
El futur de Torrent passa pels nostres carrers.
NOTA: “Camins separats”, artículo publicado en la edición número 399 de La Opinión de Torrent.
Miope 