No era nou d’ara. El pànic a emmalaltir. Ja d’adolescent creia que el més lleu dels símptomes l’avisava de la pitjor de les dolències. Visitava metges constantment. Hipocondria li diagnosticaren. Sempre temorós, llegia, fins i tot, els prospectes. Li aterraven els efectes secundaris. Bussejava massa per Internet. Es rentava contínuament les mans. Era molt escrupolós. La mort prematura de sa mare va agreujar eixe trastorn. Habitava en un constant núvol negre.
L’únic sol que escampava eixa foscor era la seua germana. La desgràcia familiar els havia fet inseparables. Ella, alegre i vital, el distreia, el feia centrar-se en el seu treball de comptable i en les curses de muntanya. Men sana in corpore sano. Amb el cap ocupat s’oblidava de caure malalt. Somreia. Respirava. Gaudia d’una bona època quan començaren a escoltar-se les notícies d’aquell virus xinés.
Totes les paranoies es feren realitat. I es va aïllar completament. Quasi dos anys després continuava autoconfinat. No se’l veia pel carrer. Teletreball, Amazon, Netflix i cinta de córrer. No necessitava més. Ni abraçar a la seua germana. Ella el visitava diàriament. Ell no es treia la mascareta. La feia conversar a distància social. Cadira front cadira. Una vesprada li va mostrar una imatge en blanc i negre. Què és? Un xiquet de 12 setmanes. Naixerà en gener. Tu seràs el padrí.
La nit de Nadal es va posar de part. Inesperat. Amb el pare de viatge. Ella li duia el sopar quan va trencar aigües. Agafa les claus del cotxe i porta’m a l’hospital, corre! Quan es va voler donar compte estava dins del quiròfan sostenint-li la mà. Minuts després, una infermera li col·locà el menut als braços. Paralitzat, tornar a sentir el contacte físic el feu plorar d’emoció, comprendre que la vida estava fora i no dins. Que havia tingut tanta por a morir que s’havia oblidat de viure.
Eixe Nadal dos vides varen nàixer juntes.
NOTA: Cuento publicado en el número 381 de La Opinión de Torrent.
Miope 