Cadascú passa el dol el millor que pot. Pot ser personal o sentimental, però tots el passem alguna vegada. Un dels meus dols fou deixar de transitar estos carrers, els d’Aldaia, ja no sentir el seu vent a la cara. Des de menut els he recorregut, primer molt, després menys. Fou al deixar-me la pell durant deu anys per la seua emissora municipal quan em vaig vincular definitivament amb Aldaia.
Quan va acabar abruptament el projecte, durant quasi un any no vaig xafar el poble. Fou com un dol. Ací vivia la meitat de la meua família sanguínia, la materna. Ells no tenien la culpa, però sentia que només així, des de la distància, podria seguir endavant. Després, superat el primer colp, els esdeveniments familiars ja m’anaren retrobant amb la ciutat.
Quan vinc a Aldaia, des de Torrent, si puc, m’agrada fer-ho asoles i en cotxe. Així, discretament, passeje pels carrers als qui tinc tanta estima. Sempre faig el mateix recorregut: entre pel Mariano Serra i per trobar-me de cara la rotonda de la pipa, la del TAMA. Després enfile cap al centre neuràlgic de la ciutat comprovant que tot està al seu lloc: el Platero, Coladors, el carrer Sant Miquel on va nàixer ma mare, la industrial Miguel Hernández per tornar a baixar pel carrer Major, sempre mirant al número 100, on van viure els meus abuelos els últims anys de la seua vida.
Quan arribe al quiosc, no m’endinse encara cap a la plaça de la Constitució. M’agrada girar per Sant Francesc per eixir al barranquet i baixar de nou pel carrer de l’Església. Així passe per la floristeria de Carcelén i, un poc més endavant, per la porta del Cristo i la Llotgeta. És, en eixe moment, quan ja creue la plaça. És inevitable posar la mirada en l’edifici on vaig passar deu anys de la meua vida. I, igual, amb l’Ajuntament. Encara que tinga poc temps, no puc evitar tampoc rodar pel Mercat i per la tenda de mobles familiar abans de marxar cap a casa.
Hui he tornar a fer eixe recorregut. Abans de retrobar-me de nou amb Aldaia Ràdio. En la música del cotxe sonava “We all go back to where belong” de R.E.M. És una cançó emocionat. Amb un lletra que ens diu que tots som d’on perteneixem, que cadascú té les seues arrels i no podem fugir d’elles.
Part de les meues arrels estan a Aldaia. I em sent molt orgullós.
Sempre és una alegria tornar a casa.
NOTA: Columna emitida en el Vent d’Aldaia T01E01.
CANCIÓN: R.E.M. “We all go back to where be belong”
Miope 