Sóc dels que pensa que, en certa manera, tenim els polítics que ens mereixem. No ho dic per Torrent concretament, sinó en general. La classe política reflecteix l’estat de la societat. Ara (amb tota la raó) és molt fàcil senyalar els casos de corrupció, però, a xicoteta escala, els ciutadans de a peu també fem trampes al nostre favor. Que tire la primera pedra qui no ha infringit una norma, qui no ha dit “en A o en B?” o, per exemple, a qui li netegen sa casa fent un contracte de treball.
Amb les associacions passa un poc paregut. Reflecteixen l’estat de la societat. Són essencials per a la vertebració social, per a la vida amable de la ciutat, però, moltes, d’alguna manera han caigut en vicis com el clientelisme o el mal de les portes tancades. És a dir, ho sobreviuen gràcies a l’ajuda municipal o, com es paguen la seua festa, no estan necessitades d’obrir-se als demés.
L’altre dia, en els prolegòmens del Mig Any dels moros i cristians, conversava amb dos persones que tenen i han tingut càrrec de responsabilitat al nostre consistori. Els dos coincidien en l’exercici de funambulisme polític quan toca parlar de permisos, drets i deures de les associacions. M’agradà el concepte del “minifundisme”, és a dir, a mi només m’interessa el meu melic.
Demanem als nostres polítics sentit comú, no malgastar, flexibilitat… però des de les associacions no ho complim massa. Què poc treball en xarxa hi ha, què poc compartim els nostres recursos, què poc mirem si la nostra activitat podria molestar menys i compartir-se més amb el carrer i, sobretot, com ens cabregem quan no ens donen el que (legítimament, clar) els demanem.
I, clar, la culpa és sempre dels polítics.
NOTA: Artículo aparecido en el número 303 de La Opinión de Torrent
Miope 