“Diumenge, les palmes. Dilluns, la Cena. Dimarts, l’Ecce Homo i la Flagelación. Dimecres, la Faç i les cadenes. Dijous, tot seguit, Nazareno, Sepulcre, Dolors i el Silenci. Divendres, Vera Creu a la matinada, Via Crucis i Soterrar. Per últim, el Diumenge de Glòria”. Així podia recitar, quan era menut, com si fora l’alineació del València, el tradicional calendari de processons de la Setmana Santa torrentina.
D’eixe temps han passat vint-i-cinc anys i, ara, ningú es capaç de recordar de memòria el Tetris de processons que recorren durant vuit dies els nostres carrers. Primer, varen nàixer noves germandats completant les escenes de la passió, després, entre totes es varen crear noves per a arribar a totes les barriades de la ciutat. La pregunta de “A tu, quin dia et toca descansar?” ja no és possible. Presenciar-les totes, tampoc. Deus córrer.
Amb açò de fer més gran la Setmana Santa (fins arribar a l’actual Festa d’Interés Turístic Autonòmic), hem anat un poc a modes: un innovava i, la resta, copiava. Que si segones processons pròpies, que si marató d’actes per a la Reina i cambreres, que si portants d’andes, faixins cridaners de germans majors, canvi de banderí, trompetes, bombos enormes, caixes amb percussió, marxes i ritmes nous… i ara els polars de colors. El que ens faltava, identitat corporativa.
I és una realitat: la Setmana Santa ha crescut, ha millorat. Llevat quan plou (el drama, la polèmica) ja no s’improvisa. La coordinació, per moments, passa a ser quasi mil·limètrica i el ressò als mitjans de comunicació és notori. Però, si és així, si hem millorat, per què, de vegades, tinc la sensació que tant de control, tanta moda, tantes novetats, acaben per cobrir de capes supèrflues l’essència de la celebració?
No sé. Igual són manies meues.
NOTA: Artículo aparecido en el número 244 de La Opinión de Torrent
Miope 