Davant un gran dilema es trobem. I ara què fem? Conforme el últim tro del castell esclatà al cel de Torrent i Raphael agafava la limusina camí de retorn al país de Nunca Jamás, la gent marxà, escapà, acudí definitivament al seus espais d’estiu. Shock. Un gran buit es veu a la nostra ciutat. Un silenci esgarrifós (gran paraula!) s’escampa. Un sensació de soledat es sent als ossos. Ningú ha quedat a la ciutat…
Suspens fictici apart, no es que quede la ciutat tant buida, la situació econòmica no dona per a que tots estiguem en una segona residència de mar o muntanya. Que va. Però la sensació de paràlisi, qui sap si agreujada per la calor estival, creix per moments. No sabem què fer i en la tele no tiren gens bo. Mal assumpte.
Qui escriu estes línees, per motius laborals i personals, va estar mig mes d’agost treballant i l’altre mig anant d’ací cap allà. Així que m’unisc solidàriament al crit: I ara què fem? Primer de rés, ser optimistes. Parats no fem rés i es precís fer profitós cada dia de les nostres vides. Segon, fer una llista. Pensar que tenim de bo (i obert) a la ciutat en estos dies. Segur que un bon Pla B, trobarem.
Llapis. Llibreta. Comencem a apuntar. A vore… llogar un parell de llibres de la Biblioteca, cinema d’estiu a la placeta de l’Església, recórrer les rutes locals, participar a les festes de barri i urbanitzacions, sentar-se a la fresca amb el grupet de la Plaça, passejar per l’Avinguda, prendre un gelat, vore (junt als iaios) les obres del Mercat, navegar per la wifi-internet, Museu Comarcal, footing pel Safranar, piscina de El Vedat, acudir a les festes patronals dels pobles veïns…
I açò a primer colp de ull! Ja tenim pla!
NOTA: Artículo aparecido en el número 207 de La Opinión de Torrent
Miope 