Com ja els assenyalava en el diàleg (sí, fingit) de la columna anterior, les eleccions em van pillar lluny, ni més ni menys que a New York City, la que diuen, és la capital del món. Allí a la “Gran Poma” (per cert, ni forma de poma ni de cap fruita té) em vaig trobar una ciutat fascinant, viva, multicural, divertida, apasionant, ràpida, exagerada… una ciutat molt, molt, molt! Necessitariem molts adjectius per a definir-la. Encara que, el millor, estar allí per a sentir-la, perquè no deixa indiferent a ningú.
Deixant cròniques viatgeres a part, i permitint-me quasi un sacrilegi, ho diré ja en veu alta: Nova York no és Torrent. No. No és el mateix. Però aquesta afirmació no es cap evidència. Les comparacions van a favor del nostre poble i no de la ciutat dels gratacels.
Val. Estic parlant des de la subjectivitat, des de l’amor a la ciutat natal. Sí. I què? Vaig disfrutar moltíssim a NYC però, que volen que els diga, de vegades tirava de menys Torrent i, sobretot, em preguntava, què estarà passant ara? Com anirà la campanya? I els resultats? I les reaccions? I sé que no és el primer que li passa perquè conec a molts que quan han estat en cites importants fora de Torrent (Diumenge de glòria, Sant Josep, festes de moros, Nadal…) han tirat molt a faltar la terreta.
Caminava per Central Park, Brooklyn, el Soho, Wall Street o pel cor de Manhattan i ho mirava tot fascinat, però… no era ma casa. No li trobava el ànima. No estava el meu forn, el veïnat, la cervessa amb els amics, la xarraeta, les botiguetes… no estava la meua vida allí.
És així i així hem de reconèixer-ho: vius tan plenament la teua ciutat que la resta són boniques, però… no és el mateix.
NOTA: Artículo aparecido en el número 204 de La Opinión de Torrent
Miope 