Miope

Passejava jo pel recent rehabilitat Hort de Trénor, quan, involuntàriament, sense adonar-me’n, vingueren a la meua ment tants passejos anteriors, tantes hores mortes del institut passades dins (en fuga legal o il·legal). Han caigut ja prou fulles del calendari de tot açò, però ja saben, l’enyorança és un sentiment que arriba sense avisar.

I així, passejant, em vaig topar amb la tàpia del parc. I em vingueren molts més records. Quantes vegades els frares ens havien contat el famós bot del Pare Prudencio Palmera! Com s’imaginàvem els alumnes de Monte-Sión la historia d’aquella nit, d’eixe 18 de juliol de 1936, quan uns milicians, a les cinc de la matinada, van invadir el patir exterior de l’antic convent (cremat dies després) en busca d’aquell franciscà que, mesos abans, se’ls havia enfrontat evitant l’enderrocament del Via Crucis del pati del Calvari.

Era una narració que ens fascinava als alumnes (no recorde si quan la vaig escoltar ja hi havien xiques al col·legi): com va fugir en camisó d’una mort segura, botant la tàpia de l’Hort de Trènor i amagant-se en la claveguera durant hores. Què emocionant. Com va fugir camuflat en el tramvia de Torrent fins Godella, d’on el perill el portà a Mislata. I, com, inclús, tornà a l’hort per recuperar tres-centes pessetes que li van caure.

Quin gran home degué ser el Pare Prudencio Palmera! Va viure 96 anys i, a més de la llegenda de la tàpia, va sobreviure en un enverinament fortuït. Segur que alguns encara el recorden, ja que va viure 96 anys i va morir en 1981. El nom del carrer que dona entrada a l’actual Monte-Sión i ser fill adoptiu de Torrent està justificat. Sense la seua tenacitat, és possible que mai s’haguera reconstruït el Convent.

Sí, eixa era la tàpia. La que tenia enfront.

La que m’havia dut a la ment tants records.

NOTA: Artículo aparecido en el número 199 de La Opinión de Torrent