Quan era menut i em portava mal a Monte-Sión (fet freqüent), escoltava automàticament un “Carles, castigat!” que m’indicava implícitament el meu destí: despaiet, al final de la classe i cara a la paret. Eixa sensació de càstig de cole la vaig reviure fa uns mesos al conèixer que la meua filà (Comilitons, i junt a algunes altres) havíem sigut sancionats per la pròpia FMCT amb la fredolina de 500 i pico euros.
No entraré a valorar els fets (ni és lloc ni forma), ni obviaré que les normes estan per a complir-les. Fins ací, tot correcte. Però sí em sorprèn les formes. Quan la única forma de gestionar una festa és amb multes, mal anem amics. Alguna cosa falla quan, per exemple, les comparses fundadores de la festa són massacrades per intentar involucrar a les noves generacions. Els fills castigant als pares.
En qualsevol curset de lideratge de grups, t’ensenyen que és imprescindible contar amb totes les parts. Unir. I per això fa falta ma dreta i ma esquerra. I, jo, personalment, no veig que castigant es construisca massa. La mala formació de les directives de les associacions és un mal endèmic, així que no m’estranya l’ús de solució “quien la hace, la paga”.
No és l’ànim d’este articulista (qui ha passat moltes hores en reunions de Federació) menysprear el treball dels actuals gestors, quant és d’alabar. Però, repetisc, alguna cosa falla quan es perd més temps legislant temes menors que en reflexionar parts importants de la festa (Sopar de Capitanies, revista, problemes amb les ambaixades, estancament de noves altes…).
No es pot perdre forces sancionant. La nostra festa, a punt d’arribar als 25 anys, ja està madura per a autoavaluar-se profundament. Hem d’aprofitar la conjuntura actual per a donar passos endavant i no cap a darrere. Dels problemes i les crisis ixen nous camins.
Fem del conflicte una oportunitat.
NOTA: Artículo aparecido en el número 183 de La Opinión de Torrent.
Miope 