Em trobava a la fresca fullejant plàcidament el llibre “Un segle de fotografia i fotògrafs a Torrent (1839-1939)”, quan em vaig topar amb una imatge de 1906 de la Creu de Pere Mora al seu emplaçament original al Camí de València.
Casualment, des de la posició on em trobava llegint, podia contemplar en viu i en directe la pròpia Creu a la seua actual ubicació a la placeta de l’Església. Pareix mentida el fum d’anys que té un dels monuments més antics i importants de Torrent (pareix ser que és de finals del segle XVI) i que, moltes vegades passe ben desapercebut.
Miren si s’oblidem de la seua imprescindible presència que, a desembre, la vesprada plujosa de la famosa gravació de les campanades amb els “artistes” (com diu la gent gran) de l’Alqueria Blanca, vaig vore com un grup d’adolescents, amb l’emoció d’eixir per la tele, no dubtaren en botar la tanca i pujar-se agafats de la Creu per a tindre una millor visió.
El trist del cas no és que ho feren (a certa edat, el coneixement no dóna per a més), sinó que la majoria no li donara major importància al fet: només un xicotet grup de persones li recriminàrem al Policia Local que fera el favor de baixar-los d’allà dalt.
Una llàstima. Perquè és essencial conèixer el passat per a entendre el present i afrontar millor el futur. La Creu de Pere Mora es mereix una bona restauració. I que es conega millor d’on ve, per qui rep el seu nom o les vicissituds de la seua vida. Com, per exemple, que l’alcalde Miquel Mora Muñoz fou qui la traslladà després de la Guerra Civil. Un home que, casualment, fou un dels propulsors de les falles a Torrent. De fet, va plantar el primer monument amb els “pallassos” al carrer del Pi.
Quin bon cap va tindre l’home.
NOTA: Artículo aparecido en el número 181 de La Opinión de Torrent.
Miope 