Miope

Ací me tenen, fullejant. El mateix ritual de cada any. Es rebre a les meues mans la revista de la Setmana Santa, i pegar-li immediatament una ullada general. I, sempre, quan acabe, la mateixa sensació: tan bona però amb tan poca atenció.

Tan bona perquè allí troben diversos articles (molt tenen que aprendre fallers i moros i cristians) escrits amb gran categoria i enfocats al tema que pertoca: viure plenament els dies de passió. I, tan poca atenció, perquè, malgrat tot, ens costa llegir-la i sempre podriem traure-li més profit. Jo, el primer.

Continue fullejant els articles i, oh sorpresa, em trobe amb un interessantíssim del nostre filòsof local José Miguel Martínez Castelló (Flashback: al passat Mig Any, Caste em deia com li agradaria tindre una columna i, mira per a on, dos mesos després, li faig un lloc ací). Baix el títol de “Los lápices de Dios: hacia una teología del laicado”, ell reflexiona sobre la importància per als cristians de fer-nos presents en la vida diària i respondre a les necessitats reials del món. Curiosament, tres pàgines més endavant, el nostre columnista Arturo García, parlant de la vocació sacerdotal, ens fa pensar en el mateix sentit.

I, ambdós articles m’han fet recordar aquell conte on, a una ciutat, davant d’una gran catastrofe, un home es va quedar esperant que Déu anara a ajudar-los i, al no personar-se, va demanar-li explicacions. I ho feu amb una resposta exemplificadora: clar que va enviar ajuda als homes, Déu li havia enviat a ell

Per això, com diu l’article citant a Teresa de Calcuta, nosaltres som els llapis de Déu, nosaltres escrivim la historia. Deuriem fer-ho des de la responsabilitat, des de l’amor i ajuda constant al necessitat.

NOTA: Artículo aparecido en el número 175 de La Opinión de Torrent.