Ho reconec, sóc un sentimental. Que volen que faça, sóc així. I quan autodeclare cert paisatge com a neuràlgic, no el solte. Per això, un servidor, fins a que no contemple la Torre i el seu entorn ben net, descobert i com a vertader centre de la vida social de Torrent, no estarà tranquil.
En els últims anys açò no ha sigut possible. No entraré a valorar el fet per uns i altres, la conveniència d’obrir o tapar, d’enderrocar o construir… Passe. L’únic que tinc clar és que l’element històric més important del poble mereix un tracte millor i una solució final. Pareix que ara ja anem pel bon camí, però preferisc no cantar victòria.
La Torre de Torrent, junt a l’Avinguda, és el més conegut fora de les nostres fronteres, tots l’hem utilitzat com a lloc de “quedà” o hem passejat baix la seua ombra. Però en els últims anys, ay mare, entre descobriments, fossats, palmeres, restauracions, cobriments i, ara, a tirar el Mercat… l’historia de mai acabar.
I jo, que a més de sentimental, sóc d’un imaginatiu total, ja veia un gran acte d’inauguració descobrint de colp la Torre entre grans focus de llums, un gran “ooooh” i l’anunci de si és mora o cristiana (fet gens baladí per als festers). Rés de rés. Descoberta en silenci i tapat el fossat, la pobre, espera tremolosa les properes obres que la tornaran a convertir en zona de guerra.
Ganes tinc jo de que hi haja Mercat nou, paviment, pàrquing, “Malagenya” fora i tot el que faça falta per a que, en el cim de la meua desbordant imaginació, em veja en ple Diumenge de Glòria contemplant la Torre baixant en processó des de dalt del Convent.
Ay mare! Quina emoció!
NOTA: Artículo aparecido en el número 163 de La Opinión de Torrent.
CANCIÓN PARA ESCUCHAR: Filosofía barata (M-Clan – Sopa Fría)
Miope 