EL XOCOLATER
Agost City
Agost sempre m’ha recordat a aquelles pel·lícules de l’oest que, de menuts, veiem els dissabtes per la vesprada en “Cine de sobremesa” (en “la uno”, clar) i on el valent protagonista caminava lentament, per mig d’un poblat desert, amb un revòlver en la mà i mirada desconfiada, baix un sol de justícia i música de Morricone, mentre el vent feia creuar per meitat del seu parsimoniós camí aquelles boles arbòries.
Ja veuen, associacions que fa el cap. Però el mes d’agost sempre m’ha evocat a allò, a carrers deserts i molt de sol. És el que tenia en aquella època quedar-se en Torrent: soledat i avorriment. Menys mal que mon pare es feu soci del Club de Tenis i, almenys, la piscina i les nits jugant amb els amics no ens les llevava ningú perquè, si no, quins estius soporífics haguérem passat en la infància amb la única companyia de Vacaciones Santillana.
En eixes emanacions del passat estava jo submergit mentre conduïa quan quasi atropelle als clavaris de Sant Caietà en plena Vora Sèquia. Esglai apart, de repent, vaig descobrir, que en estos primers dies de mes, ni molts menys, el poblat estava desert. Veia indis i vaquers en cada cantó. Vaig seguir explorant pujant per l’Avinguda i, oh sorpresa, les gelateries i terrasses estaven ben ocupades en un dilluns per la vesprada.
L’agost de la crisi no es pareix a cap anterior. Com assenyalen els experts en turisme, enguany, molts no eixiran o idearan plans més curts i assequibles a la butxaca. Així que em pareix que este agost John “Vayne” (així solia pronunciar-ho jo) no desafiarà solitari a cap bandit per Torrent. Enguany, molts apostaran per estalviar, per quedar-se al Saloon de casa.
No és mala opció. No estem perAgost sempre m’ha recordat a aquelles pel·lícules de l’oest que, de menuts, veiem els dissabtes per la vesprada en “Cine de sobremesa” (en “la uno”, clar) i on el valent protagonista caminava lentament, per mig d’un poblat desert, amb un revòlver en la mà i mirada desconfiada, baix un sol de justícia i música de Morricone, mentre el vent feia creuar per meitat del seu parsimoniós camí aquelles boles arbòries.
Agost sempre m’ha recordat a aquelles pel·lícules de l’oest que, de menuts, veiem els dissabtes per la vesprada en “Cine de sobremesa” (en “la uno”, clar) i on el valent protagonista caminava lentament, per mig d’un poblat desert, amb un revòlver en la mà i mirada desconfiada, baix un sol de justícia i música de Morricone, mentre el vent feia creuar per meitat del seu parsimoniós camí aquelles boles arbòries.
Ja veuen, associacions que fa el cap. Però el mes d’agost sempre m’ha evocat a allò, a carrers deserts i molt de sol. És el que tenia en aquella època quedar-se en Torrent: soledat i avorriment. Menys mal que mon pare es feu soci del Club de Tenis i, almenys, la piscina i les nits jugant amb els amics no ens les llevava ningú perquè, si no, quins estius soporífics haguérem passat en la infància amb la única companyia de Vacaciones Santillana.
En eixes emanacions del passat estava jo submergit mentre conduïa quan quasi atropelle als clavaris de Sant Caietà en plena Vora Sèquia. Esglai apart, de repent, vaig descobrir, que en estos primers dies de mes, ni molts menys, el poblat estava desert. Veia indis i vaquers en cada cantó. Vaig seguir explorant pujant per l’Avinguda i, oh sorpresa, les gelateries i terrasses estaven ben ocupades en un dilluns per la vesprada.
L’agost de la crisi no es pareix a cap anterior. Com assenyalen els experts en turisme, enguany, molts no eixiran o idearan plans més curts i assequibles a la butxaca. Així que em pareix que este agost John “Vayne” (així solia pronunciar-ho jo) no desafiarà solitari a cap bandit per Torrent. Enguany, molts apostaran per estalviar, per quedar-se al Saloon de casa.
No és mala opció. No estem per a tirar els duros.
NOTA: Artículo aparecido en el número 161 de La Opinión de Torrent.
Miope 