Miope

Seré sincer. No sóc un gran amant de les falles. No vol dir que no aprecie el seu valor autòcton o que no les disfrute en moderació, però tampoc m’apassionen. Sóc més dels Moros i Cristians que de les festes josefines. Feta esta primera afirmació, també deuré declarar que sóc, igualment, un dels habituals “veïns cabrejats”, d’eixos que han passat nits i nits maleint pel soroll injustificat dels casals o per l’actitud de certs fallers. Tampoc vaig a negar-ho a estes altures. Sempre defendré que hi ha que protegir tant els drets dels festers com dels que no ho són.

Per això, arribats a este punt, també diré que és una barbaritat el últim esdeveniment de la eterna batalla “veïnat vs. col·lectiu fester” que ha acabat amb una denúncia per lo penal a una falla de Torrent. Una desmesura eixa mesura. No era precís arribar a este extrem. I, més, quan des dels àmbits autonòmics ja s’està en vies de regulació i la pròpia comissió ja havia reformat el seu casal. Però, clar, els anys de falta de mesura i tacte d’algunes falles amb els barris (de qui, per cert, agafen el nom però no mimen), possiblement haja desembocat en un conflicte que es podria haver evitat.

Però, torne a repetir, em pareix una desmesura pretendre fiscalitzar fins a eixos extrems la vida festera (igual que és un despropòsit eliminar tot coet erràtic de la festa en pro d’una malentesa seguretat europea). Arribar a eixe punt, suposa un càstig massa greu al, també, dret fester. Mai són bons els extrems. Es deu poder conciliar festa i descans.

I és una desmesura perquè la vida quotidiana d’un municipi no només es la econòmica. No som màquines treballadores, sinó essers humans i és important la vida social. Les costums, tradicions, activitats o festes són l’ànima dels pobles, les que els defineixen i les que et provoquen eixe sentiment d’estimar-lo, conèixer-lo i respectar-lo. Necessitem les festes.

En resum: hi haja pau i més mesura per a tots.