Miope

Les entrades i eixides d’una ciutat ens poden dir més del que aparenten. Ens mostren com és qui l’habita i quin tipus d’entramat han configurat al poble. Cada municipi és com els seus ciutadans han volgut que siga. Per això, hi ha entrades humils, faraòniques, modernes, tradicionals, discretes, cridaneres, artístiques… Tot un ventall de entrades i eixides. Tantes com nuclis urbans existeixen. Perquè, no ho neguem, cada ciutat té un caràcter propi, un sentiment únic i identificable. I, el punt d’accés a ella, ens avancen com serà el que hi ha al seu interior i com són els seus habitants.

Este aspecte intangible i quasi espiritual d’una ciutat també és visible en cadascú dels seus elements, sobretot en el més emblemàtics. Perquè és al carrer, mirant les seues formes, construccions, monuments i a la manera d’ocupar eixe espai públic on millor es pot observar el tipus de relacions hi ha entre les persones d’un lloc i, especialment, per a conèixer la idiosincràsia local. Perquè habitar és ocupar i compartir.

En Torrent, tota esta hipòtesi teòrica és compleix malauradament. Entres per on entres notes que la ciutat ha crescut desordenada i amb una fisonomia poc uniforme, amb la desproporció d’un jove adolescent. De la estreta i perillosa carretera des de Montserrat a la mastodòntica entrada per l’Edifici Metro, de la maltractada arribada per Picanya al tradicional pont des d’Alaquàs. Mires per on mires són poc agraciades targetes de presentació. Damunt, en els últims mesos, s’hem ficat d’acord per a obrar en totes a la vegada. Una metàfora més d’un Torrent que no sap com i cap a on créixer.

Possiblement, si tornàrem a les fotos antigues, a eixes entrades i eixides primigènies, a eixos diferents Torrents que han anant esdevenint amb el pas dels anys, puga estar la clau. Així podrem saber quina ciutat preferim per al futur.