(Ve de l’article anterior)
Fora de l’escola, a les vesprades de la nostra infància, la imaginació era essencial. Som una generació nascuda sense tecnologies, per això construíem els nostres jocs amb la ment i pocs artificis. Amb uns simples Playmobils o Airgam boys vivíem grans aventures a casa amb els mobles com a escenografia. Un estant i una taula es convertien ràpidament en marc d’un aventura. Amb poc érem feliços. De fet, un Cinexin, un Ibertren o el Scalextric eren la mare de totes les modernaries. Tot un luxe.
La meua era una generació de berenar a casa fascinats amb Barrio Sesamo (diversió i aprenentatge junts de la mà) i, a continuació, posar-se a llegir tebeos d’Asterix, mortadelos, el Don Miki, la Colección Olé o els «Elige tu propia aventura». I amb la xicoteta pantalla ens passava igual, sense grans efectes especials ni un ventall de canals gaudíem amb l’123, El Equipo A (tots volíem sempre posar-li eixe nom al nostre equip), McGyver o els dibuixos de Willy Fogg, Campeones o Dartacán.
Però, fora de casa, hi havia un altre món. El del carrer. D’ell preníem possessió els caps de setmana lluint feliços calcomanies als nostres braços i, als pantalons, unes genolleres fartes de patir els nostres partits de futbol (amb els balons de Supertele) o de caure jugant a pillar (“Tú la llevas”). En eixe descobriment del mon, l’Avinguda era el eix transversal que recorríem cada diumenge per la vesprada, primer amb els pares i després amb els amics, fruit de l’emancipació adolescent. A este recorregut, sempre hi havia diverses parades: Que si vuic un xiclet Cheiv, que si deixa’m pujar a la fira (oh, el saltamontes), espereu un momentet que acabem la partida de cromos (sempre a camiseta o pantaló) o, perfa, anem a caure un ratet pels tobogans.
Em torne a repetir: dubte molt que hui en dia es puga igualar eixe nivell de felicitat amb tant poc. Ens valia una pilota lligada a un fil per a un dia sencer a Sant Blai (encara existeix l’atracció dels camells?), el futbolí era una experiència emocionant, ens refrescàvem a les fonts del carrer, s’emocionàvem de comprar un Kinder Sorpresa només pel regal, les paelles amb els amics perduts hores i hores en meitat del camp, els campaments…
Cadascú idealitza la seua infància i, els actuals nanos, segur tindran els seus records, però com m’agradaria tornar a escoltar a qualsevol racó de Torrent: “Por mí y por todos mis compañeros…”
NOTA: Artículo aparecido en el número 143 de La Opinión de Torrent.
CANCIÓN PARA ESCUCHAR: Copenhague (Vetusta Morla – Un día en el mundo)
Miope 