Viatjar en el temps no és senzill, és car i tens rasaca al dia següent, però en el futur d’on vinc ja és possible. És necessària prescripció mèdica i una autorització paterna, però una vegada superada eixa burocràcia, només amb un Delorean i el condensador de fluzo ja pots botar-te a la torera l’espai-temps i tornar cap a darrere per a deixar un missatge a les futures generacions.
I este és el meu: En Torrent a l’any 2048, pareix impossible, però encara estan ací. Si diuen que set vides tenen els gats, Els Comilitons deuen de tindre setanta vegades set, perquè han sobreviscut. Han travessat dècades, èpoques, modes, tecnologies, canvis climàtics, crisis de la construcció, juntes directives, altes, baixes, fills, nets… però continuen ací. I continuen sent els mateixos.
Conforme anaren passant les fulles del calendari, estos xicots (segurament amb un pacte amb el dimoni) envelliren externament, però la seua fama i animalades no canviaren. No han faltat en estos anys pessimistes que han pronosticat el declivi, que ja no eren els mateixos, que després de les capitanies tot canvia, que es feu grans, que heu perdut la il•lusió… però estaven tots equivocats. Han sobreviscut.
Cinquanta anys després de la seua fundació, jo ho puc certificar: continuen vius i en plena forma… bé… amb reuma i artritis, però en plena forma… perquè l’important no és el de fora sinó el de dins, com el bifidus eixe del iogurt: l’essencial és “l’esperit comilitó”. Ahí estamos. No importa que amb el futur i el pas dels anys les formes i la festa haguen canviat. No importa que el barrejat es prenga ara en pastilleta, que per a pujar als tractors necessiten escala mecànica, que tinguen que demanar els trabucs més lleugers per mancança de forces, que als “Tos tus muertos” ara es disfressen de xiquets, que la gran entrada siga una ciberbaixada, que les poalaes siguen amb aigua calenta, que el cubata seu favorit siga el poleo-tònic, que tinguen instal•lada una UVI-Mòbil en la porta de la caserna…
Rés de rés els importa, perquè són invencibles. Tenen el secret de l’eterna joventut i riuen i riuen sense parar. Perquè un comilitó no es fa, es naix. Es pura genètica.
L’Institut d’Estudis Comilitons
NOTA: Artículo publicado en el Llibre de Festes dels Moros i Cristians de Torrent 2008.
PD. No voy a autoengañarme, me han salido textos mejores para el libro de fiestas, pero no me dirán que la foto (photoshop) de los abueletes comilitons no mola, eh? Descubran cuál de ellos es una mujer.
CANCIÓN PARA ESCUCHAR: No sé si lo hice bien (Rebeca Jiménez – Todo llegará)
Miope 