Deixava pendent del anterior article l’afirmació que d’irònics els torrentins érem experts, que de sarcasme i mala llet ens agradava carregar-nos. I és així. Tots estem més que acostumats a soltar pel carrer la xarraeta o sentir l’últim acudit local. I ens encanta. Les paelles, quedaes, esmorzars o cafès són uns d’eixos moments en que no hi ha qui es lliure dels comentaris jocosos.
Aprofundim més al tema: en Torrent la ironia és una arma d’ús freqüent i, sobretot, a l’àmbit polític. Ni més lluny, el sobrenom de “la xiqueta” és un bon exemple (encara que a molts se’ls tornarà en contra el tir). És, evidentment, una característica molt valenciana, però en Torrent amb una peculiaritat: ens agrada pregonar-la. Apunten, sinó, al·leluies, monuments fallers o ambaixades de moros i cristians.
Exemples que ho demostren hi ha de sobra. Còpie un al·leluia de la Carxofa al voltant de la nova anda del Sepulcre: “Per favor, estiguen quets, / xe, deixen ja d’inventar! / que si no a este pas / tindrem que sol·licitar / que la processó del divendres / termine en Ribarroja o en Vara de Quart / per a que totes les andes / puguen la ITV passar”. L’ambaixada de la Capitania 2005 en boca d’un comilitó: “Així que eixiu lentament / que com vosaltres sou Sumay’ls / un fos us ha deixat l’Ajuntament / per a ficar els cocodrils”. Ni la lletra de les coples de l’antiga Aurora de Torrent es salva: “En el Portal de Betlem / no se crien borinots / abaixen els angelets / i els envien a calvots”.
Parlant d’aurores, una altra historia del anecdotari irònic local, però amb un to d’estima: narren els auroreros de tota la vida que, després d’alguns desencontres entre Església i primers consistoris democràtics a Torrent, el tio Quico va jurar i perjurar que el seu bombardí “no entraria a l’Ajuntament”. Superats els primers anys de transició, l’Aurora tornà a escoltar-se a la casa del poble i eixe mateix bombardí va eixir ple de pastissos. Allí l’esperava “el Rojano” amb els braços oberts. Els més socarrons ho van qualificar com “el abrazo de las dos Españas”.
Demostrat està: els torrentins som irònics. Així que ara jo tire el guant a les autoritats locals: per què no editar un llibre amb el recull de tots els al·leluies, les ambaixades i els millors versos fallers? Seria una obra divertida i entretinguda. Però sobretot, un repàs de la historia recent de Torrent des d’un altre punt de vista: el de la ironia.
(Artículo publicado en el número 122 de La Opinión de Torrent)
CANCIÓN PARA ESCUCHAR: Mi gin tonic (Andrés Calamaro – La lengua popular)
Miope 