Una de las grandes suertes que tiene ser periodista y moverte a nivel local es que te permite transmitir una información muy cercana. No se trata de grandes acontecimientos o personalidades, sino de tratar con personas. Además, si prestas tus servicios (nunca mejor dicho) a un consistorio, puedes abarcar multitud de aspectos distintos, cubrir diferentes realidades o contar las pequeñas historias de sus ciudadanos. Casi tantas como tiene la vida misma.
Ya son varios los años que llevo empapándome de Aldaia y, en ese tiempo, he tenido la suerte de narrar pequeños «caramelos» en forma de personas y situaciones anónimas (de la calle, de personas como tú y yo) que tenían cosas que contar y enseñar mucho más importantes que lo que día a día vemos en el telediario.
Y hoy ha sido uno de esos días.
Se está preparando en Aldaia una exposición sobre los 50 años de la riuà del ’57 y, a prensa, nos ha tocado recopilar los testimonios. No hace falta recordar que Aldaia es un pueblo maltratado por las inundaciones al pasar un barranquet por medio del casco urbano. Aun hoy sigue con el mismo problema. Los vecinos miran con miedo al cielo cuando ven aparecer nubarrones. Las casas tiemblan. El recuerdo aflora. A mí, por causa de la familia, no ha hecho falta que me lo explicaran.
Pero hoy, en el transcurso de las entrevistas, he descubierto hasta que punto está marcado ese trauma en els aldaiers i aldaieres. Ha sido una mañana intensa, de vivas imágenes, de lágrimas, de miedo, de heroicidades ante avalanchas de agua de dos metros.
Una mañana de sumergirme en la riuà…
«Pujarem a l’andana, mentre veiem com queien les parets de baix i l’aigua anava poc a poc guanyant escaló a escaló. Es quedà a quatre d’arribar a nosaltres. L’aigua arribà al metre vuitanta. Com construirem una terrassa i el nostre veí també, botarem una paret de metro i poc més i passarem a la casa del costat on dinarem i dormirem». (Pilar Navarro)
«Jo vivia una escaleta i baix de ma casa vivia Amparito la de «Perfecto». El seu home, al vore entrar l’aigua, ficà a les filles dalt d’un armari ropero i pujat a una escala feu un forat gran al sostre i ens passà a la abuela, a les filles i la dona». (Enriqueta Sáez)
«Va destrossar papers, documents, escriptures… matalàs, cadires i llits flotant pel carrer, les gallines o els ànecs morts, tot ple de fang, teniem una aca que, per intuïció per sobreviure, es quedà amb les pates cap a dalt agafada al pesebre per poder respirar.» (Cayetana Galindo)
De repent, vèrem com botà l’aigua. No distingíem exactament que era allò, ni que queia damunt de nosaltres, però la gent corria poregossos de la seua vida. En casa, vaig caure escales cap a baix per culpa de l’aigua, però en cap moment vaig soltar les meues pertinències. Escoltàvem crits i demandes d’auxili però no sabíem d’on arribava. Si no ho veus no t’ho pots imaginar. (Vicent Comes)
«Creuarem tots el carrer i es refugiarem en l’església. Estant allí, els meus cosins i jo, s’escapàrem i pujarem al campanar a vore el panorama des de dalt. Paquito, l’alcalde, ens cridà baixarem corrent, però encara ens dona a temps a vore com Aniceto treia a Encarnita amb una corda i la pujà pel balcó.» (Fina Sanchis)
«Seria la una del migdia quan l’ordinari tornà a tocar a la Telefónica i jo atenguí la cridà i ens alertà que “por mucho que os preparéis no tendréis bastante”. Mai oblidaré eixes paraules.» (Amparo Taberner)
«Encara que puga semblar contradictori, sí tingué un fet positiu: va permetre que la meua dona i jo fórem noviis. Ja s’haviem conegut en una boda anterior, però ella em va dir que no quan li demaní relacions. Jo vivia en València i era policia de circumval·lació i m’oferí de voluntari per a anar a Aldaia amb el camió que anava a transportar llet, pa i mantes. Ràpid, aní a casa de Pilar i enseguida m’oferí a qualsevol cosa que necessitaren i així vaig aconseguir enamorar-la». (Enrique Jaén)
Ninguno de ellos durmió el pasado jueves.
Ninguno de ellos ha resistido ver las imágenes de El Verger.
CANCIÓN PARA ESCUCHAR: Algunos hombres buenos (Los Rodríguez – Palabras más, palabras menos)

