Escribe

Siempre he fantaseado internamente con que, algún día, cuando ya no campe por este mundo, estas páginas sean descubiertas por mis hijos, quién sabe si por mis nietos, o por alguien que quiera conocer qué pasaba por mi cabeza tiempo atrás. Aspiro secretamente a que al leerlo se cree un hilo invisible que nos una superando tiempo y espacio.

Ya son más de trece años construyendo poco a poco este diario. 1868 artículos. Muchos me sonrojan. Cómo pude escribir aquello. Sí que estaba miope. Me creía con más poso. Más maduro. Y les aviso, me da apuro también que me comenten aquello que escribí. Porque nunca tuve un sistema de juego. Simplemente escribo. Hijo, si lees ésto, recuerda que cada palabra es obra de su tiempo y contexto. De un instante concreto. Así fui, pero puede que ya no sea así.

Cambiar las redacciones por las aulas me ha provocado una pérdida de escritura. Pero, paradójicamente, cuanto más me adentro en la docencia, más me apetece garabatear. Como si esta etapa centrado en aprender a ser buen maestro hubiera provocado también la necesidad vital de seguir tecleando.

Dos pequeños libros, dos cincuenta aniversarios, me han tenido atado este último año. Mientras los redactaba, mientras me documentaba, mientras absorbía influencias (ya saben, mis Enric González, Jabois, Millás, Paco Roca, David Trueba…), sin darme cuenta, algo se me removía por dentro sobre el paso del tiempo, sobre aquello que vivimos y la necesidad que quede escrito para la posteridad.

Miope, escribe.

Y que llegue lejos en el tiempo.

Quién sabe si algún día tú, sí tú, estarás leyendo estás páginas.

Y, al fin, me conocerás.

Anuncios

Nadie podrá con nosotros

Déjennos trabajar en paz. Sólo pedimos eso. Hemos sufrido una veintena de cambios educativos en una década. Hemos. Plural. Alumnos, profesores, familias y administrativos. Todos. Y no es de recibo. Así se hace costoso educar. Una de las tareas esenciales en cualquier sociedad avanzada, guiar a los ciudadanos del mañana, no se merece este eterno vaivén provocado por el nulo pacto político. Mientras en las aulas enseñamos a debatir, dialogar y cooperar, en la res pública, a la vista de todos, no son capaces de alcanzar estos objetivos. En la época de evaluar por competencias hay quien es incompetente en consensuar.

En este contexto, hoy hemos abierto las puertas de los colegios. Lo confesaremos, con un poquito de ojeras. Cuesta dormir en la nochevieja educativa. Ya saben, los profesores somos humanos, también nos ponemos nerviosos. Pero hemos vuelto con la ilusión por educar intacta. Que nadie nos la quite. Aunque nos cambien de plan cada año. Aunque legislen en agosto. Aunque enfrenten a educación pública y concertada. Aunque hagan que tener dos lenguas propias parezca un problema. Aunque siempre politicen la educación.

Mientras, nosotros seguiremos soñando con un mundo mejor. Intentando formar a los protagonistas de ese cambio. Y no vamos a bajar los brazos.

Nadie podrá con nosotros.

Dos-cents

Mare meua! No m’ho crec ni jo! Amb este que estan començant a llegir, ja sumen dos-cents els articles que duc publicats a estes pàgines. Happy birthday to me! He necessitat poc més d’onze anys per a arribar a esta xifra. Així que, al ritme actual (ja saben que, amb la crisi de la publicitat, La Opinión de Torrent va passar de quinzenal a mensual), en 2026 faré les tres-cents columnes i tocaré les cinc-centes en 2043. Bé, tot açò si els editors, lectors i la salut m’ho permeten. Déu dirà.

La qüestió és que ara m’assalten dos dubtes. Hauré repetit algun tema sense donar-me compte? La veritat és que no m’atrevisc a comprovar-ho. Si algun dels meus fans (que els tinc) ho sabeu, xatos, no m’ho digueu, que preferisc viure en la ignorància. I l’altre: si cada article em costa de mitja uns trenta minuts d’escriure, he utilitzat quatre dies i quatre hores parlant de Torrent. En què els podria haver invertit? I això qui m’ho paga? Amate? Mamen? La Català? El Rochano?

Lo pitjor de tot és que, sabent que esta columna es publica en agost (l’estic escrivint un 3 de juliol, que uno és previsor), no espere moltes felicitacions ni palmadetes en l’esquena. En Torrent no queda ni el tato. Ale, tots a la fresqueta del Vedat, Calicanto o l’apartament! I els que es queden, no trauen el nas fins que refresca a poqueta nit. Li diré a la meua Santa que em cante aniversari feliç i ja bufaré els ciris jo soles. Quin remei!

Però, no passa res. Que uno ja és major per a saber el que vertaderament és important. L’antiguitat al càrrec, ja saben.

Perquè supose que ara ja cobraré trienis o algo paregut, no?

NOTA: Artículo aparecido en el número 332 de La Opinión de Torrent

Rigor històric

Lorolorolo, lorolorolo… Ni vestimentes ni boatos. El que més em va cridar l’atencio la primera vegada que vaig viure en directe l’entrada de moros i cristians d’Ontinyent (una de les “grans” junt a Alcoi, Villena o Vila Joiosa) fou que els festers, al desfilar, taral·legaven les cançons en veu alta. Amb una gran somriure. Movent-se d’una forma molt natural. Gaudint de la música i el pas molt més que lluint davant del poble. Com es sol dir, ho duen en la sang.

Nosaltres, en Torrent, estem en camí. Superats ja tots els prejudicis locals, ningú discuteix que els moros i cristians són l’emblema de les festes patronals i que, malgrat els pressupostos limitats, les entrades són espectaculars. Això sí, allò de desfilar amb cara de completa felicitat, alguns encara estan aprenent. Fixen-se enguany, descobriran als acartronats, aquells que ni escolten la música.

Ritme apart, camí de la trentena, pareix que les nostres festes de moros i cristians busquen reposicionar-se un poc. Per a començar, per la lògica del canvi en l’edat mitjana dels festers. La nit comença a perdre el protagonisme en favor del “tardeo”. Y del “mañaneo” mirant els horaris dels actes extraoficials de filaes i comparses. Ja no s’escolten quasi xarangues nocturnes. Els anys no passen de bades.

A nivell oficial, la nova junta de la FMCT també està repetint el mantra de que venen “canvis”. Per ara, pareix que els tirs van per augmentar l’espectacle i historicisme en tots els actes. No s’enganyem. Poca història de reconquesta tenim a Torrent. Jo apostaria més per trobar un to més natural i propi, per exemple mullant-ho tot amb tocs d’humor i actualitat.

És el nostre caràcter. Per què no apostar pel que ens fa diferents?

NOTA 1: Artículo aparecido en el número 331 de La Opinión de Torrent

NOTA 2: Por error propio, en la edición en papel del periódico, el título de la columna es el del número anterior.

De lo local a lo global

Clic. Tenim a l’abast de la nostra mà tot el món. Clic. És fàcil, ràpid i intuïtiu. Amb un simple telèfon i un parell d’aplicacions. Clic. Podem posar l’ull en qualsevol part del planeta, estar al dia de l’actualitat mundial o connectar-se amb persones a quilòmetres de distància. Clic. Però, de què ens val conèixer el món sencer si no sabem allò que passa al costat de casa? Tenen cabuda hui en dia els mitjans de comunicació locals entre l’allau mediàtic global?

Més que mai. La informació de proximitat, ens converteix en persones amb noms i cognoms, ens permet identificar-nos entre el bombardeig de notícies i ens ajuda a sentir-nos part d’un lloc, a tindre arrels. Malauradament, pareix un periodisme menys valorat professional i acadèmicament. Però és imprescindible. Tant com estar al dia de les tendències mundials.

Ara que (per fi!) comencen les emissions en proves per al retorn de Torrent Ràdio, que Tele Torrent bota al cable i que, a nivell autonòmic, ja tenim funcionant À Punt, és bon moment per a reivindicar els mitjans de comunicació propers. El periòdic que tenen en les mans és un bon exemple. Malgrat als entrebancs, a la mancança dels ingressos publicitaris és manté a peu del canó. I no és gens fàcil.

El futur dirà si serà en paper, ones hertzianes o suports digitals, però és al periodisme local on trobarem els temes que ens són importants de veritat, que, malgrat a ser casolans, tenen major repercussió a les nostres vides que moltes notícies a nivell mundial. I, del local ja passarem al global. Que temps hi ha per a tot.

Llarga vida als mitjans de comunicació torrentins! Clic.

NOTA: Artículo aparecido en el número 330 de La Opinión de Torrent