Cartes d’amor

El gènere epistolari, la lectura íntima de les cartes d’escriptors o personalitats, sempre ha sigut atractiu. Poder sentir, palpar, llegir els pensaments de puny i lletra de Bécquer, Kafka, Churchill o Van Gogh. Una correspondència, però radiofònica, és la protagonista d’una fitahistòrica torrentina poc recordada:Francisco Cano Alcaraz, director de Radio Torrent entre 1931 i 1939, va intercanviar al·locucions contra el mismíssim Queipo de Llano durant la Guerra Civil. Una batalla dialèctica, un posicionament sobre el alzamiento, pel que, dos anys després de la victòria dels nacionals, seria afusellat.

Estos Nadals, alguns hem seguit amb interès l’intercanvi públic de “cartes d’amor” entre este periòdic i el Torrent CF. L’argument de la història arranca amb el divorci públic pel suposat vetoinformatiu del club però, com els bons serials, ha contat amb girs inesperats itocs d’humor involuntari. Si no, ja m’explicaran que feia un advocat escrivint notes un 1 de gener o el carter equivocant-se de bústia amb les notificacions. Els convide a rellegir els comunicats d’este sainet, no seré jo qui li done la raó a uns o altres.

El que sí és indubtable és la diferent concepció sobre la llibertat d’informació. La d’este diari està fora de dubte, sinó no em deixarien escriure ací el que em dóna la gana o opinar sobre les seues bregues públiques. En canvi, molests o no per exclusives sobre cessaments d’entrenadors, el Torrent CF erra pensantque la informació només pot sorgir del gabinet de premsa o que les notícies que molesten (perquè no volen que es publiquen) és un atac a la institució. La premsa està per a preguntar i el club per a respondre. En les bones i en les roïnes.

A dia de hui ens falta conèixer la carta final, el desenllaç d’esta història. Saber si els dos amants continuen junts malgrat les adversitats.

No ho dubte. Els dos estan destinats a entendre’s.

NOTA: Columna publicada en el número 382 de La Opinión de Torrent.

Conte de Nadal

No era nou d’ara. El pànic a emmalaltir. Ja d’adolescent creia que el més lleu dels símptomes l’avisava de la pitjor de les dolències. Visitava metges constantment. Hipocondria li diagnosticaren. Sempre temorós, llegia, fins i tot, els prospectes. Li aterraven els efectes secundaris. Bussejava massa per Internet. Es rentava contínuament les mans. Era molt escrupolós. La mort prematura de sa mare va agreujar eixe trastorn. Habitava en un constant núvol negre.

L’únic sol que escampava eixa foscor era la seua germana. La desgràcia familiar els havia fet inseparables. Ella, alegre i vital, el distreia, el feia centrar-se en el seu treball de comptable i en les curses de muntanya. Men sana in corpore sano. Amb el cap ocupat s’oblidava de caure malalt. Somreia. Respirava. Gaudia d’una bona època quan començaren a escoltar-se les notícies d’aquell virus xinés.

Totes les paranoies es feren realitat. I es va aïllar completament. Quasi dos anys després continuava autoconfinat. No se’l veia pel carrer. Teletreball, Amazon, Netflix i cinta de córrer. No necessitava més. Ni abraçar a la seua germana. Ella el visitava diàriament. Ell no es treia la mascareta. La feia conversar a distància social. Cadira front cadira. Una vesprada li va mostrar una imatge en blanc i negre. Què és? Un xiquet de 12 setmanes. Naixerà en gener. Tu seràs el padrí.

La nit de Nadal es va posar de part. Inesperat. Amb el pare de viatge. Ella li duia el sopar quan va trencar aigües. Agafa les claus del cotxe i porta’m a l’hospital, corre! Quan es va voler donar compte estava dins del quiròfan sostenint-li la mà. Minuts després, una infermera li col·locà el menut als braços. Paralitzat, tornar a sentir el contacte físic el feu plorar d’emoció, comprendre que la vida estava fora i no dins. Que havia tingut tanta por a morir que s’havia oblidat de viure.

Eixe Nadal dos vides varen nàixer juntes.

NOTA: Cuento publicado en el número 381 de La Opinión de Torrent.

Tornar a casa

Cadascú passa el dol el millor que pot. Pot ser personal o sentimental, però tots el passem alguna vegada. Un dels meus dols fou deixar de transitar estos carrers, els d’Aldaia, ja no sentir el seu vent a la cara. Des de menut els he recorregut, primer molt, després menys. Fou al deixar-me la pell durant deu anys per la seua emissora municipal quan em vaig vincular definitivament amb Aldaia.

Quan va acabar abruptament el projecte, durant quasi un any no vaig xafar el poble. Fou com un dol. Ací vivia la meitat de la meua família sanguínia, la materna. Ells no tenien la culpa, però sentia que només així, des de la distància, podria seguir endavant. Després, superat el primer colp, els esdeveniments familiars ja m’anaren retrobant amb la ciutat.

Quan vinc a Aldaia, des de Torrent, si puc, m’agrada fer-ho asoles i en cotxe. Així, discretament, passeje pels carrers als qui tinc tanta estima. Sempre faig el mateix recorregut: entre pel Mariano Serra i per trobar-me de cara la rotonda de la pipa, la del TAMA. Després enfile cap al centre neuràlgic de la ciutat comprovant que tot està al seu lloc: el Platero, Coladors, el carrer Sant Miquel on va nàixer ma mare, la industrial Miguel Hernández per tornar a baixar pel carrer Major, sempre mirant al número 100, on van viure els meus abuelos els últims anys de la seua vida.

Quan arribe al quiosc, no m’endinse encara cap a la plaça de la Constitució. M’agrada girar per Sant Francesc per eixir al barranquet i baixar de nou pel carrer de l’Església. Així passe per la floristeria de Carcelén i, un poc més endavant, per la porta del Cristo i la Llotgeta. És, en eixe moment, quan ja creue la plaça. És inevitable posar la mirada en l’edifici on vaig passar deu anys de la meua vida. I, igual, amb l’Ajuntament. Encara que tinga poc temps, no puc evitar tampoc rodar pel Mercat i per la tenda de mobles familiar abans de marxar cap a casa.

Hui he tornar a fer eixe recorregut. Abans de retrobar-me de nou amb Aldaia Ràdio. En la música del cotxe sonava “We all go back to where belong” de R.E.M. És una cançó emocionat. Amb un lletra que ens diu que tots som d’on perteneixem, que cadascú té les seues arrels i no podem fugir d’elles.

Part de les meues arrels estan a Aldaia. I em sent molt orgullós.

Sempre és una alegria tornar a casa.

NOTA: Columna emitida en el Vent d’Aldaia T01E01.

CANCIÓN: R.E.M. “We all go back to where be belong”

Anar i tornar

“Açò només és el principi, contem amb vosaltres”. A l’escoltar estes paraules pensava que era una frase feta. Era setembre i eixiem dels estudis l’anterior equip de l’emissora després de participar en un programa especial. Jo tenia el cap en altre lloc. Estava afònic. No ho vaig prendre en sèrio. Ni pensava que fora prompte.
.
Este diumenge a les 20:00 s’estrena “Vent d’Aldaia”. Una entrevista en profunditat, una tertúlia i un parell d’intervencions. Carol volia allí una columna radiofònica. Em va convèncer per a tornar. Cinc minutets al mes. Parlaré un poc de la vida, del poble i sonarà una cançó. Música i paraules aniran unides. Adaptaré a la ràdio algunes columnes antigues i crearé d’altres noves.
.
La primera és titula “Anar i tornar”.
.
Perquè al final sempre tornem on perteneixem.

Crònica negra

Pi-pi. Brrr-brrr. Pitits. Vibracions. Els mòbils començaren a sonar. Primer uns pocs, els més matiners. Cares d’estupefacció, d’incredulitat. Però, immediatament, donaren a la tecla de reenviar. Així ens va arribar a la majoria, rebotat, amb un enllaç, un breu comentari, tot ràpid, prompte, abans de fer la visita. Les notícies volaven, el whatsapp cremava. Em va recordar a quan va caure la Lotería del Niño en Torrent però en versió macabra. Tirs al cementeri. Morts. Tancat. No aneu. Com? En serio? Ja no es parlaria d’altre assumpte en la nostra vila. Curiosament, com aquella altra ocasió més afortunada, el rebombori de missatges em va pillar en missa. Que Dios nos pille confesaos, com diria aquell.

Setmanes després, tots seguim condemnant el succeït l’1 de novembre.Sobretot, per la mort innocent de qui orava davant la làpida de la seua dona. A saber com haguérem reaccionat si els morts foren només entre els clansgitanos. O en altre dia o lloc. El que sí hem comprovat és que, malauradament,estos temes són la forma més ràpida de trobar un espai en els mitjans de comunicació autonòmics i nacionals. Quina llàstima. Amb la de notícies positives que es produeixen a Torrent. Però només cridem l’atenció a la secció de successos. O quan soltàvem a presos el Dimarts Sant. Quins temps aquells.

Aprofitant el dia de difunts, l’alumnat de4ESO de La Puríssima van recrear, ambuna ruta literària pel centre històric, els seus propis microrelats basats en notíciesde crònica negra publicades a la premsa a partir del segle XIX amb arguments comxiquets enverinats, presos a la Torre, amors banyats amb sang, incendis, terratrèmols o misterioses presències al carrer.

Esperem que el, basado en hechos reales, a partir d’ara es quede allí, a les pàgines d’una novel·la.

Perquè estes històries de venjances iassassinats, millor en la ficció.

NOTA: Artículo aparecido en el número 380 de La Opinión de Torrent.