Molestar

Ya està aquí. Ya llegó. La columna més complicada de l’any, la de Falles. Respire fons, pense coses positives i intente afrontar la pantalla en blanc sense por, però… no hi ha manera. La sensació d’estar entrant en un territori desconegut i perillós no me la lleve de mi. I mira que, curiosament, ja són prou anys col·laborant en llibrets, cartells, rimes o jurats. Però, davant la columneta fallera dichosa, a diferència del meu veí de l’esquerra, sempre pense que estic teclejant sense ser uno de los suyos. Coses de no ser faller, què li anem a fer.

I en eixa confusió mental estava jo quan em vaig topar amb un tweet que em va fer reflexionar: “La Falla ha de molestar, ha de ser irreverent, ha de remoure consciències. La Falla ha de ser molesta per al sistema i per al poder. La Falla ha de ser Falla”. Desconec qui hi ha darrere del perfil “Malalt de Falles” però chapeau. En temps de lo políticament correcte i de l’autocensura, han proliferat també els monuments lights, els zero zero. Zero crítica, zero guió.

Va costar molt aconseguir la llibertat d’expressió en este país com per a malgastar-la (a nivell faller, clar) en escenes buides de continguts, per a complir l’expedient, sense mala llet ni ironia. Des de la meua opinió més humil. Fan falta guionistes fallers. No sé si eixe problema és d’artista faller, de comissió o de formació, però en les voltes falleres sempre tinc la sensació que m’estan contant les mateixes històries.

Jo no sé vostès, però estic fart de vore pirates, pallassos o xinesos amb les típiques rimes sobre banquers, corruptes, joves maleducats o personatges del cor.

Supose que els pressupostos fallers donen per al que donen.

Però, què tal s’atrevim a arriscar a més? A molestar?

NOTA: Artículo aparecido en el número 339 de La Opinión de Torrent

Anuncios

La nova pedania

València, pedania de Torrent; València, barri del nostre extraradi; València, en mans del lobby torrentí… Ja s’imaginen, fou instantani, conèixer que la nostra Mª José Catalá anava a ser candidata a l’alcaldia del cap i casal i començar les bromes per a, per fi, ajustar els comptes pendents amb la capital ara que pareix que es pot desplaçar el centre de la nostra comunitat a Torrent. Si ja hem aconseguit el geogràfic, ara volem el polític.

Qui sap com acabarà l’assumpte. La política actual no està per a molts pronòstics, no és temps de majories absolutes. Però, enveges i partidismes apart, sempre és una bona notícia que els polítics torrentins tinguen veu i nivell per a instàncies superiors. València és ciutat de tots, no entenc aquella crítica de no haver nascut allí. A més, no vindria mal que mirara més cap a la seua àrea metropolitana. L’una necessita de l’altra. Les dos estan interconnectades social i econòmicament encara que pel transport públic parega el contrari.

Però, mentre arriba finals de maig, anem a somniar, que és de bades. Perquè si guanyem l’alcaldia de València, jo ho veig clar: per fi, com el Monopoly, podríem posar la casella de l’hospital a aquells terrenys oblidats al Toll l’Alberca, soterrar les vies o, victòria, tindre servei de metro cada 5 minuts. No obliden, ara som la capi. Així que, per què no, i si construïm el Nou Mestalla al Safranar? I, no s’enganyem, la nostra desfilada de moros i cristians és millor que la del 9 d’Octubre, si volen, fem el Mig Any allí, la carpa la muntem al riu. La Reina del Encontre sí que no la moguem, però tindrà tanta o més tele que la Cremà.

Ja veuen, hi ha infinites possibilitats d’aprofitar l’ocasió.

València és nostra. Com la Torre.

NOTA: Artículo aparecido en el número 338 de La Opinión de Torrent

La ciutat dels xiquets

Uns playmòbils. L’activitat més freqüentada estos nadals a Torrent i, m’atrevisc a dir, l’exposició més visitada a la ciutat en molt de temps (almenys, fins on arriba la meua memòria), ha tingut com a protagonistes a uns ninotets. Tan fàcil com efectiu. Tots ho hem comentat. Durant este mes la Plaça s’ha omplit de vida a totes hores, gent amunt, gent a baix. Que s’ho diguen al (nou) antic mercat. Des de la seua inauguració, mai ha rebut tant de públic acumulat. Sí, sé que també es plena ensenyant el traje de la Reina del Encuentro, però són tres dies.

I el seu èxit funciona per una clau infal·lible: els xiquets i xiquetes. Si ells es mouen, tota la ciutat es mou (hi ha dia de més activitat com la Nit de Reis?). Què llàstima que durant l’any no s’oferte més i millor per a ells. Que no se’ls demane opinió vertadera. Ja saben, els adults sempre pensant només en nosaltres. Ja ho voran, ara que s’acosten les eleccions llegirem moltes propostes als programaris i què poques tindran que vore amb els infants. Calculen, per exemple, quants metres quadrats estan dedicats al joc a les ciutats actuals.

Reflexiona el pedagog Francesco Tonucci (en eixa joia que és el llibre d’entrevistes “Educar millor” del malmès Carles Capdevila), sobre l’absurd que a tants parcs infantils es vegen cartells com “prohibit jugar”, “prohibit balons” o “prohibit cridar”, quan la declaració universal dels drets de l’infant protegeix clarament el dret a jugar lliurement.

D’una vegada per totes, hem de donar als menors el protagonisme que es mereixen. Fer una ciutat dels xiquets. Per a que puguen créixer en condicions fent soroll, caient, embrutant-se, errant i encertant.

Perquè, paradoxalment, el que sí tenim és una societat infantilitzada.

NOTA: Artículo aparecido en el número 337 de La Opinión de Torrent

L’absència

La música sonava als auriculars però el seu cap estava a altre lloc, a milers de quilòmetres o, millor expressat, a milers de minuts enrere, al passat. Clic. Com sempre li solia ocórrer, eixe clic, eixa desconnexió, l’havia provocat un simple vers. “Me pregunto si aún sigues ahí”. Igual que es repetia a la cançó una i altra vegada, com si fóra una senyal enviada a l’espai exterior, ella ho reproduïa al seu cap. No deixava de preguntar-se si continuava ací, amb ells.

Era a poqueta nit. Tornava ja cap a casa. La nit de Nadal sempre tenien la botiga oberta fins tard. Ja saben, Torrent és ciutat de Reis Mags, però sempre hi ha qui regala al Pare Noel i fins a última hora. Des que son pare va faltar feia cinc anys, ella s’encarregava del negoci familiar, així que era sempre l’última en seure a taula. El primer Nadal sense ell, ningú es va atrevir a retirar la seua cadira, tots miraven de reüll cap a eixe espai buit, però cap es va atrevir a nomenar-lo. La seua absència va transcórrer en silenci.

Me pregunto si aún sigues ahí, continuava repetint-se mentre baixava per l’Avinguda. Veia llums a les finestres dels menjadors. S’imaginava escenes de felicitat i, en certa manera, les envejava. A l’entrar a casa, el soroll dels seus nebots li feu oblidar el seu repetit pensament. Serien també ells qui, ja als torrons, per sorpresa, improvisaren unes nadalenques a mode d’actuació familiar. Ella va observar a sa mare i als seus germans. Tots tenien un somriure molt especial. De menuts, son pare sempre preparava una actuació semblant.

En una nit plena d’esperança, on tota la humanitat rebia la millor notícia, la seua era que aquella absència s’havia convertit en presència.

Sí, encara estava ahí.

Bon Nadal.

NOTA: Artículo aparecido en el número 336 de La Opinión de Torrent

La copa de la casa

Hui anem a parlar d’un tema seriós, que ja toca. Torrent és un poble acollidor, obert i integrador. Tots hem contribuït a aconseguir-ho i tots s’hem de felicitar. Una ciutat no duplica la seua població en només cinquanta anys si no és gràcies a que els torrentins vells hem fet sentir com a casa a tots aquells vinguts de ciutats, províncies (i països) limítrofs, primer entre els anys 60 i 70 i, després, a principis del segle XXI.

Però, és necessari créixer vinculant-se també socialment. Tindre un mínim d’implicació en les nostres costums per a no caure en l’autisme de les ciutats dormitori. No parle de fer un examen o carnet de torrenticitat als nouvinguts, què va, però sí de mostrar-los la nostra riquesa cultural, festiva o gastronòmica per a que la facen seua. Per això, en un afany de servei públic, començaré amb una de les nocions més bàsiques: si vols ser torrentí, has de saber què és la Copa de la Casa.

Perquè, deixem-nos de paperassa, burocràcia o certificats d’empadronament; el millor sistema per a descobrir si un és ja torrentí de pura cepa és preguntar-li si ha tastat ja la Copa de la Casa d’El Chesus. Jo no sé que té, aparentment és una fórmula senzilla (galeta, natilla, xocolate i nata, com quan ho fèiem als campaments), però hi ha també algun ingredient o procediment secret que la fa tan especial. Igual és la pròpia copa de vidre, qui sap. Però hi ha que ser molt valent per al restaurant no demanar-la de postre.

En Torrent, gastronòmicament no hi ha res com el Rossejat. Però si tinguera que crear una declaració local de bé immaterial, allí estaria també la Copa de la Casa.

No se m’ocorreix cap final millor a un bon dinarot.

NOTA: Artículo aparecido en el número 335 de La Opinión de Torrent