Donar esperança

Anàvem xarrant de les nostres coses. Del cole, dels seminaristes, de Gema, de l’amor, de la vida, de la fe. Sempre acabàvem parlant de Torrent. De què feliç havia sigut ací. Com molts divendres jo el duia des de Xàtiva a casa de la seua germana. Entràvem a València per Ausiàs March camí de la Gran Vía. Allí baixava. Aturats en un semàfor vaig veure acostar-se una dona. Demanava diners a canvi de mocadors. Automàticament vaigpujar la finestra. D. Miguel em va agafar de la mà. Torna a baixar-la. Ja saben com ell parlava, rotund, clar. A la meua protesta també va respondre: Sinosaltres no els donem un poc d’esperança, qui va a ser?

Fa pocs dies va caure en les meus mansla memòria de 2021 de l’Economato Mare de Déu del Pòpul. Prop de 1700 persones de 600 famílies varen ser ateses. Allí troben productes bàsics, de neteja i higiene que poden comprar a preus inferiors al mercat. Continuen sent dades molt més altes que abans de la pandèmia. No han eixit d’una per a entrar en altra. No vuic ni pensar com serà 2022 per a eixes famílies necessitades. Enguany els sumem la crisi energètica i lapujada de preus per culpa dels conflictes geopolítics i geoeconòmics. Tots estem indignats. Però siguem sincers: el que per a nosaltres significa menys estalvis per a ells és major ruïna.

No és lluitar contra la pobresa sinó contra la pròpia riquesa. Fa molts anys, precisament en una campanya de Cáritas,vaig escoltar esta sentència. Mai he deixat de pensar en ella. De reflexionar-ho. Si faig el suficient per canviar el món. Si l’egoisme i la comoditat no m’acabentapant els ulls. Què és necessari i què és superflu. Quin valor tenim com a societatquan deixem darrere a part d’ella. Fent-lainvisible. Sabem com malviuen però estem anestesiats. No ens afecta.

Però, sobretot, tinc clavada en la ment la mateixa pregunta.

Què significa donar esperança?

NOTA: Columna publicada en el número 387 de La Opinión de Torrent.

Foto con niño

Vengo a darle la razón a mi Santa. Otra vez. Los números cuadran. Foto con niño. Post sobre pérdidas. Suben los likes. El resto os importa menos. Hoy escribo como prueba empírica. Precisamente sobre eso. De hijo y marido abandonados. Se ha vuelto a marchar unos días con sus amigas. No se lo reprocho. Le viene bien desconectar. Como a mí a veces ir en el coche solo. La amenazo con Servicios Sociales. Na. Por hacerme el chulo.
.
Que no se dé cuenta cuando te vayas. Mejor salir separados. Lo digo por mi. Llevo fatal las ausencias. Cosquilleo en el estómago. Dudo de mis habilidades. Que todo lo malo pase. El viernes mi estado de ánimo es paupérrimo. El domingo, eufórico. Me compro un libro. Jabois. Me anima a teclear. Como venganza. Por echarla de menos. Medito la foto. Que salga gracioso el niño. Más likes. Hay finde de chicos en el rellano. Duermo inquieto.
.
El sábado por la mañana ya he visitado más bares que parques. Se ha despertado antes. Sospecha algo. Me miro al espejo. Mocos pegados en la camiseta. Sergio y yo pactamos hacernos las víctimas. Se cae. Con marca. Me descubrirán. Le pondré pantalones largos para disimular. Lo llevo a misa. Inauguramos la piscina. Saltamos en el sofá. Aquí también lo hemos pasado bien. Qué te crees. Te envío fotos para demostrarlo. Postureo todo.
.
En julio vuelve a irse tres días.
Y otros tres más en septiembre.
.
Volverá la soledad. El desasosiego.
En el fondo es una declaración de amor.
.
Pero la foto con niño.
Para que le deis al like.

La foto de classe

En el Convent cada curs es fèiem una foto de classe. El marc habitual sempre fou l’estàtua blanca del Trènor. Fins que van construir el Pati Rosa. Era menys bucòlic, però les escales de l’arc pillaven més prop del cole. Allí eixim al llibre verd del centenari que tots tenim en casa. Ens col·locaven per altures. Anar ascendint d’escaló, foto a foto, any a any, significava una victòria per a les mares. El seu fill ja era dels alts de classe. Eixíem tots tiesos, seriosos, mans enrere. No ho expressàvem en veu alta, però tots posàvem amb rostre de futbolistes.

A Javi Carrión només el recorde per eixes fotografies. Va morir en primària, d’una complicació postoperatòria. O això ens van contar. Quan eres menut mai et diuen tota la veritat. L’has d’intuir. La primera experiència amb la mort sempre se’t queda gravada a foc. Per a mi fou eixa. L’anunci tremolós de la Señorita Mª José, els meus companys amb llàgrimes, colps de ràbia als pupitres, anar tots junts al soterrar en l’Ermita. Jo no vaig plorar. No sabia encara. Javi era tímid, no participava de la meua colla més propera. Però mai he oblidat el seu rostre, la seua imatge a la foto de grup.

Els seus pares regentaven una rellotgeria en Germanies. Juraria que eren majors, perquè de menut tots els pares semblen majors. Si alguna vegada passava per la porta de la tenda pensava en ells, com haurien cobert eixa absència. M’imaginava la seua foto en l’entradeta de casa. Il·lús. Ara ja he comprés que eixos buits no es poden tapar. Juraria que ja adolescent, un Tots Sants, vaig topar-me amb la seua làpida al cementeri. El rostre era el mateix, el de la foto de classe.

No sabria dir per què m’han vingut estos records ara. Tants anys després. La memòria és així de selectiva.

Potser perquè un es fa pare i pateix per la salut del seu fill.

O perquè l’única manera que tenim de seguir vius és la memòria.

NOTA: Columna publicada en el número 386 de La Opinión de Torrent.

Renaix la vida

Incomplet. Durant estos dos anys sense processons, la passió i glòria se m’han quedat mig buides. M’han fet poc efecte. Disculpen-me. No em prenguen per un Santo Tomás més. Me crec la resurrecció. Però sóc massa torrentí. La vigília té sentit sencer quan contemple a la Mare de Déu baixant pel carrer del Convent, esperançada, després d’un divendres dolorosa. Presenciar com s’inclina tres vegades. Mirar cap a l’altre costat de la plaça. I que, al toc de corneta, tot es faça silenci. Pom, porrom, pom. Veure apropar-se al Crist. Lentament. I escoltar eixa veu. Renaix la vida i la mort ja va de vençuda. Obrir-se la carxofa. I que esclate tot de soroll.

Enguany, que la mort ja va de fugida, visc en un dubte. Vestir-me o no. Ja m’han donat l’ultimàtum per planxar la vesta. Jo què sé. Mai he deixat de participar en eixa processó. Mai. No puc estar fora de Torrent un Diumenge de Glòria. Les manies no les curen els metges. Però necessite fer-ho en família. Sempre ho he viscut al costat del meu germà. Després amb la meua dona. I, ara que tinc un crio bambant per casa, no me veig dins sense ell. Ja veus tu. Si no entén de que va la història. I tindrà un bon balcó per a tirar al·leluies. Però encara és massa menut. I, o tots junts, o ningú.

La vida o és compartida o no és. I la fe es transmet en família. Amb paraules i amb fets. Processionar junts és un signe molt bonic. Iaios i nets, pares i fills, germans i cosins. Només han de fixar-se quan la Mare de Déu torna al Convent, tots amb la cara descoberta. Les germandats estan plenes de famílies de tota la vida. Que celebren la resurrecció juntes, la Pasqua.

Que, ara sí, renaix la vida.

NOTA: Columna publicada en el número 385 de La Opinión de Torrent.

El papel

Siempre hay un tocapelotas. Yo me lo repetía. No caigas en provocaciones. Sé inteligente. Déjalo. Llevaba tiempo lanzándome el mismo dardo. En cada entrevista. El líder de la oposición. Vosotros no tenéis la culpa, hacéis lo que os dicen. Apagué el micro. Dime quién me dice que haga qué. Los vuestros. Me reí. Sabrás tú quiénes son los míos. Si ya me han etiquetado en cuatro partidos diferentes. Yo te tengo calado. Tú no me conoces.
.
Tras anunciar Pascual Maragall que tenía Alzheimer, Juanjo Millás le acompañó durante dos días para un reportaje. Involuntariamente el periodista creía ver la enfermedad en cada gesto, en cada palabra: “Qué peligro tiene la mirada del observador, incluso la del informado. Todos vemos lo que esperamos ver. Si te dicen que este señor está loco, sólo verás en él su locura; si que tiene cáncer, sólo su tumor; si que está ciego, sólo su ceguera”.
.
Durante los días de covid en familia yo veía el virus en cada alteración de Pep. Qué cosas. Huyendo de él me lo acabé encontrando. Otros vieron mi contagio en las fallas, en una despedida. Había que buscarle una razón. Hay quien busca también su papel. Actúa pensando en cómo quiere que le vean. O como cree que le ven. Hay quien lleva años interpretando un personaje. Y se lo ha creído. Ellos verán. Cada cual sabrá si se reconoce ante el espejo.
.
Pero, leche, que dejen de darnos la brasa a los demás.