El teléfono loco

Conduint uns 175 km cap al nord de Nova York es toparan amb Rhinebeck, un xicotet poblet on, entre els seus 3.000 habitants, trobem des de fa dos dècades a Guillermo Fesser (ja saben, la meitat de Gomaespuma). Ell, que pot presumir de conèixer bé els mitjans de comunicació dels dos costats de l’Atlàntic, contava fa pocs dies en una entrevista a Jot Down que ja no s’informa per periòdics sinó per periodistes, és a dir, l’interessa més la fiabilitat de qui ho conta que d’on es conta.

És una realitat que es detecta polarització, politització i mercantilització als mitjans nacionals, però també hi ha dins grans professionals. Però, llevat algunes excepcions, són encara més perillosos els pseudo-periòdics digitals, bloggers, gurús de Twitter, foros d’internet o enviament massius de WhatsApp que publiquen sense contrastar, que escriuen interessadament i que amaguen opinions darrere d’informacions.

En Torrent tampoc s’escapem. Encara que molts ja s’ho prenem com un espai d’humor, és conegut el niu de serps mediàtic que és el grup “Gente Torrentina” a Facebook. De fet, el seu caos d’opinions, anuncis, gossos perduts, rumors, informacions falses i insults, va provocar l’aparició dels grups paral·lels “Gente Torrentina educada” i “Con principios”. Conta amb 9.900 seguidors, un 12% del cens. Leer, se lee.

Un altre cas curiós és “Torrent al día”. Periòdic creat pel PP local durant la campanya que els donà la victòria en 2007, va passar del paper al digital i d’una jugada electoral intel·ligent a perviure, així dissimulant, com a mitjà de comunicació. Llàstima que obvie públicament el seu germen, perquè poc costa jugar amb les cartes descobertes.

En una època on hi ha tan de soroll mediàtic, escollir com s’informem és vital, perquè part de la nostra percepció del món comença per ahí.

Jugar al teléfono loco s’hauria de quedar a l’escola.

NOTA: Artículo aparecido en el número 321 de La Opinión de Torrent

Anuncios

Sentit de l’humor

Una nit del mes d’abril, després d’un bon sopar faixat, les Capitanies 2017 començàrem a planificar les línies mestres tant del Sopar de Nomenament de Càrrecs com de les Ambaixades. La primera premissa fou que estigueren ben esguitades d’humor i actualitat local. La segona que foren molt visuals i dinàmiques. Està molt bé allò del rigor històric, la solemnitat i el protocol, però, de vegades, impedeix el més important: que el públic s’entretinga.

Quatre mesos després, ara que han acabat les festes patronals, pareix que la nostra aposta escènica en tres actes va tindre bona resposta, sobretot si atenem a les rialles i aplaudiments que vàrem escoltar. Però, eixe no és el motiu d’esta columna. No és autobombo. Sinó que els torrentins tenen sentit de l’humor. I, el primer d’ell, el nostre alcalde, Jesús Ros, qui va aguantar amb un somriure els acudits sobre la seua edat, el nou-vell mercat o, qual Cid, el seu retorn a l’alcaldia.

I, cal remarcar-ho: en cap moment, des d’alcaldia ens varen demanar el guió. I la FMCT, que va treballar colze a colze amb nosaltres, només ens va suggerir canvis de tipus històric. Cap sobre les bromes polítiques. Tots ens donaren total llibertat i confiança. No esperàvem una altra cosa, però no dic mentides si, en altres èpoques, sí que se li he pegat una miradeta abans.

Crítica als monuments fallers, els al·leluies del Diumenge de Glòria, Carnestoltes, Cavalcada del Ninot… Hi ha moltes ocasions festeres en què es demostra eixe sentit de l’humor local. Llàstima que en els mitjans de comunicació i les xarxes encara siga tan escàs. I, en els plens municipals, la dialèctica tampoc ho permiteix. Els polítics són gent seriosa. I, mira que ve bé riure.

Com deia Groucho Marx, la rialla és una cosa molt sèria.

NOTA: Artículo aparecido en el número 320 de La Opinión de Torrent

Gaudiu!

Estes columnes no deuen ser personals. De fet, la direcció d’este periòdic, al començar la meua col·laboració fa un grapat d’anys, em va donar una única consigna: que parlara de Torrent. I això vaig a fer, escriure sobre les festes de Torrent. I sobre mi. Perquè enguany, la meua filà, la meua segona família, la Filà Els Comilitons, ostentem la Capitania Cristiana. 12 anys després, tornem a plantar-nos davant de la Torre.

És reiteratiu en estes pàgines diagnosticar que les festes de moros i cristians van canviar les festes patronals fa poc més de vint-i-cinc anys. De fet, és ja una obvietat. No s’ententen sense elles. I, curiosament, a mi em passa el mateix. No entenc ma vida sense Els Comilitons. Obliden els mites de la festa, la música, els dinarots o el barrejat. És molt més que això.

Tinc claríssim que, amb la inconsciència dels 18 anys, no sabíem on es clavàvem en això dels moros i cristians. Vam aprendre sobre la marxa. Vam descobrir la màgia d’esta festa sense arrels a Torrent. Però, a la vegada, també inconscientment, vam anar teixint el punt de trobada d’una colla d’amics. Començarem 16 i ara som 55. Vàrem afegir familiars i altres amics, tots sempre per a sumar. S’estimàvem massa la filà com per a deixar entrar toxicitat.

Puc assegurar-los que mai hem discutit. I qualsevol cabreig menor s’ha curat sempre amb la ironia i les bromes que tant ens caracteritzen a Els Comilitons. La vida, ja saben, a vegades, dóna palos. Però ahí dins sabem que tenim un xicotet espai per a respirar, per a riure. Per això, sempre, 31 de juliol, ja ens tirem de menys uns als altres.

Bones festes a tots. Intentarem que en cada acte de la nostra capitania siga el més divertit i entretingut possible.

Gaudiu!

NOTA: Artículo aparecido en el número 319 de La Opinión de Torrent

I ací hem arribat

Setembre de 1998. Terrassa del Bar La Plaça.

  • “Venga chavales, mi hermana Mónica me ha dicho que nos animemos y nos apuntemos, que es muy divertido”.
  • “Ya Javi, pero no tenemos ni puta idea de Moros y Cristianos”.
  • “¿Y qué? ¡Lo importante es la fiesta, coño!”.
  • “¿Pero qué hay que hacer?”
  • “Poca cosa, hacernos un traje, unas cuotas de ná y pillarnos un bajo”.
  • “Poca cosa diu…”
  • “He hablado con Sento Beguer y hay un nombre disponible: Comilitons”
  • “Comiliqueeeeè?”

I així vàrem començar. Sense tindre ni idea. Sense saber per què. És la realitat. No sabíem que fèiem ahí, però teníem seient de primera fila en la revolució que van provocar en les avorrides festes patronals de Torrent l’aparició de les Festes de Moros i Cristians.

I així vàrem transcórrer els primers tres anys, divertint-nos sense pensar en res més. Amb fama de brutos, de ser insaciables a la taula i de pendre-se-ho tot a risa (tintar-se de rubio platino tampoc va ajudar). I, clar, amb este esperit només podíem aspirar a desastres constants com que el primer any hi haguera una derrama de dos mesos (i, a l’any següent en dos quotes menys, sobraren diners), que ni ens medirem els trajes de faena, que canviàrem de caserna cada any, que tinguérem que rebuscar entre contenidors, furtar o jugar amagats amb la pólvora sobrant…

Tot un despropòsit. Però s’ho passàrem molt bé.

27 de juliol de 2002. Carrer Santa Anna.

  • “Mireu, he pillat per a fer barrejats”.
  • “Calla, calla, menuda es va liar en falles”.
  • “Hòstia, nano, quanta garrafa, que ahí hi ha molt!”.
  • “Pues convidem a la penya”.
  • “Vinga! Trau una taula i gots! I qui passe, barrejat al canto!”

Cridats pels cants de sirena de la que es cuinava dins de Comilitons, passàrem de ser una quinzena de membres a ser una trentena. Fins i tot ens donaren una subvenció per allò. I, clar, s’ho vàrem creure. I ens férem més tontos encara.

A l’entrar al segle XXI, els Moros i Cristians a Torrent havien pegat l’estiró definitiu, cada dia la repercussió local i comarcal era més gran i nosaltres volíem el títol dels més burros de la festa. No enganyem a ningú, seguíem sense posar-li massa interès al purament festiu (participàvem en tots els actes, tots tiràvem de trabuc, inclús anàvem als bous i a la diana, però ens sabíem “Víctor” i poc més), però això sí, teníem el màster en organització de festes. Al nostre currículum, a més de desenes d’incursions nocturnes al camp enemic, vàrem anar inventant-nos actes com el Tos Tus Muertos, el White Wolf Festival, el Soterrar, el Pentanari i, sobretot, la Festa del Barrejat.

Des d’eixa irrepetible nit de 2002, no se’ns associa en res més. Som els del Barrejat. No entrarem (com mai hem fet) en polèmiques absurdes, però és un fet que és la festa més antiga, duradera i nombrosa de les que organitza una filà o comparsa per compte propi. Sempre hem volgut passar-se-ho bé i que els demés, els festers i els amics, també. És del que estem orgullosos.

Qualsevol altra història no ha sigut mai cosa nostra.

2 de juliol de 2005. Parc de Trènor.

  • “Y los soldados romanos marchaban por Jerusalén…. grincho, grincho, grincho…”
  • “Què tard és, tio. Quan ix David?”
  • “Ni idea. Però, pujem a l’escenari i el mantegem, no?”
  • “…y estaba Jesús ahí colgado”.
  • “Hòstia, un home s’ha alçat i li està dient algo al presentador!”.

Molts pensaven que no estàvem preparats per a assumir una capitania. Nosaltres els primers. Però la veritat és que darrere de tanta broma hi havia un treball amagat. Simplement passava que, quan arribaven festes, ens dedicàvem a passar-ho bé (quina altra cosa, sinó?) i això despistava un poc al personal. Escollirem David Forment com a capità i, des del primer moment, tinguérem clar que volíem donar-li el nostre toc personal a l’assumpte.

I no ens ho posaren fàcil. En sis anys havíem aprés a conèixer i respectar les arrels de la festa, però, de repent, ens trobàrem amb una gestora en la Federació i canvi a l’alcaldia. Què bé. No teníem quasi ni a qui dirigir-nos. Nosaltres tirarem pel camí de l’humor i plantejàrem un dels parlaments més còmics que s’han escoltat (en el Sopar de Capitanies ho intentàrem també, però quasi acabem als jutjats), improvisàrem una multitudinària i divertidíssima batalla d’aigua nocturna, traguérem a passejar una taberna-tractor i, entre altres coses, pensàrem que en l’Entrada hi havia que interactuar amb el públic. Qui diu interactuar, diu regalar un got de mistela i un rotllet d’anís a cadascú.

Eixa nit tots foreu del Barrejat.

29 de juliol 2011. Carrer del Convent.

  • “Mireu, ja venen Els Comilitons”.
  • “Són l’alferesia, no?”.
  • “Sí, per això duen davant este boato”.
  • “Espera… però… com venen? Estan cridant! Són un exercit gegant!”
  • “Pareix un batalló, no?”

Era el nostre secret millor guardat. Sabíem que el nostre paper en l’alferesia havia de ser discret. Bé, tot el discret que Paquillo Martí fóra. Però ens guardàvem una carta, la del batalló. Ens agradava la idea. Estèticament tenia el seu punt i, conceptualment, reflectia la unió interna dels Comilitons. Vàrem practicar pel carrer un parell de matinades, però la gent ens mirava com si fóra una broma més de les nostres. Però no. Havia nascut el Batalló Comilitó. I venia per a quedar-se.

A eixes altures, hauríem d’haver madurat una miqueta més. La majoria, durant estos sis anys s’havíem anant casant, adquirint treballs, responsabilitats… Però, en festes, ens veien fent tractoraes disfressats, la caserna mai es tancava, teníem ja un Barrejat multitudinari, contractàvem xarangues, estàvem en les primeres files de tots els despropòsits… Almenys ja erem quasi cinquanta, teníem un traje i una marxa pròpia.

Endevinen el títol? Festa Comilitona.

30 juliol de 2016. Caserna Comilitons.

  • “Bueno, chicos, ya es medianoche, ha llegado la hora de alzar los brazos”.

I seguiren passant els anys. En este temps han continuat apuntant-se nous membres, encara tirem de menys a alguns, hem sigut pares, hem intentat seguir madurant, hem patit i gaudit junts, seguim riguent, seguim fent el que ens dóna la gana, ara som un poc gourmelitons, encara anem en batalló i seguim fent el Barrejat.

I ací hem arribat. I ara, sí. Quasi vint anys després, amb una capitania, una alferesia i milers d’històries pel mig, ara sí que sabem que fem ací. Ho tenim claríssim. Ajudar a fer més gran la festa de moros i cristians? Per suposat. Ja no ens val només la festa per la festa. Però, per damunt de tot, seguir estant junts, ser Comilitons, ser companys de guerra, ser germans.

I així seguirem.

NOTA: Artículo aparecido en el Llibre de Festes de Moros i Cristians de Torrent 2017

Sopar de Nomenament de Càrrecs 2017

PART 1. EL RETROBAMENT                                                      

(Una vegada tots estan a les taules, de repent, puja la música atronant, espectacular joc de llums a l’escenari i sona la peça principal de la 01 – Back to the future tot per a emular que va a començar un gran espectacle)

VEU EN OFF: Senyores, senyors; dames, cavallers; vassalls, nobles, tropes mores i cristianes; fa dotze anys, allà per 2005, dos exèrcits, Comilitons y Sumayl’s, encapçalant les tropes cristianes i mores, es varen enfrontar per qui tenia que pagar la contribució de La Torre.

Però, després d’una batalla amb molt d’humor i, sobretot, amb molta aigua, ens vàrem quedar sense saber com continuaven les pàgines d’eixa èpica història. Què va ser d’ells? Continuen sent grossos i grandots els Comilitons? S’han multiplicat als Sumayl’s, com es rumoreja, el número de músics de la Unió? Hauran envellit tots molt? Perquè… la premsa rosa de l’època mai ens van contar que va succeir després…

(Música de conte: 02 – In dulce jubilo. Va poc a poc desapareixent)

(Apareixen caminant entre el públic, entrant per darrere, dos Comilitons amb destral a la mà, fent la ronda de vigilància)

COMILITÓ 1 (repassant una llista): …arròs, cigrons, caldo de putxero, ternera, costelletes, botifarra, blanquet, piloteta… Crec que ho tinc tot!

COMILITÓ 2: Seràs burro! I la pilota dolça?

COMILITÓ 1: Ay… La pilota dolça! Que vols que te diga… Jo no li acabe de pillar la gràcia en mig del Rossejat. Dolç i salat! No li pega ni amb cola! De fet, jo sempre me l’aparte per al final, com si fóra el postre.

COMILITÓ 2: (indignat) Però, què dius! Si al final serà veritat eixa llei no escrita! Escolta’m, hi ha dos classes de torrentins: els que mengen el rossejat junt amb l’arròs, la pilota dolça i salada; i els que no. I tu eres uno d’eixos! Un mig picanyero!

COMILITÓ 1: Xé, calla! Què dius de lleis! Això va per gustos! I a mi no m’agrada! Jo només sé que, ara, quan acabem la ronda de vigilància pel Safranar, he de passar-me ràpid per Ricardet, que no vuic problemes amb la parenta! Que l’última vegada que se m’oblidaren els mandaos, vaig acabar dormint a la quadra!

COMILITÓ 2: Cavalls! La carn de cavall també està molt bona! I té molt de ferro! Amb un allets i un entrepà està de ca-te-go-ri-a-mun-dial!

COMILITÓ 1: Deixa’t, deixa`t de cavalls… (alça el cap i tanca els ulls) Mmmm, la carn del Rossejat… És la millor… Ja l’estic olorant… (torna a la realitat) Ara que… et dic una cosa, estos dies que estem de batalles i de reconquesta a la Corona d’Aragó, xé, que mai he entès jo als musulmans i la seua quimera amb la carn dels porcs… Ausaes que s’estan perdent el millor de la vida!

COMILITÓ 2: Quina cultura! Si tampoc veuen vi! Ni han provat en sa vida la misteleta de Godelleta! No saben el que es perden!

 (Apareixen per altre costat dos Sumayl’s)

SUMAYL 1: Al·là vos benïsca, soldats cristians…

(Els dos Comilitons es giren sorpresos)

SUMAYL 2: Hem escoltat tota la vostra infidel conversa. Deixeu de xafardejar i presenteu els vostres respectes als emissaris musulmans!

COMILITÓ 2: (Parlant entre ells) Xé, mira! Si abans parlem d’ells, ací tenim als que no mengen carn de porc! Xé, que no seran estos també veganos!

COMILITÓ 1: Collona, si són els Sumayl’s! (Ja, referint-se als emissaris) Quant de temps sense vore-vos, amiguets dels animals! Què ecologistes! Què moderns! També s’heu fet runners?

SUMAYL 2: Dotze anys, ni més ni menys, des que partirem d’estes terres. Així que aneu preparant les vostres pertinències i que les vostres alferes Ballesteres repleguen la bandera cristiana que, ací en la vila de Torrent, ja toca canvi de presidència a l’escala! (Assenyalant i amb gestos amenaçadors)

COMILITÓ 1: Mira! Amb quina arrogància arriben estos! Un poc de respecte a les tropes comilitones i ballesteres!

COMILITÓ 2: Això, això! Que som els custodis de les claus de la Torre i… i…. i, encara que mai s’haja obert, del pàrquing del Mercat! Per cert, què ha sigut de vosaltres durant estos dotze anys? On estàveu?

SUMAYL 1: (En plan xafardeig) Uy! Si no hem parat! Ja sabeu que els Sumayl’s som tots mig músics. Hem anat, d’ací cap a allà, viatjant i tocant per tota Aràbia.

SUMAYL 2: No es podeu imaginar les monedes que donen les xarangues! Hem tocat en els millors harems i per als millors califes! Un èxit de crítica i públic! I, entre cançoneta i cançoneta… ja sabeu… (en plan colegueta) hem provat uns manjars que no es podeu ni imaginar! (Tocant-se la panxa)

SUMAYL 1: Ay! Però s’estem fent majors i ja s’hem cansat de tant de viatjar. A partir d’ara tocarem només en Torrent i a la fresqueta del Trènor!

SUMAYL 2: Això, això! Aneu escampant! Que el nostre capità vol prendre possessió de Torrent el més prompte possible! Ja tenim les tropes acampades al Vedat, en una discreta zona coneguda com Santa Apolonia! La bandera mora que encapçalen els nostres companys Beduïns ja es veu des d’ací!

COMILITÓ 1: Uy, uy, uy… això no pot ser! (Assenyalant el públic) Si tenim la taula parada per a centenars de persones!

COMILITÓ 2: (Parlant amb diferents persones) Hola, què tal, com esteu, bé? / Còmodes? / Sí, ansiós, ara traguem el picoteo… / No, no, barrejat hui no repartim. Com vos agrada, eh, bandidos?

SUMAYL 1: Uy, vaja, quanta gent, ni m’havia donat compte! I, tota, gent de bé! (Arrimant-se a la taula presidencial) Mira, qui està ací! El Rochano! Ye, i al costat, el fill de Costa, el de la Fas! El de les Pirañes!

SUMAYL 2: (S’asoma a la taula) Què dius! Jesús Ros encara és l’alcalde de Torrent? Quina barbaritat! Si eixe home deu de tindre cent i pico anys!

COMILITÓ 1: (Intervenint) Sí, sí! És com el Cid! Va anar i va tornar!

COMILITÓ 2: Clar! Un clàssic! Perquè sempre tornen els clàssics!

SUMAYL 1: Però, mira! Si està quasi igual de jove! És el Jordi Hurtado torrentí!

SUMAYL 2: (Tornant als Comilitons) Vosaltres, els Comilitons, en canvi, sí se vos veu una miqueta més majorets. Tant que s’anaveu a menjar el món fa dotze anys…

SUMAYL 1: Sí, sí, menjar, però de veritat! Què brutos i fartons que ereu de joves!

COMILITÓ 2: Ye! Que això continua igual! (tocant-se la panxa)

 COMILITÓ 1: Ja, però ara hem criat! (Baixant el to, en plan confessió) Pareixem conills. Ens vàrem emparentat en les millors dames torrentines, d’eixes que tenen entrà de carro i camps de tarongers i, en estos anys, no hem deixat de tindre fills… Una cabassà tenim a la caserna!

COMILITÓ 2: Mira si criem, que al nostre pressupost ja tenim una partida per a festa infantil!

SUMAYL 1: Sí, sí… se vos veu més maurets! I amb menys monyo també! (riu, senyalant a Comilitó 2)

SUMAYL 2: En canvi, nosaltres, hem agarrat sang nova i jove i hem regressat amb ganes de tornar a donar guerra! I tenim, junt a nosaltres, als braus Beduïns! Així que, menys parlar i, ale, pel camí de Picassent! (senyalant cap allí). Ja decidiu vosaltres si feu paradeta al cementeri o no!

SUMAYL 1: Això, això! Que tenim moltes coses que preparar a Torrent abans que arriben les nostres tropes: (trau una llista i comença a repassar): omplir de datilers l’avinguda, construir en Vora Sèquia una zona per a abreujar els camells, replegar les graneres, apuntar la fórmula del xocolate de bollo…

SUMAYL 2: (interrompent) …una sepieta en el Marisquero, una cerveseta en Ca’ el Coixo, uns xurrets en Helados Tomás, les crestes d’Isidro… Molta feina tenim!

COMILITÓ 1: (riu) Com se nota que fa molt que no acampeu per ací! De tota la llista, haureu de conformar-se amb la copa de la casa del Chesús!

PART 2. CÀRRECS 2016                                                              

(Sona, de repent música èpica, 03 – Basil Poledouris – Anvil of Crom, a primer pla, després de fons)

VEU EN OFF: A vore, a vore, pareu un momentet! Que s’esteu despitant. Anem a vore si ens centrem un poc. El que estem esta nit celebrant és el Sopar de Nomenament de Càrrecs! Açò té un protocol clar i formal! (…)

PART 3. CÀRRECS 2017                                                              

(Torna la música de conte: 05 – In Dulci Jubilo)

(Apareix un nou personatge pel lateral, amb un mapa en la mà)

BEDUÍ: Anem a vore… Font de Banyes no… Canyà del Conill tampoc… Raval… Mmm… Poble Nou… Parc Central… Sí! Ací estic! Però… (mira al seu voltant com si no hi haguera públic) Si ací són tot finques! A on montem el desert? Que som Beduïns!

BALLESTERA: (Per sorpresa, apuntant amb una ballesta) Hey tú! Quieto parao! Ací en Torrent no aneu a muntar cap desert! Faltaria! Una cosa és que, amb el canvi climàtic, no hi ha que passeje per l’avenida abans de les vuit, però… d’ahí a construir-nos un desert! No, no, no!

BEDUÍ: Uy! I esta amb tant mala llet? Que encara no és la torre mora?

BALLESTERA: Pues va ser que no, cristianeta cent per cent.

BEDUÍ: Vaja. Pues quin problemón, perquè tenim els Sumayl’s i Beduïns les haimes montades a Santa Apolonia, però la zona és caríssima! Entre la contribució i que ens obliguen a pagar quota al club social, ens gastem un dineral!

BALLESTERA: El millor serà que busqueu un altre paratge. Heu mirat per Picanya? Ahí hi ha bungalows i adosaets aseats. Torrent no és toca i, com diria aquell, quan dic no, no és no. Les Ballesteres de l’amagada de la ploma som guapes i guerreres i no vos deixarem passar!

BEDUÍ: Uy! Per a tindre un nom amb tanta ploma es gasteu molt mal genit! En canvi, nosaltres els Beduïns som famosos per viure tan agustet al nostre desert i ser acollidors de la nostra kàbila plena de confort!

BALLESTERA: Pues a confortar-se al desert de les Palmes, perquè en Torrent, ja saps el que es diu… bon poble i bona gent! Així que vosaltres… fora!

COMILITÓ 1: (Intervenint) Però quin jaleo és este!

BALLESTERA: Tenim visita, senyor! Ha vingut Jasmin, la d’Aladdin!

COMILITÓ 2: (Nerviós) Ay, mare! Ay, mare! I ara un altre més! Quin desastre! L’acte formal en marxa, tots els convidats en taula, càrrecs en l’escenari… (mira entre les taules) …i els Templaris que si tenen fam, els Contrabandistes que si hi haurà prou vi, els Hospitalaris mirant si la coberteria és bona… i, nosaltres, amb els Sumayl’s i Beduïns ací molestant! Ens van a acabar arrestant a tots!

COMILITÓ 1: Llàstima que ja no quede ni foso ni cocodrils a la Torre per a llançar-los allí!

COMILITÓ 2: (desesperat) Açò o ve el nostre capità o no hi ha qui ho arregle!

VEU EN OFF: Per favor, tots atents, perquè anem a rebre al nostre Capità Cristià de 2017, de la filà Els Comilitons, En Vicent Burguera i Fernández.

VICENT BURGUERA (entre el públic, acostant-se a la taula presidencial): Xé, quanta gent! / Hola, com esteu. / Què tal! / Caloreta, eh! / Hola… (saluda a alguns que es trobe pel camí). Mare, està ben sentada ací? Ho voràs tot molt bé… Uy, mira, al costat de l’alcalde! Jesús! Cuida’m a ma mare!

COMILITÓ 1: Senyor capità! Com ambaixador seu, he de comunicar-li que tenim ací presents uns emissaris sumayl’s vinguts de lluny!

COMILITÓ 2: …i que no se’n van d’ací ni a poalaes!

COMILITÓ 1: Diuen que reclamen el seu dret a dirigir la ciutat. Nosaltres ja els hem explicat que no pot ser, que s’acosten si volen a Picanya, que Els Comilitons encara tenim molt que governar a la nostra ciutat.

COMILITÓ 2: I més, ara, que l’Ajuntament pareix una partida de Parchís: fitxa roja, blava, taronja, morada…

VICENT BURGUERA: …tranquils amics, no hi ha que sofocar-se ací en Terra Santa, on es respira pau i tranquil·litat, tenim temps pa tot. (DISCURS)

…però, en una nit tan especial, no puc de deixar de nomenar a les nostres aliades de la batalla festera, elles son les Ballesteres, qui seran les meues alferes encapçalant l’exercit amb la bandera cristiana.

VEU EN OFF: Per favor, tots atents, perquè anem a rebre a la nostra Alferes Cristiana de 2017 de la filà de Les Ballesteres, Concha Gallardo Gordillo!

CONCHA GALLARDO: (Discurs)

SUMAYL 1: (Parlant al seu company) Jo crec que estos cristianets no s’estan enterant de què va açò. Molt de barrejat, molta ballesta, però molt poc d’atendre a raons.

BEDUÍ: I, mira, que montar un desert dóna molta vida a una ciutat! En Ikea, ara que ve la calor, hi ha hamaques i sombrilles molt mones i a preus tiradíssims!

SUMAYL 2: Yeeee!!! Que se’n teniu que anar! Que se’ns va a fer tard i demà volem matinejar per a esmorzar a la Curra!

SUMAYL 1: Aaay! Tot menjar, tot beure, tot viure la vida! Que ja pareixes uno d’ells! Molt poca organització hi ha ací i la cultura musulmana ha de dur a Torrent avanços tan importants com…

SUMAYL 2: (tallant) Per fi! Ja està ací! El nostre capità! Ell ho arreglarà tot!

VEU EN OFF: Per favor, tots atents, perquè anem a rebre al nostre Capità Moro de 2017, de la comparsa Sumayl’s, En Vicent Simó Benavent!

SIBE: Però quin desastre és este? On està la catifa vermella per a rebre al Capità Moro! Home, Jesús (parlant a l’alcalde)! Què fas per ací? No em digues que continues manant 12 anys després!

SUMAYL 1: Senyor, som els vostres ambaixadors. S’ho hem explicat de totes les maneres possibles. Els duguem als torrentins les matemàtiques i l’astronomia, font i banys públics, plantes i animals exòtics, fins i tot una solució per al lio de qui mana a les Falles! Però no. Que no volen abandonar la Torre.

SUMAYL 2: Estos cristianets són molt cabuts. Tan de barrejat no els deu sentar massa bé… encara que… jo em faria un ara mateix…

SIBE: (Discurs)

SIBE: …però, junt a mi, junt a les meues tropes mores, necessitem una bandera de la mitja lluna i una alferes a esta batalla festera.

VEU EN OFF: Per favor, tots atents, perquè anem a rebre a la nostra Alferes Moro de 2017, de la comparsa Beduïns, Patricia López Navarro!

PATRICIA: (Discurs)

PART 4. INTERCANVI CÀRRECS                                                

(…)

PART 5. AUTORITATS                                                                

(…)

COMILITÓ 1: Molt bé tot, els càrrecs dalt, els convidats aplaudint, però a mi se m’estan fent les tantes i l’arreglo del Rossejat per comprar!

COMILITÓ 2: (Mirant als Sumayl’s) Es feu l’ànim d’anar-vos o, al final, tocarà una altra vegada fer una batalla d’aigua?

SUMAYL 1: Nosaltres d’ací no ens moguem ni un mil·límetre! Dotze anys d’èxode pel desert ben mereix una temporadeta gaudint de les terres torrentines!

SUMAYL 2: (Apuntant) …i d’un bon rossejat en Ca’ Divina!

VEU EN OFF: Bé, bé, com veig que no s’aclariu. Millor que el president de la Federació de Moros i Cristians de Torrent, en Daniel Català Pérez, puje a l’escenari a vore si, des d’allí, i el més breu possible, que ja comencem a tindre fam, intente arreglar este desastre. Un aplaudiment per a ell que, abans de parlar, entregarà als nostres càrrecs festers de 2017 una simbòlica torre.

(Música èpica: 08 – Basil Poledouris – Anvil of Crom, mentre puja el president a l’escenari, entrega les torres i després inicia el seu discurs)

PRESIDENT FMCT: (Discurs)

VEU EN OFF: Serà ara el torn de pujar, per a tancar l’acte, del nostre alcalde de Torrent, En Jesús Ros Piles qui, a més d’entregar a cada càrrec fester de 2017 un simbòlic medalló amb l’escut de la ciutat, ens dirigirà a tots unes paraules. A vore si ell és capaç de decidir qui té que quedar-se la Torre, Comilitons o Sumayl’s.

(Música èpica: 08 – Basil Poledouris – Anvil of Crom, puja l’alcalde a l’escenari, entrega les medalles i després inicia el seu discurs)

ALCALDE: (Discurs)

PART 6. CLOENDA DE L’ACTE                                                            

COMILITÓ 1: Un moment, un moment! A vore Chesus! Dani! Que a mi no m’ha quedat clar! La torre és mora o cristiana? Comilitona o Sumayl? Quina bandera presidirà: la cristiana amb les Ballesteres o la mora amb Beduïns? En resum: se quedem o se’n anem? Que jo tinc que anar a la carnisseria!

SUMAYL 1: Això, això, que ací els sis estem farts de parlamentar i fer d’encarregats!

BALLESTERA: Jo, per si de cas, la ballesta la tinc apunt!

BEDUÍ: Entonces, no hi ha desert?

SUMAYL 2: Jo també estic fart d’esperar… quasi que vaig a anar sentant-me en taula, que m’han dit que el sopar està a punt d’eixir i, a mi, l’airet del Parc Central… com que em dona gana!

COMILITÓ 2: No patiuuu, que segur que tot açò, si la interventora no posa pegues, es pagarà en hores extres. Jo ja tinc mirat un castellet ben fresquet per a passar el mes d’agost allà per Montserrat.

VEU EN OFF: Serà, doncs, el 25 de juliol de 2017 quan, amb la primera ambaixada, comence la segona part d’aquesta nova història entre Comilitons i Sumayl’s, Ballesteres i Beduïns. Una historia, segur apassionant. Una història que, gràcies a les vint-i-quatre filaes i comparses de Torrent, serà llargament recordada. Bona nit i gaudiu de la festa! Fins al 25 de juliol!

(Música èpica: 08 – Basil Poledouris – Anvil of Crom, aplaudiments i focs d’artifici mentre baixen de l’escenari a fer-se les fotografies de rigor)

FI

NOTA: Guió de l’espectacle escènic del Sopar de Nomenament de Cárrecs de 2017, organitzat per la FMCT i les Capitanies 2017 de Torrent.