Les llistes

Desconfie dels polítics professionals. No és res personal. Tampoc té cap base científica. Simplement, m’agraden aquells que, venint d’un camí professional propi, ofereixen la seua vàlua al servei públic i, quan els toca la fi, tornen allà d’on vingueren amb orgull. Per això, sempre he admirat perfils com el d’Alfred Domínguez o, malauradament quan escric estes línies, el d’Alfredo Pérez Rubalcaba, qui acabà la seua trajectòria impartint Química a la universitat.

Esta confessió no significa que no veja important l’estructura de partit, els militants de base o els polítics amb experiència. Una cosa no lleva l’altra. Però certs enrocaments em fan dubtar, que volen que els diga. I un, que estima el lloc on va nàixer, li agrada que el governen persones amb nivell, carreres ja reconegudes abans d’entrar en política, per damunt de vuits i nous o noms eternament repetits a les llistes. No me val qualsevol. És el que té que ens coneguem (quasi) tots al poble.

Ho sé. No és un desig fàcil. Se les veuen fotudes els partits locals buscant fitxatges per a les llistes. No hi ha molt de mercat. No està de moda entrar en política. La vida és més fàcil (i millor pagada) en l’àmbit privat. I, ací, la culpa la tenim tots, perquè pensem que pagar impostos ens dóna dret a exigir-ho tot en un servei 24 hores del dia, 7 dies a la setmana.

La clau és començar per baix. Fomentar la participació associativa. Que els estudiants reconeguen el servei públic. Que els barris parlen. Que les entitats moguen les ciutats. Fer cantera. Crear polítics.

La paraula grega Politikós tenia una concepció clara: per a la ciutadania. I ciutadania som tots. Tots podem fer canviar Torrent.

No només cada quatre anys.

NOTA: Artículo aparecido en el número 341 de La Opinión de Torrent

Anuncios

El dia de la marmota

Últimament, quan vaig pel carrer, molts me paren preguntant-me com veig el panorama electoral de cara als diumenges 28 d’abril i 26 de maig. Jo, que fugisc de la meua condició de gurú mediàtic (sóc molt humil, ja saben), sempre tire balons fora, sobretot perquè esta vegada no m’atrevisc a fer pronòstics. És evident que hi ha dos bàndols clars i una falta de centre que faça de frontissa. En temps sense majories absolutes (però amb ànsia per governar), té pinta que acabaran pactant entre els partits de les dos vessants.

El que sí tinc clar és que anem a viure al Dia de la Marmota. Com la genial pel·lícula de Harold Ramis, correm el perill de tindre la sensació de dir quan s’alcem pels matins que açò ja ho hem viscut. Per a començar, perquè s’estan simultanejant dos precampanyes (encara que la local quedarà legalment aturada conforme comence la campanya nacional i autonòmica) i dos votacions quasi seguides. Més d’un pensarà amb la segona: Altra vegada?

En el cas de Torrent, mirant el llistat de candidats la sensació de deja vú és més intensa encara. El Rochano? La Folgado? Pau al Palau? Qui és este de Ciudadanos? Quants Podemos hi ha? Els noms i les situacions són quasi idèntiques quatre anys després. Ja vorem si també coincideix el resultat, però la sensació de repetició és palpant. Igual és que ningú ha aprovat i per això tots han de repetir curs.

Sense voler fer espòiler amb el personatge interpretat per Bill Murray, possiblement per a poder superar aquest Dia de la Marmota han d’agafar la mateixa solució: anar millorant cada dia repetit, una i altra vegada, fins aconseguir el dia perfecte.

En cristià: menys tonteries i a millorar tots el poble.

NOTA: Artículo aparecido en el número 340 de La Opinión de Torrent

Molestar

Ya està aquí. Ya llegó. La columna més complicada de l’any, la de Falles. Respire fons, pense coses positives i intente afrontar la pantalla en blanc sense por, però… no hi ha manera. La sensació d’estar entrant en un territori desconegut i perillós no me la lleve de mi. I mira que, curiosament, ja són prou anys col·laborant en llibrets, cartells, rimes o jurats. Però, davant la columneta fallera dichosa, a diferència del meu veí de l’esquerra, sempre pense que estic teclejant sense ser uno de los suyos. Coses de no ser faller, què li anem a fer.

I en eixa confusió mental estava jo quan em vaig topar amb un tweet que em va fer reflexionar: “La Falla ha de molestar, ha de ser irreverent, ha de remoure consciències. La Falla ha de ser molesta per al sistema i per al poder. La Falla ha de ser Falla”. Desconec qui hi ha darrere del perfil “Malalt de Falles” però chapeau. En temps de lo políticament correcte i de l’autocensura, han proliferat també els monuments lights, els zero zero. Zero crítica, zero guió.

Va costar molt aconseguir la llibertat d’expressió en este país com per a malgastar-la (a nivell faller, clar) en escenes buides de continguts, per a complir l’expedient, sense mala llet ni ironia. Des de la meua opinió més humil. Fan falta guionistes fallers. No sé si eixe problema és d’artista faller, de comissió o de formació, però en les voltes falleres sempre tinc la sensació que m’estan contant les mateixes històries.

Jo no sé vostès, però estic fart de vore pirates, pallassos o xinesos amb les típiques rimes sobre banquers, corruptes, joves maleducats o personatges del cor.

Supose que els pressupostos fallers donen per al que donen.

Però, què tal s’atrevim a arriscar a més? A molestar?

NOTA: Artículo aparecido en el número 339 de La Opinión de Torrent

La nova pedania

València, pedania de Torrent; València, barri del nostre extraradi; València, en mans del lobby torrentí… Ja s’imaginen, fou instantani, conèixer que la nostra Mª José Catalá anava a ser candidata a l’alcaldia del cap i casal i començar les bromes per a, per fi, ajustar els comptes pendents amb la capital ara que pareix que es pot desplaçar el centre de la nostra comunitat a Torrent. Si ja hem aconseguit el geogràfic, ara volem el polític.

Qui sap com acabarà l’assumpte. La política actual no està per a molts pronòstics, no és temps de majories absolutes. Però, enveges i partidismes apart, sempre és una bona notícia que els polítics torrentins tinguen veu i nivell per a instàncies superiors. València és ciutat de tots, no entenc aquella crítica de no haver nascut allí. A més, no vindria mal que mirara més cap a la seua àrea metropolitana. L’una necessita de l’altra. Les dos estan interconnectades social i econòmicament encara que pel transport públic parega el contrari.

Però, mentre arriba finals de maig, anem a somniar, que és de bades. Perquè si guanyem l’alcaldia de València, jo ho veig clar: per fi, com el Monopoly, podríem posar la casella de l’hospital a aquells terrenys oblidats al Toll l’Alberca, soterrar les vies o, victòria, tindre servei de metro cada 5 minuts. No obliden, ara som la capi. Així que, per què no, i si construïm el Nou Mestalla al Safranar? I, no s’enganyem, la nostra desfilada de moros i cristians és millor que la del 9 d’Octubre, si volen, fem el Mig Any allí, la carpa la muntem al riu. La Reina del Encontre sí que no la moguem, però tindrà tanta o més tele que la Cremà.

Ja veuen, hi ha infinites possibilitats d’aprofitar l’ocasió.

València és nostra. Com la Torre.

NOTA: Artículo aparecido en el número 338 de La Opinión de Torrent

La ciutat dels xiquets

Uns playmòbils. L’activitat més freqüentada estos nadals a Torrent i, m’atrevisc a dir, l’exposició més visitada a la ciutat en molt de temps (almenys, fins on arriba la meua memòria), ha tingut com a protagonistes a uns ninotets. Tan fàcil com efectiu. Tots ho hem comentat. Durant este mes la Plaça s’ha omplit de vida a totes hores, gent amunt, gent a baix. Que s’ho diguen al (nou) antic mercat. Des de la seua inauguració, mai ha rebut tant de públic acumulat. Sí, sé que també es plena ensenyant el traje de la Reina del Encuentro, però són tres dies.

I el seu èxit funciona per una clau infal·lible: els xiquets i xiquetes. Si ells es mouen, tota la ciutat es mou (hi ha dia de més activitat com la Nit de Reis?). Què llàstima que durant l’any no s’oferte més i millor per a ells. Que no se’ls demane opinió vertadera. Ja saben, els adults sempre pensant només en nosaltres. Ja ho voran, ara que s’acosten les eleccions llegirem moltes propostes als programaris i què poques tindran que vore amb els infants. Calculen, per exemple, quants metres quadrats estan dedicats al joc a les ciutats actuals.

Reflexiona el pedagog Francesco Tonucci (en eixa joia que és el llibre d’entrevistes “Educar millor” del malmès Carles Capdevila), sobre l’absurd que a tants parcs infantils es vegen cartells com “prohibit jugar”, “prohibit balons” o “prohibit cridar”, quan la declaració universal dels drets de l’infant protegeix clarament el dret a jugar lliurement.

D’una vegada per totes, hem de donar als menors el protagonisme que es mereixen. Fer una ciutat dels xiquets. Per a que puguen créixer en condicions fent soroll, caient, embrutant-se, errant i encertant.

Perquè, paradoxalment, el que sí tenim és una societat infantilitzada.

NOTA: Artículo aparecido en el número 337 de La Opinión de Torrent