Incongruències

M’estic fent major a la carrera. M’ho note. Són detallets, coses puntuals, però vaig veient com, amb el pas dels anys, m’està eixint la mala llet. Vostés igual no m’ho veuen, però jo sí. Què li anem a fer, mentre a alguns, de repent, els apareix intolerància al gluten o a la lactosa, a mi l’al·lèrgia em surt amb les incongruències. Xé, que hi ha certes coses que ja no les passe! O, pitjor! Que no me les calle!

Diguem tiquismiquis, però ara que s’acosten les Falles sempre m’ha cridat molt l’atenció que el dia gran, el del seu patró, el que li boten foc als monuments en el seu honor (encara que, originàriament, esta pràctica estiguera més vinculada a l’equinocci de primavera i els focs satírics), al pobre Sant Josep ningú li fa cas. Només tenen que acostar-se a la missa major de les comissions. Les falleres majors i quatre més mal contats. I mira que el dia abans tots vinga el plor amb la Geperudeta. Però, al marit, res de res. Ni cap rés.

Però, no és un cas únicament faller. En els moros i cristians igual. Això sí, fa uns anys varen tindre la picardia de tipificar un número mínim d’assistents als actes oficials. I l’ofrena als Sants de la Pedra i la processó foren dos d’ells. Però, si fins i tot ocorre amb la Setmana Santa! Molt de tambor i corneta però el Diumenge de Glòria no faces entrar a molts en missa.

Està clar que la religiositat i les festes populars són el que són. I que ningú pot obligar a res a ningú, però no me deixaran de reconèixer que un poc d’incongruència sí hi ha en el que els he contat.

I, si no, lo que jo deia, que m’estic fent un güelo reguinyós.

NOTA: Artículo aparecido en el número 327 de La Opinión de Torrent

Anuncios

No s’entén

Han provat alguna vegada d’intentar explicar a algú no-torrentí la figura de la “Reina del Encuentro”? L’han ensenyat alguna imatge del traje o de la llarga capa? Li han contat la repercussió social i el cost econòmic? No ho intenten. No s’entén. Jo ho he provat amb els meus companys xativins i és impossible. Per molt que explique el simbolisme i la càrrega emocional, qui no és de Torrent no ho capta del tot. No veu l’essència.

Òbviament, passa en tot arreu. Les tradicions, festes i costums locals només tenen sentit complet a casa pròpia. Passa també en la gastronomia, monuments o inclús en la geografia local. Lo nostre és lo nostre, és el millor i que no ens ho toquen. Ningú més que nosaltres entén perquè és tan especial estar en Torrent el Diumenge de Glòria, caminar fins la font de Manyes, passejar un diumenge per la Torre, posar-se oli a la gola el dia Sant Blai o menjar un bon rossejat.

Pensava jo tot açò el passat 1 de febrer, quan, a punt de tocar les 21:00 de la nit, queien poalades d’aigua. Tots (bé, almenys el Torrent profund) vàrem pensar el mateix: enguany no es fa l’Entrà de la Flor. Doncs sí és feu. Per amor propi i per impossibilitat burocràtica d’alternatives, però allí estaven, desafiant la pluja per, a entre coets, com sempre des del segle XVII, portar la primera branca d’ametler a la Mare de Déu.

Que pensaria qualsevol no-torrentí? No ho entendria. Estan tots bojos. Per això és tan important formar part d’una comunitat, interioritzar-la, continuar any darrere any les seues costums pròpies. Perquè, al final, formen part de la teua vida.

Són la teua vida.

NOTA: Artículo aparecido en el número 326 de La Opinión de Torrent

Crustacis bilingües

Estos nadals a taula, fins en dos ocasions, he escoltat preguntar què significava la paraula valenciana “llamàntol”. Supose que els passava com a mi que, a força de no tastar-ho, un només coneixia la versió castellana. Perquè, no sé vostès, però jo el “Arroz con bogavante” ja el vaig provar de ben majoret. La qüestió és que, una vegada descobert a quin crustaci feia referència, alguns deien que millor utilitzar el castellanisme “com tota la vida”.

I, possiblement, ahí estiga el problema de fons, que el desconeixement ens acaba fent caure en prejudicis lingüístics quan, de peixos i marisc, més deuen saber els nostres pescadors que en l’altiplà castellà. A més, el llamàntol, encara que és més freqüent a l’Atlàntic, també es pot trobar al Mediterrani. I, vaja, no conèixer termes autòctons no significa que no pugem aprendre-los.

Jo, que treballe en una comarca molt més valencianoparlant, em dóna molta ràbia quan em pregunten si en Torrent hi ha més persones que parlen castellà que valencià. Jo, que al meu poble me l’estime molt, que mai li veig defectes fora de casa, tire balons fora, però no deixa de ser veritat. I, la llàstima, és que, absurdes polèmiques polítiques apart, tenim un gran llegat lingüístic i cultural que moltes vegades desaprofitem.

Sempre m’ha meravellat aquells immigrants vinguts a la nostra ciutat als anys 50 i 60 des de Conca o Terol que ara parlen tan habitualment el valencià que hui a molts els costaria distingir la seua procedència. És una riquesa ser bilingües i poder utilitzar l’idioma que es vulga, de fet, la Constitució i l’Estatut d’Autonomia ho emparen. Però, al nostre idioma un poc més d’amor propi no li vindria gens mal.

Perquè, la millor defensa del valencià és parlar-lo.

NOTA: Artículo aparecido en el número 325 de La Opinión de Torrent

Nos vamos a la mierda

Con estas últimas palabras, con esta cita tan textual, dictando esta clarificadora sentencia como última confesión a su hijo, moría en 2004 el actor Luis Cuenca, tal y como narraba en su necrológica para El País, su amigo David Trueba. Igual casi ni recuerdan su rostro. Aunque atesoraba muchos años de carrera en el vodevil, muchos lo descubrimos como Posidio, el mendigo borrachín de Farmacia de Guardia, un harapiento siempre pegado a un teta-brick de vino barato y con una particular visión de la vida, posiblemente, muy cercana a la del actor que la representaba.

Nos vamos a la mierda. Eso pensé yo anoche después de un ristra de malas noticias en telediario. Kim Jong-Un asegurando que tiene un botón nuclear siempre preparado en su despacho, el más que probable aumento de tres grados para el año 2100 que provocará un daño casi irreversible al planeta, la guerra fría de las fake news, la lacra de la violencia de género, Donald Trump haciendo de Donald Trump, Cristiano Ronaldo haciendo de Cristiano Ronaldo. Un desastre. Para sentarle mal a uno la uvas en diferido.

Así que anímenme que me he venido muy abajo y muy pronto. Que estamos a dos de enero. O nos hace falta un medio de comunicación sólo destinado a publicar buenas noticias que nos hagan creer que otro mundo es posible o, vaya por Dios, tendremos que ponernos todos las pilas. En lo pequeño, en la bajura, en lo cotidiano, no seamos como ellos, porque, si no, nos vamos a la mierda.

Empecemos por decirnos buenos días.

Que nos cuesta nada y es gratis.

Aspiraciones

No estamos en fechas para frustrarnos. Pero ocurre. Uno se marca expectativas altas y, cuando no se cumplen, se viene abajo. Ya saben, depresión, cara larga, suspiro, hastío. Y, valga esto, por ejemplo, para quien pretenda cumplir con la dieta durante las navidades. Lo tenemos jodido. Hay que adecuar siempre nuestras aspiraciones a las posibilidades reales. Piensen en el próximo fin de año: (una vez más) no va a ser la fiesta de nuestras vidas.

Mírenme a mi, si no. Yo quisiera escribir más, tener esta página más transitada, que volviera a su antiguo fulgor, pero, vaya, las responsabilidades laborales me lo impiden. Tengo este espacio pagado a 18 euros al año para acabar siendo un escritor, articulista, gacetillero, juntaletras frustrado. Me he hecho el propósito de actualizar esta web más. No sé si es real. Igual acabo hundido por ello.

Las aspiraciones y la frustración. Quien lo narra magníficamente es Phil Jackson en sus pseudomemorias “Once anillos” cuando explica que, al inicio de cada temporada, animaba a sus jugadores simplemente a crecer, a centrarse en el camino más que en la meta. Porque esperar mucho de todo puede traernos problemas, porque nunca sale todo como planeamos. Alguna vez lo he tratado con mis alumnos: uno se percata que se ha hecho adulto cuando descubre que la vida no es perfecta, que hay que amoldarse a las situaciones como vengan.

Igual si no esperamos tanto de la vida seremos más felices.

Igual es que le pedimos mucho a la vida y le damos poco.