Déjà vu cabrón

Aparece sin más. No avisa. Te coge del pecho, te arrastra y te regresa allí. Déjà vu cabrón, así lo he bautizado. El cerebro. Qué facilidad tiene para transportarte emocionalmente al pasado. Para recrearte recuerdos. Como ecos. Se sirve de cualquier puerta de entrada: una imagen, un gesto, una canción. De revivir se trata. No sé si les ha ocurrido. A mí, últimamente, bastante.

Quienes hayan leído o visto “Patria” encontrarán allí un déjà vu cabrón. Nerea, la hija del Txato, en su despechada visita a Fráncfort, se topa con un accidente y su cadáver. Esa imagen física de la muerte por fin la enfrenta al asesinato de su padre. Aita, aita. Me faltó a mi también gritarlo tras un dolor nocturno del Principito. Me removió entero, ama.

Igual es locura transitoria. Pero ha llegado a ser físico. Sujetarme fuerte la muñeca si me cuentan que alguien se ha roto un hueso. Suena imposible, pero al escucharlo percibo un flash de dolor. Yo me la rompí en pedazos. Como un gilipollas. Caí de una escalera. Subido a un árbol. Vestido de troglodita. Revivo hasta la misma vergüenza.

Recién aterrizado a Xàtiva, como gesto simpático, traje bollos de chocolate a la sala. Del tradicional de Torrent, como los fabricaba mi abuelo o mi tío. Duraron nada. Me fijé en que un compañero, el más bohemio, el más raro, sostenía uno pero sólo lo olía. Finalmente, lo envolvió de nuevo en su papel y se lo guardó. Le pregunté por qué. “Huele a mi infancia”, respondió.

Lo que daría yo ahora por visitar mi niñez.

Mañaneo

Enfurrunyats. Així seguim tots. No entenent per què el maleït virus no se’n va. Qui contagia a qui. Com. Quan. On. Per què seguim amagats darrere de les mascaretes. Sense abraçar-nos. Sense vore somriures. Amb cues en tots els llocs. Per què a les dotze en casa. Per què ja no podem ajuntar-se més que sis. Que què anem a fer ara. I els Nadals. I les Falles. I la mare que ens ha parit. Que quin fàstic. Que quines ganes que acabe el 2020. Som com un adolescent. El món no ens entén.

Crisis. Negació. Cabreig. Depressió. Acceptació. Aprenentatge. Que cadascú s’ubique dins de les etapes del dol. Per allí dins transitem. Perduts. No hem sabut encara adaptar-nos a la nova realitat. És l’altre negacionisme: intentar que entre en calçador la nostra vida anterior. Però ja no és igual. Necessitem mirar amb altra perspectiva. Deixar entrar la llum. Canviar l’hora. Metafòrica i pràctica.

Perquè, mentre esperem a que els científics ens arreglen la papereta, hem de resistir amb allò que el virus no pot tocar ni tacar: la llum del sol, l’aire lliure. Vivim en una ciutat on vora tres-cents dies a l’any es pot fer vida al carrer pels matins. Tenim bon clima. Aprofitem-ho. Canviem els nostres hàbits, les regles de joc, juguem amb eixes cartes. Ja que estem a l’horari d’hivern, per què no començar tot una hora abans? Per què no canviar la nit pel matí? Tardeo? Millor, el mañaneo. Hi ha infinitat de plans que es poden fer fins midia i a l’exterior. Com recomanen els experts: tot ben ventilat.

Jo ja tinc el meu: cada divendres, mentre em dure la baixa de paternitat, esmorze en la terrassa d’un bar distint. I si fa falta, faré igual els caps de setmana.

Tot siga per contribuir a l’economia local.

NOTA: Artículo aparecido en el número 358 de La Opinión de Torrent.

Las rutinas

Que cómo nos va. Es la pregunta rutinaria. Pues bien, la verdad, respondemos. El primer mes jodido, apunto yo siempre. Mi Santa, según confianza, apostilla que te hablan mucho del parto y poco del después. Entonces me viene a la mente aquello de si es que follar es muy bonito pero luego. No lo suelto. Ya han pasado a la siguiente cuestión del interrogatorio. Que a quién se le parece.
.
A mediodía, paseamos. Otra de las rutinas. Me siento un poco desubicado. Como si no debiera estar por ahí. Culpable. Me pongo ropa de ir a trabajar. Así disimulo. Como en Los lunes al sol. Los días parecen siempre el mismo. Vemos los concursos de la tele. Nos marcan el horario. Pep es todo rutinas. Su sueño. Su baño. Sus tomas. Su cabreo. Su gimnasio. Ya me gana en deporte.
.
Los viernes nos damos el lujo. Salimos de esmorzaret. Cada semana a un local distinto. Confeccionamos nuestro ranking. Lo cogí muy fuerte. Demasiado. Me rompí una muela. Me la arrancaron. ¿Salir de noche? Sólo nos hemos permitido un par antes del toque de queda. Yo, obligado. Brota mi lado marcial, cuadriculado. La disciplina. Las rutinas. Que se las vamos a marear, me quejo. Serán las tuyas, me acusan. Que eres tú no él.
.
Con lo bien que se está en la cama leyendo.

Bones notícies

S’imaginen un mitjà de comunicació que només contara notícies positives? Seria com un colp damunt de la taula. Farts de successos, esdeveniments buits i propostes viciades, no seria meravellós donar llum als fets que construeixen e inspiren un món millor? Podria tindre el seu públic. Però també els seus detractors. Sentenciant que és utòpic, poc comercial i, el pitjor, que això no és periodisme. Perquè hi ha que plasmar la realitat tal i com és, clar. Però és així realment? S’informa amb justícia? Tots tenim cabuda?

El periodisme sempre ha jugat un paper clau en la societat moderna. No podem formar part plenament d’ella si no sabem què esdevé al nostre voltant: veure els fets, analitzar-los i, després, actuar en conseqüència. Però, curiosament, en l’època d’accés més universal a la informació hi ha buits, silencis, afonies mediàtiques. No és fàcil fer-se un lloc a les portades. Massa propostes, massa interessos, massa soroll. I, per desgràcia, allò que no es nomena, que no es coneix, té el perill de no existir, de ser invisible.

L’agenda mediàtica, jornada a jornada, ens va marcant quins assumptes tenen interès informatiu i quanta rellevància se’ls dóna. Com un índex borsàtil. Imaginen la pressió econòmica i política cap als mitjans. És una batalla mediàtica perquè tots no caben. Una presència constant (positiva, clar) significarà augment, per dir-ho d’una forma suau, del volum de negoci i continuar als cercles de poder. Malauradament, dins d’este procés de construcció de l’actualitat, conscient o inconscientment, els mitjans es deixen pel camí altres “realitats”, provocant que quasi no existisquen. I, si un dia trauen el cap, serà com una gota en mig d’un oceà de publicitat i informació.

Però com canviar esta tendència? Per començar, enfortint la independència dels mitjans de comunicació per aconseguir un periodisme de qualitat i lliure. La revolució digital els ha espentat a una transformació incerta del seu propi negoci. No són immunes a les crisis i, si els números no quadren, corren el risc de retallar en personal, en capacitat crítica i acabar deixant-se en mans d’anunciants i notes de premsa. Per a evitar-ho, com sempre, la ciutadania tenim tasques a fer: apostar pel valor de la informació. El bon periodisme té un preu. No tot el que és gratis és bo. Els nous models de pagament són el futur de les empreses informatives i la salvaguarda de la seua independència.

Només així, l’agenda mediàtica pot estar marcada pel sentit comú i no per interessos comercials o polítics. Ara sí podran mostrar altres realitat, totes les realitats. Totes eixes iniciatives que transformen el món des de persones anònimes, sense més interès darrere que contribuir al creixement col·lectiu. A més, donant valor a allò més prop, anant de lo local a lo global. Com deia en una de les seus columnes el malaurat Carles Capdevila, “calen més veritats personals als mitjans, donar veu a persones de veritat”.

La crisi sanitària, social i econòmica provocada per la Covid-19 ens ha donat una nova oportunitat. Molts han descobert el poder del bé comú, de treballar en xarxa. Si els ciutadans hem eixit d’esta crisi junts, cooperant, per què no seguir contant les iniciatives que ho fomenten? Per què no contar bones notícies?

Bones, perquè són positives i perquè estan ben contades.

NOTA: Artículo aparecido en el número 77 de Papers Associatius de l’Horta Sud.

Tornar a escola

Són com una fila de formiguetes. Com un degoteig costant. Una processó informal. Els veig baixant pel carrer del Convent, tots amb les motxilles, xarrant, botant, corrent, contant als iaios com han anat les classes i em recorden a mi mateix. L’única diferència és la mascareta al rostre i el mòbil en la mà. Quina alegria el retorn a l’escola. Ha pintat de normalitat (si a açò se li pot dir normalitat) els nostres carrers.

Una de les majors necessitats després del confinament era tornar a obrir els col·legis i instituts. En març, els centres escolars torrentins es van reciclar en temps rècord per a concloure dignament el curs, però el repte major era la presencialitat, tornar a les aules en setembre, recuperar als companys, retrobar-se amb als professors, aprendre junts, de prop, socialment i no davant d’una pantalla.

Passat el primer mes del curs, és de justícia donar l’enhorabona al món educatiu de Torrent. Els coles són llocs segurs. Agafant els plans de contingènciade Conselleria, tots han obert noves portes on no hi havien, creat aules en qualsevol espai, dotat de pautes de seguretat sanitària i, sobretot, han vençut la tristor de les mascaretes amb la millor de les voluntats. Si hi ha perill de contagi està fora, no dins. De vegades, en la mateixa porta, on també cal respectar la distància social.

Però els mestres no són herois. Malgrat els riscos, fan la seua feina com molts altres. Per això, més que aplaudimentscal reconeixements. És un bon moment per a recuperar la confiança en els docents. Antany ser mestre era ser una de les figures més respectables. Ara, de vegades, se’ls contradiu massa ràpid. I és un error majúscul. Família i escola han d’anar sempre de la mà. Implicades l’una amb l’altra.

Perquè s’aprèn a escola però s’educa en casa.

NOTA: Artículo aparecido en el número 357 de La Opinión de Torrent.