Clandestinos

Processed with VSCO with t3 preset
Mi Santa y yo algunos días nos encontramos en un aparcamiento. Siempre en el mismo sitio, siempre en las mismas horas. Llegamos en coches separados. Yo siempre miro a mi alrededor por si nos reconocen. Si alguien se percata de la coincidencia pensara que somos amantes clandestinos.
*
Hay otro aparcamiento al que vamos pero, curiosamente, a ese siempre llegamos en el mismo coche. Debe ser porque es subterráneo, aunque no le veo la relación. Aparcamos siempre para soñar con otras vidas. La nuestra es maravillosa, no crean, pero uno siempre pide más.
*
A veces compramos en el centro comercial. Sobre todo real food, escaneando productos sin disimulo. Qué coñazo. Te hace la vida más sana pero menos divertida. Hasta le he llegado a comprar allí su regalo de cumpleaños con todo el glamour de una bolsa de papel.
*
Somos unos amantes sanos y ecológicos.

Independència

Sempre és una pregunta incòmoda. Sobretot si te la solten en octubre, en el mes de les banderetes. Jo, que no vuic lios, sempre tire d’humor: jo si he de ser nacionalista, sóc torrentí. Eixa és la meua pàtria. El curiós és que realment sóc mig aldaier i xativí d’adopció, però això no ho conte per si me deporten. Em faig el sueco i, ràpidament, recite les meues consignes: Torrentí, guapo i fi; quina gran nació, Torrent; nosaltres sí som una raça diferent; Torrent, el centre de la Comunitat Valenciana i, si volguérem, del món…

Però, ironia a banda, crec que en estos temps tan convulsos amb les nacionalitats a Espanya (alguna vegada no ho han sigut?) estem oblidant als pobles. El món es gran i, cada vegada, més accessible, però sí a un lloc perteneixem és on s’hem criat, on vivim, als carrers que transitem. Som dels nostres barris, pobles i ciutats, del nostre dia a dia, on som algú amb nom i cognoms. Per això moltes vegades em donen llàstima els de les grans capitals, els que no tenen la sort de tindre arrels, de tindre una pàtria xicoteta com nosaltres.

Un dels meus fillols aspira de major a ser nominat torrentí de l’any. Amb sis anys no conec a ningú que estime Torrent més que ell. Damunt, té una especial fixació per les festes locals. Està obsessionat amb les processons, les germandats de Setmana Santa, les filaes i comparses o la Flor. Juga en casa a això. I, damunt, és un caradura. No té vergonya en anar a saludar a l’alcalde, al nou retor de l’Assumpció o al president de la Central o la Confraria del Rosari. Són els seus referents.

Així que si algú vol la independència, xè, que siga la de Torrent.

Ja té dos vots a favor.

NOTA: Artículo aparecido en el número 347 de La Opinión de Torrent

La visita

Octubre acaba en novembre. Sembla una obvietat, però quan un ve del sol, tancar el mes obrint l’horari d’hivern no és cap banalitat. Hi ha qui es deprimeix. Encara que la calor ho dissimule, caminem per aquests dies conscients que la llum se’ns va amagant. I, precisament, un octubre vaig treballar al cementeri de Torrent. Quan ho conte alguns no s’ho creuen i altres m’imaginen amb una pala i un taüt. Segons qui siga, mantinc el misteri o confesse una tasca avorridament administrativa.

De l’estança en aquell menut quartet, se’m va quedar gravat la quantitat de persones que veia entrar “a fer la visita”. Ja saben, allò de visitar periòdicament (alguns quasi a diari) als familiars i amics difunts sense les aglomeracions amb càrrec de consciència de l’1 de novembre. Cadascú el dol el viu millor que pot, però eixe acte d’amor seré i silenciós em feu reflexionar fins al punt que, en els meus descans, vaig començar jo a fer visites.

Recorda’m. Si han vist “Coco”, la fabulosa pel·lícula de Pixar, sabran que aquest verb es repeteix quasi com una lletania. Mentre et recorden mai abandonaràs del tot el món dels vius. Quina gran veritat. Deu ser per això que sempre m’han fascinat les fotografies antigues, aquells moments immortalitzats en blanc i negre, eixos rostres tan volguts mirant a la càmera i ignorant que, molts anys després, tu els miraràs a ells recordant-los.

En aquests temps d’immediatesa, deuríem reeducar-nos en la cultura del record. Viure només en el present és balsàmic però és una trampa. Diuen els experts que, amb l’accessibilitat de les noves tecnologies, el nostre cervell està mutant al utilitzar menys la memòria hi ha parts que ja no s’activen. Quin perill. No recordar als nostres significa deixar d’aprendre d’ells i perdre la seua herència.

Que mai s’oblidem de recordar.

Perquè, sinó, alguna dia, de qui no se’n recordaran és de nosaltres.

NOTA: Artículo aparecido en el número 346 de La Opinión de Torrent

Re-enumerando

Esta es una nota para los lectores: He jugado con el espacio-tiempo. Me he saltado leyes elementales de la física para añadir posts con fecha pasada como si siempre hubieran estado allí pero que hasta ahora no existían. ¿El motivo? La deuda pendiente de subir ciertos proyectos y pequeños textos subidos a Instagram entre 2017 y 2019. Es sólo por que quede constancia. Nada que duela. Poco más que una remuneración.

No me lo tengan en cuenta.

La montaña rusa

Processed with VSCO with f1 preset
A saber a qué jugaban. Llevo toda la vida rodeado de ellos, incluso cuando recorría las calles con un micro en la mano, y es imposible adentrarse en sus mentes cuando entran en modo juego. Su imaginación es poderosa e inescrutable.
*
Años después, casi sin pretenderlo pero obligado por las fuerzas del mal, cambié los niños por los adolescentes. Otra mente fascinante. Como una montaña rusa. Me costó cogerles el truco. Te vuelven loco. Los amas y los odias. Como ellos a ti.
*
Y, ya ves, ahora no los cambiaría por nada en el mundo.