La foto de classe

En el Convent cada curs es fèiem una foto de classe. El marc habitual sempre fou l’estàtua blanca del Trènor. Fins que van construir el Pati Rosa. Era menys bucòlic, però les escales de l’arc pillaven més prop del cole. Allí eixim al llibre verd del centenari que tots tenim en casa. Ens col·locaven per altures. Anar ascendint d’escaló, foto a foto, any a any, significava una victòria per a les mares. El seu fill ja era dels alts de classe. Eixíem tots tiesos, seriosos, mans enrere. No ho expressàvem en veu alta, però tots posàvem amb rostre de futbolistes.

A Javi Carrión només el recorde per eixes fotografies. Va morir en primària, d’una complicació postoperatòria. O això ens van contar. Quan eres menut mai et diuen tota la veritat. L’has d’intuir. La primera experiència amb la mort sempre se’t queda gravada a foc. Per a mi fou eixa. L’anunci tremolós de la Señorita Mª José, els meus companys amb llàgrimes, colps de ràbia als pupitres, anar tots junts al soterrar en l’Ermita. Jo no vaig plorar. No sabia encara. Javi era tímid, no participava de la meua colla més propera. Però mai he oblidat el seu rostre, la seua imatge a la foto de grup.

Els seus pares regentaven una rellotgeria en Germanies. Juraria que eren majors, perquè de menut tots els pares semblen majors. Si alguna vegada passava per la porta de la tenda pensava en ells, com haurien cobert eixa absència. M’imaginava la seua foto en l’entradeta de casa. Il·lús. Ara ja he comprés que eixos buits no es poden tapar. Juraria que ja adolescent, un Tots Sants, vaig topar-me amb la seua làpida al cementeri. El rostre era el mateix, el de la foto de classe.

No sabria dir per què m’han vingut estos records ara. Tants anys després. La memòria és així de selectiva.

Potser perquè un es fa pare i pateix per la salut del seu fill.

O perquè l’única manera que tenim de seguir vius és la memòria.

NOTA: Columna publicada en el número 386 de La Opinión de Torrent.

Renaix la vida

Incomplet. Durant estos dos anys sense processons, la passió i glòria se m’han quedat mig buides. M’han fet poc efecte. Disculpen-me. No em prenguen per un Santo Tomás més. Me crec la resurrecció. Però sóc massa torrentí. La vigília té sentit sencer quan contemple a la Mare de Déu baixant pel carrer del Convent, esperançada, després d’un divendres dolorosa. Presenciar com s’inclina tres vegades. Mirar cap a l’altre costat de la plaça. I que, al toc de corneta, tot es faça silenci. Pom, porrom, pom. Veure apropar-se al Crist. Lentament. I escoltar eixa veu. Renaix la vida i la mort ja va de vençuda. Obrir-se la carxofa. I que esclate tot de soroll.

Enguany, que la mort ja va de fugida, visc en un dubte. Vestir-me o no. Ja m’han donat l’ultimàtum per planxar la vesta. Jo què sé. Mai he deixat de participar en eixa processó. Mai. No puc estar fora de Torrent un Diumenge de Glòria. Les manies no les curen els metges. Però necessite fer-ho en família. Sempre ho he viscut al costat del meu germà. Després amb la meua dona. I, ara que tinc un crio bambant per casa, no me veig dins sense ell. Ja veus tu. Si no entén de que va la història. I tindrà un bon balcó per a tirar al·leluies. Però encara és massa menut. I, o tots junts, o ningú.

La vida o és compartida o no és. I la fe es transmet en família. Amb paraules i amb fets. Processionar junts és un signe molt bonic. Iaios i nets, pares i fills, germans i cosins. Només han de fixar-se quan la Mare de Déu torna al Convent, tots amb la cara descoberta. Les germandats estan plenes de famílies de tota la vida. Que celebren la resurrecció juntes, la Pasqua.

Que, ara sí, renaix la vida.

NOTA: Columna publicada en el número 385 de La Opinión de Torrent.

El papel

Siempre hay un tocapelotas. Yo me lo repetía. No caigas en provocaciones. Sé inteligente. Déjalo. Llevaba tiempo lanzándome el mismo dardo. En cada entrevista. El líder de la oposición. Vosotros no tenéis la culpa, hacéis lo que os dicen. Apagué el micro. Dime quién me dice que haga qué. Los vuestros. Me reí. Sabrás tú quiénes son los míos. Si ya me han etiquetado en cuatro partidos diferentes. Yo te tengo calado. Tú no me conoces.
.
Tras anunciar Pascual Maragall que tenía Alzheimer, Juanjo Millás le acompañó durante dos días para un reportaje. Involuntariamente el periodista creía ver la enfermedad en cada gesto, en cada palabra: “Qué peligro tiene la mirada del observador, incluso la del informado. Todos vemos lo que esperamos ver. Si te dicen que este señor está loco, sólo verás en él su locura; si que tiene cáncer, sólo su tumor; si que está ciego, sólo su ceguera”.
.
Durante los días de covid en familia yo veía el virus en cada alteración de Pep. Qué cosas. Huyendo de él me lo acabé encontrando. Otros vieron mi contagio en las fallas, en una despedida. Había que buscarle una razón. Hay quien busca también su papel. Actúa pensando en cómo quiere que le vean. O como cree que le ven. Hay quien lleva años interpretando un personaje. Y se lo ha creído. Ellos verán. Cada cual sabrá si se reconoce ante el espejo.
.
Pero, leche, que dejen de darnos la brasa a los demás.

La gran pausa

De març a març. De falles a falles. Ara que (sembla) deixem enrere la Covid com a pandèmia, no deixa de ser cridaner que reprenguem tot exactament en el punt on s’ho deixarem. Com si despertarem després d’una hibernació, d’una gran pausa, al mateix lloc i moment, amb una sensació de deja vú. En març de 2020 estava tot llest per a la setmana fallera quan la vida es va aturar. De colp. Inesperadament. Tant, que inclús en estes pàgines ja s’havia publicat l’especial faller on, qui escriu estes línies, bromejava que, si li deixaven un traje de saragüell, eixia en l’Ofrena.

Succedanis. No s’enganyem, ara ve lo bo. Les falles pandèmiques de setembre foren un bona imitació, una digna manera de tancar un exercici, d’insuflar un poc de vida. Però faltava rock n’roll. Este març, amb mascareta o no (cadascú vorà), el que anem a viure ja es pareix al que recordem. S’acabà el fre de mà. On eixa sensació d’estranyesa de la gran pausa essentirà més intensament serà en Setmana Santa. Dos anys després, eixirem a processonar pels carrers. Amb més fervor, amb una Reina més madura, exemple de paciència, i amb uns patges amb prou més centímetres. Coses de l’edat.

The Leftovers. Si són serièfils, apunten una de les joies menys conegudes de HBO. El 2% de la població desapareix de sobte, aleatòriament, de manera inexplicable. La resta han de reprendre les seues vides amb eixa càrrega. És trista, complicada de vore, estranya, però hipnòtica. Cada capítol és manual sobre el dolor. No deixe de trobar-li paral·lelismes amb el que hem viscut.

La vida s’ha d’obrir pas. L’hem de celebrar. Però, encara que siga un moment, un minut, recordem als que ja no estan, als que no voran el recomençament. S’ho deguem.

Perquè una cosa és continuar i altra oblidar.

NOTA: Columna publicada en el número 384 de La Opinión de Torrent.

El capritxet

No voldria morir-me sense poder contemplar la torre des del convent. Ja veus tu quin capritxet més tonto (i que costaria tants diners), però no hi ha Diumenge de Glòria o entrada de moros i cristians que no ho pense. Poder desfilar cap a baix amb eixa hermosa perspectiva de l’emblema del poble. I amb una plaça de majors dimensions encara. Desconec urbanísticament quan desaparegué eixa visió. O si algun dia fou real. Ja es donà el primer pas de menut, fent desaparèixer el rincó. Anys després, al remodelar la plaça, la finca de la malaguenya es va quedar al mig. Com una illa. Els rumors de la seua “reubicació” sempre han sigut constants.

Esta setmana em fixava en els seus baixos. Després de mil fusions, la sucursal bancària ha tancat. S’han emportat tot. Amb preses. Però, màgicament, com si fora una excavació arqueològica, se’ns ha mostrat a tots el passat, ha sortit a la llum la marca en la façana de la cartellera antiga: Caja de Ahorros de Valencia. Un trist recordatori d’una època que ja no existeix. Quan els bancs i les caixes eren torrentines o valencianes. Encara sobreviu, com l’aldea gal·la, una entitat valenciana, però queda lleig que jo publicite on es guanya el pa la meua Santa.

Mal assumpte quan apareix la melancolia. Perquè, per associació d’idees, eixe descobriment tipogràfic em va fer rememorar aquelles botigues que em trobava camí del cole i que, recollons pandereta, han anant desapareixent. La tenda de vidres (amb els espills còncaus i convexos), la sabateria d’Ortí, la perruqueria, la pastisseria d’Isidro, Ca Ricardet, Plàstics d’Ara, la Popular, el Turco… Què difícil és que un comerç sobrevisca a més de tres generacions. I quin clar símptoma de fer-se major és anar rememorant el passat com un temps millor.

Així que, tinguen misericòrdia. Donen-li aquest capritx a un agüelet com jo.

Si és només enderrocar un parell de finques.

NOTA: Columna publicada en el número 383 de La Opinión de Torrent.