Morirse o vivirse

Barra libre. Gominolas en forma de osito. De las de Haribo. Aún no se habían puesto de moda las candy bar. Ni tanta parafernalia en las bodas. Hipnotizado por el azúcar, engullí un puñado. Sin miramientos. Una se me atragantó. Comencé a ahogarme. Con aspavientos. Me rodearon. Era una boda de médicos y periodistas. O me salvaban o informarían del suceso. Una de dos. No les esperé. Cogí un vaso tirado en una mesa y lo bebí de un trago. Pudiendo bloquearse más, el osito pasó hacia abajo. Al día siguiente no salí en las noticias.
.
Morirse o vivirse. Uno nunca sabe qué le espera en la esquina. Lo hemos comprobado esta semana. La moneda en el aire. De un día para otro todo puede cambiar. Por eso hay preguntas que es mejor no hacerse. No empeñarse en ellas. Glyzelle Palomar, una niña filipina que vivía en la calle, le preguntó entre lágrimas al papa Francisco por qué Dios permitía el sufrimiento. No tengo respuesta, respondió. La única, ante ese sufrimiento, es sufrir con vosotros. Tened a mi hijo. En eso mismo consistió su sacrificio. De eso va la fe.
.
Estamos tocando ya una edad en la que a nuestro alrededor empiezan a percibirse señales. Nos creíamos intocables. Pero nunca lo fuimos. Lo comprobé con los pantalones bajados en Urgencias. En cambio, en tu boda te sientes invencible. Mi Santa, por ejemplo, expulsó a unos invitados intrusos. Nos vetó canciones. Viure i somriure. Me costó entenderlo. Yo no me lo tatué. Pero ayer no dejaba de pensar en ello. No nos queda otra. Creer, seguir y sonreír. Como en el final de La Vida de Brian. Jodidos pero cantando y silbando.
.
Y brindando en las bodas.

People have the power

No passa molt. Desafortunadament. No és freqüent. Però, en ocasions, et trobes davant de persones intel·ligents, preparades, amb experiència i, especialment, amb visió. Un luxe. Quan es viu eixe privilegi un només pot que seure’s i escoltar. I aprendre. Fa un parell de setmanes, l’Auditori albergà el 50 aniversari de la Fundació Horta Sud, possiblement l’entitat cívica comarcal de major prestigi social. Ho escric des de la major subjectivitat i estima. Per això els convide a conèixer la seua tasca des de 1972 quan es va crear a Torrent el Instituto Pro-Desarrollo.

Fou un acte senzill i ple de simbolisme. Cap polític va intervindre. I mira si hi eren presents: consellers, diputats, alcaldes… Ningú. Tampoc es veien cadires amb el cartell de reservat. Tots els llocs eren de tots. No podia ser d’altra manera en una celebració on es va reivindicar la importància de la societat civil, del poder de les persones, del concepte d’amistat cívica, com ens va ens alliçonar Alfred Domínguez: un conjunt de persones que formant part d’un mateix territori tracten de millorar la societat.

Per l’escenari anaven sumant-se a la tertúlia antics presidents amb la butxaca plena de reflexions. Per moments, vaig jurar que escoltava proclames antisistema. La societat civil, les associacions, deien que havien de gaudir d’independència front al poder polític! I malgrat a ser recolzades per les pròpies administracions públiques! Veure per a creure. Un fet tan bàsic em va sonar escandalós. Si que s’hem degut adormir els ciutadans quan se’ns oblida un principi tan bàsic: el canvi social no depèn dels polítics sinó de les persones. S’hem acostumat a que ens ho donen tot fet. I la classe política a buscar vots a les associacions. A fagocitar-les. I és tot el contrari. Han de trobar allí idees, propostes i arguments.

Perquè quan el poble no té res que dir perd la paraula.

NOTA: Columna publicada en el número 382 de La Opinión de Torrent

Bartlet per Amèrica

Deu ser cosa de l’edat. Quan allà per 2007 començava amb aquests textos, ho feia atret per parlar de política, per crear opinió pública, còmodament des del meu ordinador, sent tendència, un gurú local. Res de res. Gurú de ma casa. Amb el temps he acabat filosofant més sobre la vida que vigilant al consistori. He fugit de banyar-me. Però, una vegada a l’any, com en quaresma, toca penitència. Perquè esta tardor ja vesteix amb colorpolític. Hi ha expectació. Interès per la col·locació de les peces al tauler. Perquè el compte enrere ha començat.

Esta pel·lícula ja l’he vist. Això pensava jo. Però a hores d’ara, hi ha més incerteses de les previstes. Jesús Ros juga el despiste. Assegura que ell no ha confirmat que es torna a presentar. Mentre posa en marxa el seu tradicional final legislatiu amb obres, eixe “m’ho tinc que pensar” ha alimentat la rumorologia del retruc: aprofitar la renovació en la direcció general d’À Punt per a recuperar al candidat conegut. Al PP, dirimida ja la presidència local, que des de València encara no s’haja confirmat la candidatura també nodreix les especulacions. Una sorpresa a la paella russa? Compromís, sense Pau Alabajos ni rostre famós, també té feina. Només C’s ha confirmat candidat. Vorem si l’efecte “concejal Claramonte” suma 5%.

Poc a poc, sense presa, estic revisitant “El ala oeste de la Casa Blanca”. Una de les meues sèries favorites. És com estar en casa. Encara que li quedà massa idealitzada a Aaron Sorkin, es trauen moltes lliçons polítiques. En un dels capítols, el President Jed Bartlet (per cert, premi Nobel d’Economia, ja saben, allò dels polítics preparats), en un debat electoral, davant el vici del partidisme recorda que: “Sóc el president dels Estats Units, no el president de les persones que estan d’acord amb mi”. Però la meua cita favorita és altra: “Les decisions les prenen els que es presenten”.

Tant de bo en Torrent ho facen els millors.

NOTA: Columna publicada en el número 381 de La Opinión de Torrent.

A veces

A veces me enfurruño, me ofusco, me atasco. Ando atribulado con mis problemas mundanos. El cálculo me mata. Pensar en los siguientes movimientos de la partida. Adelantarme al futuro. Error. Tom Petty ya lo cantó. La mayor parte de las cosas que me preocupaban nunca llegaron a suceder. A veces hasta me quitan el sueño. A mi Santa no, bendecida con dormir bien. Con la noche aleja sus problemas. Junto con el Instagram del Hola. Y Carmen Mola. Mierda de la buena. Narcótico puro.
.
A veces tomamos decisiones inesperadas, irracionales. Se lo leí a Terrés que se lo leyó a Jabois que lo leyó en El Mundo. El drama de unos padres con un hijo en silla de ruedas. Tras años de adaptar su casa le diagnosticaron cáncer de garganta. 16 años. Le quedaban semanas de vida y la rampa por hacer. Desolados, apostaron por lo absurdo (y hermoso): construirla. Les ayudó todo el vecindario. Nadie sabe cómo, pero el chico mejoró. Y vivió un año más. Y llegó a usar la rampa.
.
A veces pienso que me preocupo demasiado. Por naderías. Que no son problemas reales. Que las malas noticias nunca avisaron. Como mi cólico nefrítico. Que lo que tenga que venir ya vendrá. A veces me escondo por casa. Me aparto premeditadamente. Y escucho. Las risas. Las carreras. Los juegos. A la hora de la ducha escondido les observo. Oigo la negociación. Ahora guardamos los juguetes. Le decimos adiós al agüita. Nos secamos. Y ahora qué. A quién llamamos. Y responde: papá.
.
Entonces se me pasa la tontería.

La bola extra

Anem pujant per l’Avinguda. La farmàcia és una visita freqüent quan tens un menut a casa. Dos dies seguits duguem. Ell observa atent tot el que hi ha al seu voltant. Jo també. Es palpa al carrer, a l’ambient. Tot ha tornat a reviure. Famílies que ixen del súper, compres pendents, adolescents apurant la vesprada, jubilats als bancs, parcs plens, terrasses sense cadires lliures. Setembre. Encara no ens ha guanyat la presa. Ni les extraescolars. Ho note quan baixem per la Plaça. El temps es deté. Un recorregut de deu minuts ens costa una hora. Salutacions, converses, com ha anat l’estiu, feia temps que no es veiem, hem de quedar ara que encara fa bo.

Per a alguns l’agost és llarg. Té massa quietud. Una calma, inclús, desassossegant. Jo milite en aquest club. Som així, no podem evitar-ho. Massa dies aturats. En canvi, mentre alguns s’arrastren per setembre deprimits, nosaltres renaixem. S’il·lusionem amb el nou curs, amb el que pot vindre. Ja veus tu, ens agrada la quotidianitat. Eixir al carrer i trobar-nos amics, companys i coneguts. Tindre les activitats habituals, costums i rutines. El que en juny es trobava desgastat ara sembla nou, floreix. Una primavera a les portes de la tardor.

Abans que la llum s’amague, abans que la vesprada mude a nocturna, setembre sempre ens concedeix una última oportunitat. Açò encara no ha acabat. No tot està perdut. Ens queda, precisament això, l’alegria del retrobament. Com un segon estiu, menudet, en format reduït i de pla senzill: una xarraeta per la vesprada, un sopar el cap de setmana. Hem de quedar. Preferiblement, a l’aire lliure, en un xalet, una terrassa. I amb els de sempre, els de tot l’any. L’oratge ho permet i el canvi climàtic més encara. No s’han acabat les hores de llum. No. Eixim ara que podem. Gaudim. Ja tindrem temps per al fred i la foscor.

Aprofitem la bola extra.

NOTA: Columna publicada en el número 380 de La Opinión de Torrent.