Anar i tornar

“Açò només és el principi, contem amb vosaltres”. A l’escoltar estes paraules pensava que era una frase feta. Era setembre i eixiem dels estudis l’anterior equip de l’emissora després de participar en un programa especial. Jo tenia el cap en altre lloc. Estava afònic. No ho vaig prendre en sèrio. Ni pensava que fora prompte.
.
Este diumenge a les 20:00 s’estrena “Vent d’Aldaia”. Una entrevista en profunditat, una tertúlia i un parell d’intervencions. Carol volia allí una columna radiofònica. Em va convèncer per a tornar. Cinc minutets al mes. Parlaré un poc de la vida, del poble i sonarà una cançó. Música i paraules aniran unides. Adaptaré a la ràdio algunes columnes antigues i crearé d’altres noves.
.
La primera és titula “Anar i tornar”.
.
Perquè al final sempre tornem on perteneixem.

Crònica negra

Pi-pi. Brrr-brrr. Pitits. Vibracions. Els mòbils començaren a sonar. Primer uns pocs, els més matiners. Cares d’estupefacció, d’incredulitat. Però, immediatament, donaren a la tecla de reenviar. Així ens va arribar a la majoria, rebotat, amb un enllaç, un breu comentari, tot ràpid, prompte, abans de fer la visita. Les notícies volaven, el whatsapp cremava. Em va recordar a quan va caure la Lotería del Niño en Torrent però en versió macabra. Tirs al cementeri. Morts. Tancat. No aneu. Com? En serio? Ja no es parlaria d’altre assumpte en la nostra vila. Curiosament, com aquella altra ocasió més afortunada, el rebombori de missatges em va pillar en missa. Que Dios nos pille confesaos, com diria aquell.

Setmanes després, tots seguim condemnant el succeït l’1 de novembre.Sobretot, per la mort innocent de qui orava davant la làpida de la seua dona. A saber com haguérem reaccionat si els morts foren només entre els clansgitanos. O en altre dia o lloc. El que sí hem comprovat és que, malauradament,estos temes són la forma més ràpida de trobar un espai en els mitjans de comunicació autonòmics i nacionals. Quina llàstima. Amb la de notícies positives que es produeixen a Torrent. Però només cridem l’atenció a la secció de successos. O quan soltàvem a presos el Dimarts Sant. Quins temps aquells.

Aprofitant el dia de difunts, l’alumnat de4ESO de La Puríssima van recrear, ambuna ruta literària pel centre històric, els seus propis microrelats basats en notíciesde crònica negra publicades a la premsa a partir del segle XIX amb arguments comxiquets enverinats, presos a la Torre, amors banyats amb sang, incendis, terratrèmols o misterioses presències al carrer.

Esperem que el, basado en hechos reales, a partir d’ara es quede allí, a les pàgines d’una novel·la.

Perquè estes històries de venjances iassassinats, millor en la ficció.

NOTA: Artículo aparecido en el número 380 de La Opinión de Torrent.

Tabú

Nombrar a los muertos. Tabú para muchos, cotidiano para otros, para mí. Jodidamente diario añadiría. Silencio incómodo. No es popular hablar de ciertos temas. La muerte, esa enfermedad, infertilidad, psiquiatría, fe, fascistas. Si es que ya no se puede ni estar triste. No se lleva. Y yo me niego. Reivindico ese derecho. A los días raros. A la soledad deseada. A la solitud.
.
Estuve triste, melancólico, extraño. A veces jodido. No sabría describir. Se rompió ese hilo invisible. Madre e hijo. Se me juntó luego todo. Leí para saber qué sintieron escritores. Hay toda una literatura del dolor. Os leí también a vosotros. Qué valientes fuisteis. Dudé si escribir sobre ello. Tabú. Qué necesidad. Qué autoflagelación. Qué exhibicionismo. Qué victimismo. Y qué coño os importa.
.
Soy asiduo al cementerio. A la visita. Otro tabú para algunos. Es ideal para dormir a Pep. El pavimento, el sol, el ambiente. Cae redondo con el traqueteo. Es como estar en casa. Algunos trabajamos allí. Y nos dio suerte. Siempre me fijo en una lápida. Aparece una señora mayor hasta arriba de cotillón. Nochevieja 2020 dice su sombrero morado. Se lo debió pasar bien. Para toda la eternidad.
.
Duele, pero ya no duele como antes. Lo canta Quique González. Canciones tristes. Mi Santa no las soporta. Dejó de escucharle por ello. Pero ya se han reconciliado.
.
Yo también un poco con la vida.
.
Y se dice y no pasa nada.

Traure pit

Els stories els carrega el dimoni, vos ho tinc dit. Val que tots entrem al joc. Mostrar què bé ens va, com s’ho passem, quants llocs visitem, què meravella de vida, nano. Donar enveja al personal, vaja. I, enganxats com estem a esta nova addició, la de publicar vides fascinants, se’ns oblida que als stories es veu tot. També allò que al dia següent ens podem penedir d’haver pujat o, pitjor encara, l’excés que, innocentment, pareix que no té major importància. Però no. Tot queda a la vista pública, tot és procliu a ser comentat, capturat, compartit i recordat.

La desescalada ha agafat velocitat. Afortunadament, el descens de l’índex de contagis de la covid-19 acompanya. Sembla que el virus ho té ara més fotut per trobar cossos lliures. Per això, a Torrent ja hem pogut vore actes públics, falles en setembre, no-festes de moros en octubre, processons i altres festes de guardar. Ja es pot, fins i tot, ballar a les discoteques. Oficialment han començat els bojos anys vint. No tornem a la normalitat més temorosos sinó amb més fam de vida.

Als deu dies de les cremà, alguns atrevits fallers, al comprovar que no havien augmentat els contagis, començaren a traure pit de modèlic comportament, de gran resposta cívica del col·lectiu. Veieu com el problema no era la festa? No seré jo qui vinga hui a assenyalar, però, això faltava, traure pit per uns índexs baixos fruit de les vacunes. Només acudint al VAR, repassant alguns dels vostres stories, alguns deurieu callar per vergonya.

Si algú ha de traure pit són els sanitaris. Pocs més. Ells s’han carregat a les esquenes l’enfrontament directe i diari amb el virus i, de postre, han dut a terme una ràpida vacunació.

No siguem tan atrevits. La resta hem de donar les gràcies, no traure pit.

I, menys, sense mascareta ni distància de seguretat.

NOTA: Artículo aparecido en el número 379 de La Opinión de Torrent.

Com en casa en cap lloc

Les sis i mitja. Encara allarga el dia. Aprofitem. Eixim. Recaos. Mandaos. Mire al cel. Hui tocarà tronà? Quina ràbia em donen les voreres estretes. I els cotxes que aparquen damunt. Fins a que no dus carro ni ho veus. Uns xavals criden en la placeta d’enfront. La mascareta per baix del nas. El Monster en la mà. Altra addició permesa. S’escolten sons d’instruments al Círcul. Uns xiquets amb uniform juguen al parc. Fray Luis observa tot, impertèrrit. Baixem per Santa Ana. Com m’agrada este carrer. Encara queda pa al forn de María Ángeles. Quina olor. Al cantó han obert una altra barberia. Hipster gipsy king. Quina ironia. Mentres a la Plaça van menguant els comerços de tota la vida. Ni el nou antic mercat els salva. Uns xiquets juguen a futbol. La Torre com a porteria. Més ironia. En Torrent no es permet jugar amb baló però a l’emblema de la ciutat l’unflen a pilotades. Les terrasses van guanyant vida. Em trenca el cor vore Divina tancada. Les oronetes fan soroll. Van d’arbre a arbre. En res volaran. La tardor serà una realitat. Sonen les campanes. El so etern. Creuem el Raval. Passem per la porta de Comilitons. En uns dies tornen els moros. Què estrany és tot. Tornem pel Convent. Quantes vegades hauré pujat per ací? El Llustre ja està tancant. Se’ns està fent tard. Una última parada. Mira al iaio, Pep. Està fent-se un cafè. Enfront del institut la millor fresqueta de la contornà! Alfonso el frare ens fa riure. Mire el rellotge. Fa més d’hora i mitja que vàrem eixir. S’hem parat amb tots. I no passa res. Què bé es viu quan no hi presa. Quin plaer és setembre. Retrobar-nos. Ací. On ens vàrem criar. Perdoneu-me, però mai entendré els que fugiu de Torrent, del casc antic, de casa.

Perquè com en casa en cap lloc.

NOTA: Artículo (ampliado) aparecido en el número 378 de La Opinión de Torrent.