Bones notícies

S’imaginen un mitjà de comunicació que només contara notícies positives? Seria com un colp damunt de la taula. Farts de successos, esdeveniments buits i propostes viciades, no seria meravellós donar llum als fets que construeixen e inspiren un món millor? Podria tindre el seu públic. Però també els seus detractors. Sentenciant que és utòpic, poc comercial i, el pitjor, que això no és periodisme. Perquè hi ha que plasmar la realitat tal i com és, clar. Però és així realment? S’informa amb justícia? Tots tenim cabuda?

El periodisme sempre ha jugat un paper clau en la societat moderna. No podem formar part plenament d’ella si no sabem què esdevé al nostre voltant: veure els fets, analitzar-los i, després, actuar en conseqüència. Però, curiosament, en l’època d’accés més universal a la informació hi ha buits, silencis, afonies mediàtiques. No és fàcil fer-se un lloc a les portades. Massa propostes, massa interessos, massa soroll. I, per desgràcia, allò que no es nomena, que no es coneix, té el perill de no existir, de ser invisible.

L’agenda mediàtica, jornada a jornada, ens va marcant quins assumptes tenen interès informatiu i quanta rellevància se’ls dóna. Com un índex borsàtil. Imaginen la pressió econòmica i política cap als mitjans. És una batalla mediàtica perquè tots no caben. Una presència constant (positiva, clar) significarà augment, per dir-ho d’una forma suau, del volum de negoci i continuar als cercles de poder. Malauradament, dins d’este procés de construcció de l’actualitat, conscient o inconscientment, els mitjans es deixen pel camí altres “realitats”, provocant que quasi no existisquen. I, si un dia trauen el cap, serà com una gota en mig d’un oceà de publicitat i informació.

Però com canviar esta tendència? Per començar, enfortint la independència dels mitjans de comunicació per aconseguir un periodisme de qualitat i lliure. La revolució digital els ha espentat a una transformació incerta del seu propi negoci. No són immunes a les crisis i, si els números no quadren, corren el risc de retallar en personal, en capacitat crítica i acabar deixant-se en mans d’anunciants i notes de premsa. Per a evitar-ho, com sempre, la ciutadania tenim tasques a fer: apostar pel valor de la informació. El bon periodisme té un preu. No tot el que és gratis és bo. Els nous models de pagament són el futur de les empreses informatives i la salvaguarda de la seua independència.

Només així, l’agenda mediàtica pot estar marcada pel sentit comú i no per interessos comercials o polítics. Ara sí podran mostrar altres realitat, totes les realitats. Totes eixes iniciatives que transformen el món des de persones anònimes, sense més interès darrere que contribuir al creixement col·lectiu. A més, donant valor a allò més prop, anant de lo local a lo global. Com deia en una de les seus columnes el malaurat Carles Capdevila, “calen més veritats personals als mitjans, donar veu a persones de veritat”.

La crisi sanitària, social i econòmica provocada per la Covid-19 ens ha donat una nova oportunitat. Molts han descobert el poder del bé comú, de treballar en xarxa. Si els ciutadans hem eixit d’esta crisi junts, cooperant, per què no seguir contant les iniciatives que ho fomenten? Per què no contar bones notícies?

Bones, perquè són positives i perquè estan ben contades.

NOTA: Artículo aparecido en el número 77 de Papers Associatius de l’Horta Sud.

Tornar a escola

Són com una fila de formiguetes. Com un degoteig costant. Una processó informal. Els veig baixant pel carrer del Convent, tots amb les motxilles, xarrant, botant, corrent, contant als iaios com han anat les classes i em recorden a mi mateix. L’única diferència és la mascareta al rostre i el mòbil en la mà. Quina alegria el retorn a l’escola. Ha pintat de normalitat (si a açò se li pot dir normalitat) els nostres carrers.

Una de les majors necessitats després del confinament era tornar a obrir els col·legis i instituts. En març, els centres escolars torrentins es van reciclar en temps rècord per a concloure dignament el curs, però el repte major era la presencialitat, tornar a les aules en setembre, recuperar als companys, retrobar-se amb als professors, aprendre junts, de prop, socialment i no davant d’una pantalla.

Passat el primer mes del curs, és de justícia donar l’enhorabona al món educatiu de Torrent. Els coles són llocs segurs. Agafant els plans de contingènciade Conselleria, tots han obert noves portes on no hi havien, creat aules en qualsevol espai, dotat de pautes de seguretat sanitària i, sobretot, han vençut la tristor de les mascaretes amb la millor de les voluntats. Si hi ha perill de contagi està fora, no dins. De vegades, en la mateixa porta, on també cal respectar la distància social.

Però els mestres no són herois. Malgrat els riscos, fan la seua feina com molts altres. Per això, més que aplaudimentscal reconeixements. És un bon moment per a recuperar la confiança en els docents. Antany ser mestre era ser una de les figures més respectables. Ara, de vegades, se’ls contradiu massa ràpid. I és un error majúscul. Família i escola han d’anar sempre de la mà. Implicades l’una amb l’altra.

Perquè s’aprèn a escola però s’educa en casa.

NOTA: Artículo aparecido en el número 357 de La Opinión de Torrent.

El remedio

Veinte años teníamos. Regresábamos en un autobús de línea tras comprar una gaita en un Corte Inglés a las afueras de Santiago. En aquella época éramos muy propensos a la tontería. Días antes le dimos la mano al futuro Felipe VI. También nos escapamos para recorrer la mítica ruta de bares París-Dakar. Habíamos finalizado el Camino Portugués y nos sobraban fuerzas.

Ocurrió en una de las etapas intermedias. No recuerdo exactamente dónde. Igual fue Caldas, Redondela que Padrón. Junto al albergue discurría un río seco. Debían estar las chicas cerca porque salté tras un pato. Tras varios intentos y caídas no cacé nada. Miento. Sí pillé una urticaria enorme en las piernas. No conseguí impresionar a nadie.

Me rascaba derrotado mis rojeces cuando se me acercó un niño. Había contemplado mi torpe espectáculo. Al lado del mal siempre está el remedio, me dijo con su acento gallego.  No entendí a qué se refería. Bajó al riachuelo y arrancó unos hierbajos junto a unas ortigas. Me los froté. Noté alivio al instante. Me curó. Él se llevó el aplauso que yo no merecí.

Al lado del mal siempre está el remedio. Ojalá fuera tan fácil hallar la dichosa vacuna. Por ahora, el único remedio que tenemos somos nosotros mismos.

Y parece que no nos hemos dado cuenta.

Açò és Torrent

Mira, Pep, açò és Torrent. Ací vius. D’ací eres. Si has de tindre pàtria, si has de fer arrel, que siga al teu poble. Ara està un poc trist, amb la cara tapada, però no s’ho tingues en compte, tot passarà. També tu ara plores, menges molt, nosaltres dormim poc i també tot passarà. Tornarem a riure i plorar sense distàncies, els amics t’agafaran en braços i la ciutat recuperarà la seua vitalitat. Aleshores, comprovaràs que Torrent és obert, gran, festiu i, perquè no dir-ho, addictiu.

Torrent és obert. Tenen cabuda tots i totes. Des de sempre. Mira que el teu primer avantpassat Puig registrat és de 1611, però igual de torrentina es sentia ta iaia aldaiera. Com una més. Torrent què gran eres. Per això ha crescut tant. Som una Gran Ciutat i el centre de la Comunitat. Tens una Avinguda que ens vertebra. Un terme extens. Una muntanya per a refrescar-te. Horta i secà. Casc antic i zona nova. Ànima de poble i ciutat dormitori. Digues Torrent i Torrente i fes-los un poc la punyeta. Tenim de tot. Menys un Zara. Però això és bo o roïn?

Torrent és molt festiva. Maredeusinyó si ho és. Menys bous, ja deguem tindre de tot: Entrà de la Flor, Sant Blai, Sant Antoni, Carnestoltes, Falles, Setmana Santa, Corpus, Moros i Cristians… Ah! Recorda! Tu sempre dels dels Dolors i Comilitó. Això no és negociable. Per a dinar rossejat, per a berenar bollo redó. No t’avorriràs. Ho passaràs molt bé ací. Estem plens de tradicions. No podràs desenganxar-te del poble. No podràs faltar a res. Perquè si un dia ho fas, buit et sentiràs.

Benvingut, Pep. Açò és Torrent. Vages on vages, estigues on estigues, quan et pregunten, digues sempre d’on eres, d’on vens.

Perquè qui perd els orígens, perd la seua identitat.

NOTA: Artículo aparecido en el número 356 de La Opinión de Torrent.

Las libretas

Mi madre lo anotaba todo. Lo que hizo, lo que hacía y lo por hacer. Era notario de sí mismo. Usaba cualquier libreta, un bloc, le daba igual. Cuando enfermó, nos sentamos, cogimos una nueva y anotamos medicamentos, dietas y citas. Vi que tenía otra idéntica, gemela. Empezaba el confinamiento. Me la dio.

Dejé de usar apps de recordatorios. Me convertí en su imitador. Anotaba a mano, día a día, lo que me correspondía en la reconstrucción de un curso roto y la creación del siguiente. Al final usé dos libretas. La mía y la suya.

Mañana se abren las primeras puertas de los colegios. Serán sitios seguros. Se ha trabajado duro para ello. Muchos meses. En todos los centros. Y los niños volverán a darnos una lección. Otra cosa es cómo lleguen del exterior.

Por favor, cuidémosnos unos a otros.

Que no me quedan más libretas.