Nos vamos a la mierda

Con estas últimas palabras, con esta cita tan textual, dictando esta clarificadora sentencia como última confesión a su hijo, moría en 2004 el actor Luis Cuenca, tal y como narraba en su necrológica para El País, su amigo David Trueba. Igual casi ni recuerdan su rostro. Aunque atesoraba muchos años de carrera en el vodevil, muchos lo descubrimos como Posidio, el mendigo borrachín de Farmacia de Guardia, un harapiento siempre pegado a un teta-brick de vino barato y con una particular visión de la vida, posiblemente, muy cercana a la del actor que la representaba.

Nos vamos a la mierda. Eso pensé yo anoche después de un ristra de malas noticias en telediario. Kim Jong-Un asegurando que tiene un botón nuclear siempre preparado en su despacho, el más que probable aumento de tres grados para el año 2100 que provocará un daño casi irreversible al planeta, la guerra fría de las fake news, la lacra de la violencia de género, Donald Trump haciendo de Donald Trump, Cristiano Ronaldo haciendo de Cristiano Ronaldo. Un desastre. Para sentarle mal a uno la uvas en diferido.

Así que anímenme que me he venido muy abajo y muy pronto. Que estamos a dos de enero. O nos hace falta un medio de comunicación sólo destinado a publicar buenas noticias que nos hagan creer que otro mundo es posible o, vaya por Dios, tendremos que ponernos todos las pilas. En lo pequeño, en la bajura, en lo cotidiano, no seamos como ellos, porque, si no, nos vamos a la mierda.

Empecemos por decirnos buenos días.

Que nos cuesta nada y es gratis.

Anuncios

Aspiraciones

No estamos en fechas para frustrarnos. Pero ocurre. Uno se marca expectativas altas y, cuando no se cumplen, se viene abajo. Ya saben, depresión, cara larga, suspiro, hastío. Y, valga esto, por ejemplo, para quien pretenda cumplir con la dieta durante las navidades. Lo tenemos jodido. Hay que adecuar siempre nuestras aspiraciones a las posibilidades reales. Piensen en el próximo fin de año: (una vez más) no va a ser la fiesta de nuestras vidas.

Mírenme a mi, si no. Yo quisiera escribir más, tener esta página más transitada, que volviera a su antiguo fulgor, pero, vaya, las responsabilidades laborales me lo impiden. Tengo este espacio pagado a 18 euros al año para acabar siendo un escritor, articulista, gacetillero, juntaletras frustrado. Me he hecho el propósito de actualizar esta web más. No sé si es real. Igual acabo hundido por ello.

Las aspiraciones y la frustración. Quien lo narra magníficamente es Phil Jackson en sus pseudomemorias “Once anillos” cuando explica que, al inicio de cada temporada, animaba a sus jugadores simplemente a crecer, a centrarse en el camino más que en la meta. Porque esperar mucho de todo puede traernos problemas, porque nunca sale todo como planeamos. Alguna vez lo he tratado con mis alumnos: uno se percata que se ha hecho adulto cuando descubre que la vida no es perfecta, que hay que amoldarse a las situaciones como vengan.

Igual si no esperamos tanto de la vida seremos más felices.

Igual es que le pedimos mucho a la vida y le damos poco.

Tots sempre tornem a on pertanyem

Quina ironia. Mai m’haguera imaginat en esta estampa. Però a estes hores, a poqueta nit, la de Nadal, em veig conduint direcció Torrent i em sentisc com l’anunci aquell de El Almendro però en real. Vuelvo a casa por Navidad. Parla el Rei per la ràdio. No l’escolte. Pense en el menú de hui, en tots els meus familiars en taula i en els meus pares tot el dia enfeinats. No ha tingut que ser fàcil un any sense el seu fill.

M’he menjat l’orgull, allò de volar en solitari, de no necessitar a ningú, de posar terra per mig. Com la paràbola eixa del fill pròdig. Eixe sóc jo. Almenys em guarde la carta de la sorpresa. No saben que hui regresse a casa. Perquè sempre es torna a Torrent, als seus carrers, a les seues costums. Espere no fer plorar massa a ma mare.

Pose música. Abstret com vaig en els meus pensaments m’he botat l’entrada de l’autovia. Em tocarà entrar per la del Toll l’Alberca. Jo que sempre he bromejat que eixe camí és la porta darrera de Torrent i jo hui arribe per allí. Els carrers estan buits. Pocs es veuen a estes hores. Algú molt mudat i corrent amb uns dolços en la mà. En canvi, totes les finestres estan il·luminades. Hui es dia de reunir-se.

Aparque en la porta de casa. Un altre miracle del Nadal, trobar lloc just enfront. Des del carrer s’albiren totes les llums obertes del menjador. Deuen estar a punt de començar el sopar. Al cotxe sona “We all go back to where we belong”, l’última cançó que varen enregistrar R.E.M. abans de separar-se. Quina casualitat. Diu que tots sempre tornem a on pertanyem.

Bon Nadal.

NOTA: Artículo aparecido en el número 324 de La Opinión de Torrent

El millor moment de la setmana

Set i poc del matí. Obric els ulls. Ja hi ha una miqueta de llum. Merda, maleïts horaris esclaus. Un voldria alçar-se un dissabte de matí un poc més tard, però a certes edats el cos s’acostuma a les hores d’entre setmana. Intente aguantar un poc. Contraatacar. Dissimular. Quedar-me quet. A vore si em dorm. Res, encenc el mòbil, procrastine al llit i m’alce, quin remei.

Trac el cap pel balcó. Ja estem amb la fresqueta de novembre. La dels constipats. Quina tranquil·litat. A estes hores, Torrent encara camina silenciosa amb els primers raigs de sol. Avance un poc de feina del cole mentre mire una sèrie. Sí, les dos coses a la vegada. Quan tots en casa ja estem en peu, posem música de fons i ens dediquem a les feines de casa.

Vaja, són les deu i quart! En quinze minuts he quedat a esmorzar amb els amics! Baixe pel carrer Santa Anna. Ja hi ha ambient de dissabte. Forns plens, recaos i mandaos, xiquets als parcs, cafès i periòdics. Arribe l’últim, com de costum. Hi ha més cares conegudes al bar. Com m’entretenc xarrant amb Alfonso el Frare i Pepe Llopes quan arribe a la cadira ja tinc l’entrepà en taula.

Estes tertúlies valen milions. Parlem els amics dels nostres últims moviments, dels gastos que tots tenim a casa, de com anirà enguany la loteria per Torrent, de la filà, del mercat municipal, d’uns, altres i mil coses més. Passa hora i mitja amb un sospir. De camí a casa em trobe més cares conegudes. Xarre amb totes. El que de normal són cinc minuts de trajecte em costa vora mig hora.

M’encanten els dissabtes de matí.

És el millor moment de la setmana.

NOTA: Artículo aparecido en el número 323 de La Opinión de Torrent

Els carrers seran sempre nostres

Segur que han escoltat esta proclama durant les últimes setmanes. Ha sigut un dels temes més cridats de la playlist independentista a Catalunya. Inclús, fins a mostrar escenes tan delirants com quan l’assumiren els treballadors de La Caixa sense recordar que és una fórmula revolucionaria i, per tant, contraposada als seus interessos mercantils (com el trasllat de la seu social per a no perdre l’emparament europeu va demostrar després).

I, tenen raó. Els carrers seran sempre nostres. I, per això, els hem de recuperar. Però no per a fins polítics, sinó per a conviure en ells. Vegen, si no, una costum tan nostra com eixir a la fresca. Ja quasi l’hem perduda. Les grans edificacions i l’individualisme social del segle XXI se l’han berenat. I, menys mal, que tindre un bar amb terrassa en cada cantó de Torrent ho mitiga. Perquè no hi ha res com seure junts a xarrar per a superar qualsevol diferència.

O jugar en els parcs. Els xiquets són experts en cabrejar-se i reconciliar-se ràpidament. Per això és millor jugar junts que en solitari, encara que els videojocs ens vulguen demostrar el contrari. Xarrar a un banc de l’avinguda (abstenint-se de menjar pipes, que hi ha que agranar), anar al forn a pel pa, fer després la compra al mercat, passejar per la contornà a poqueta nit per a baixar el sopar, eixir a fer esport amb els amics, saludar cada dia al teu veí…

Una societat tan mediterrània com la nostra, tan oberta i amb tan bona climatologia, només s’entén des de la convivència diària al carrer. Cridant-nos per nom i cognoms. Coneixent-nos. Per a la identitat d’un poble són tan importants els símbols com la vida compartida.

Parlem entre nosaltres més.

NOTA: Artículo aparecido en el número 322 de La Opinión de Torrent