La importància dels cognoms

Inevitablement són part de la nostra herència. Tots tenim un del pare i un de la mare. Fixen el nostre llinatge, indiquen d’on venim, expliquen de qui proveïm i, inclús, narren un poc de nosaltres. Són els cognoms i ells ens distingeixen.

És curiós però, fins 1501, les persones s’identificàvem només amb el nom de pila (baptismal) i un malnom que solia fer referència al lloc de procedència, l’ofici o alguna característica personal. Encara que estos malnoms acabarien derivant en els actuals cognoms, va tindre que ser l’omnipotent Cardenal Cisneros qui va instituir l’obligatorietat de la identificació de les persones amb un cognom fix per a evitar així el caos administratiu que significava que dins d’una mateixa família es pogueren tindre diferents malnoms/cognoms.

Vora cinc-cents anys després, en setembre de 1998, el secretari Vicent Beguer “el de Botafocs” va remetre una llista amb possibles denominacions històriques a un grup de setze torrentins de poc més de divuit anys que volien iniciar la seua singladura a les festes de Moros i Cristians. Allí estava escrita la paraula “Comilitons” i amb eixe nom es van quedar.

Però també tenia cognoms. Més concretament la denominació sencera era “Els pobres Comilitons del Temple de Salomó”.

Mentre que el nom principal prové del llatí “Commilĭto, -ōnis” i significa “Soldat company d’altre en la guerra” (amb “camarada” com a sinònim), malauradament, a base d’acurtar paraules i tindre un nom comercial potent, els cognoms del Comilitons amb el temps van anar caient en l’oblit. Quan, curiosament, tenen més història que el seu nom. Moltíssima més.

Pobres

L’any 1118, el cavaller francés Hugo de Panys va establir, junt a vuit companys de croada, una ordre, Els Pobres Cavallers de Crist, amb la missió de defendre als peregrins de Terra Santa dels infidels i bandits. Eixe xicotet grup, seguint el passat monàstic del seu fundador, tenia els vots de pobresa, castedat i obediència. Eren, per dir-ho d’una manera més gràfica, una barreja entre monges i soldats.

Dins de la seua regla de dedicació altruista, bons exemples d’eixa vida quasi monacal sotmesa a una rígida i pobre disciplina són que només podien menjar carn tres dies a la setmana, que havien de portar el cabell curt i deixar-se barba i, sobretot, vestir un senzill hàbit blanc o castany amb un simple cordó en la cintura.

Del temple de Salomó

Balduí II, rei de Jerusalem, com a mostra de gratitud al seu servei, va cedir als Conmilitons com allotjament la mesquita Al-Aqsa, l’antic temple de Salomó. Per això, en 1129, quan l’ordre va créixer tant que va tindre que refundar-se, passarien a denominar-se Templaris en homenatge a la seua primera llar. Per desgràcia, esta ubicació tan emblemàtica va viure massa vicissituds en la seua història.

Construït al voltant del 960 a. C. com a santuari principal del poble d’Israel, el Temple de Salomó s’ubicà a l’esplanada de la muntanya Moriá (per la creença que allí es situava exactament el centre de la Terra) i les seues dimensions inicials no eren massa grans ja que el culte jueu es realitzava a l’aire lliure, per tant no feia falta unes dimensions desmesurades per a acollir als fidels, ja que es congregaven al seu al voltant i no dins dels seus murs. Això sí, al seu interior es contenia, entre altres, l’Arca de l’Aliança amb les taules dels deu manaments.

Però el temple original no va durar massa. Saquejat primer pel faraó Sheshonq, fou destruït pels babilonis al 586 a. C., reconstruït per Zorobabel i tot el poble de Judà al 535 a. C., tornat a ampliar per Herodes al 19 a. C. i destruït completament per les tropes romanes de Tito a l’any 70 durant la primera guerra jueva (quatre anys abans Israel havia expulsat a l’Imperi Romà de les seus terres).

Fou el seu final. No va quedar pedra sobre pedra. Però, curiosament, Tito va decidir conservar del temple (i així ha arribat com a vestigi als nostres dies) el conegut com “Muro de las Lamentaciones” amb l’objectiu que el poble jueu sempre tinguera present el que ocorreria si tornava a rebel·lar-se a Roma. Però, no li va eixir bé la jugada, perquè per als jueus mai va simbolitzar un signe de terror sinó, tot el contrari, va ser el referent de la seua aliança amb Déu.

Sis segles després, just al costat del mur, entre els anys 691 i 710, la dinastia Omeya, ja present al epicentre religiós de la humanitat, va decidir construir la mesquita d’Al-Aqsa com a part del complex religiós de l’Esplanada de les Mesquites de la ciutat santa de Jerusalem. La tradició musulmana estableix que el profeta Mahoma va pujar al cel des de l’esplanada el 621, per això es considera el tercer lloc de culte més important per a l’islam.

Existeixen proves que confirmen que la mesquita va ser construïda sobre les ruïnes originals del Temple de Salomó però, com si fora un signe perpetu, la seua estructura també va ser destruïda (a causa de successius terratrèmols) i reconstruïda cinc vegades fins a l’última obra en 1035, vuitanta anys abans que arribara allí Hugo de Panys i els primers Comilitons per a usar-la temporalment com a palau i passar-la, de nou, a nomenar “el Temple de Salomó”, just el moment on la seua història connecta directament amb la nostra.

La importància dels cognoms

És imprescindible saber d’on venim per a entendre el present i preguntar-se cap a on volem construir el nostre futur. I les senyals al nostre relat són clares: monjos i cavallers, rics però vivint com a pobres, cristians dormint en temples musulmans, la nostre Torre construïda mora però acabant onejant la bandera cristiana…

En temps de repunt de totalitarismes, no ve mal adonar-se de la lliçó que en la història no hi ha blancs ni negres, ni un ADN pur, que el món sempre acaba barrejat. I si parlem de barrejat, només podem parlar de Comilitons.

Però, possiblement, açò signifique altra reflexió molt més profunda.

NOTA: Artículo aparecido en el Llibre de Festes de Moros i Cristians de Torrent 2019

Anuncios

La guinda

Digueu-me pudent (o imprudent), però continue sense entendre que amb l’excusa de l’austeritat, de potenciar el producte local, faça mil anys que no vinga cap artista de renom a les festes Torrent. Café Quijano, Mojinos Escozios, Dani Diges, Angy… Amb tots els respectes del món, la nostra ciutadania mereix més, prou més. Val que, igual, la Pantoja fou passar-se de la ratlla, però un cara exitosa al año no hace daño, no va fer descalabrar cap pressupost municipal. Que últimament els concerts pareixen eixits de la casposa Noche de Fiesta de José Luis Moreno.

Sí. Ho sé. Els diners públics es tenen que gastar en el bé comú. Però, atén-me, l’oci també ho és. No demane despeses exagerades, ni arruïnar-se, però sí dedicar un poc més per a guanyar en qualitat. Que la ciutadania disfrute un poc més. Que ja tenim prou penes durant l’any. Un regalet a l’oït. I no ho pense jo a soles, és la cantata que sol escoltar-se en estes dates: Qui ve? Com? Si eixos ja no els escolta ningú! Pues vaja, sempre igual… I així duguem ja vora vuit anys. Un poquito de por favor. Un poquito más de money.

I si no em fan cas. Tampoc passa res. Anem a quedar igual d’amics. Perquè és cert que en casa tenim d’on tirar i amb nivell. Les nostres festes de moros i cristians, a banda de vertebrar el calendari i donar-li solera, són molt potents; el teatre és bo i molt nostre; un rockejat pelut i rapero, però exitós; unes agrupacions musicals i tradicionals de categoria; el tir i arrastre i la pilota valenciana; el jazz panorama…

Només falta la guinda del pastel.

Vinga, anem a fer-se-ho vore per a l’any que ve.

Bones festes!

NOTA: Artículo aparecido en el número 343 de La Opinión de Torrent

L’enramà

Un poc de mistela, uns dolços i molts nervis. Ho tenia tot preparat. Duien mesos de mirades, somriures i breus conversacions. El seu cor li murmurava que sí, que seria eixa nit, d’una forma molt romàntica i pública, davant de tot el carrer. I no estava equivocada. Qui anys després seria el seu marit, se li declarà amb una cançó i uns pètals de flor. Com manava la tradició torrentina, en la vigília del diumenge de roses: fent-li una enramà.

Passat els temps, la tradició va anar modificant-se i, inclús, pervertint-se un poc. Canvià el què. Passant d’una missió individual a ser acompanyat per amics o de la clavaria sencera berrejant des d’un tractor. Es transformà el qui. Perquè ja pocs canten a l’estimada, qui ha sigut substituïda per germanes, mares i, últimament, colles senceres. I, per últim, el com. Abans calfant l’ambient furtant flor i fent la murta de la processó per a, actualment, subcontractar tot per marxar ràpid a la matineé. També ha desaparegut la “caguerà”, la resposta amb cebes o excrements a les carabasses de l’enramà anterior.

Enguany a Torrent hem viscut un nou tipus d’enramà, la política. Aprofitant les eleccions municipals, Jesús i Amparo van eixir al balcó. Amb qui festejar, Senyor? Raúl, el més indecís, va cantar als dos. Amparo, necessitada de parella, deixant-se voler per ell i per Salvador. Pau, fent-se el dur, dient que els quatre anys amb Jesús li havia deixat dubtós però xiulant-li alguna cançoneta. Alguna altra enramà més es va escoltar pel carrer però ja massa desafinada.

A punt d’arribar a la investidura, pareix que ningú tastarà la misteleta. Amparo perquè no pot obrir la finestra i Jesús perquè, amb pretendents de sobra, diu que soles s’està millor, que no vol pasqüeros, que ja quedarà dies solts amb qui vulga.

Ay mare, què complicats són els temes de l’amor!

NOTA: Artículo aparecido en el número 342 de La Opinión de Torrent

Les llistes

Desconfie dels polítics professionals. No és res personal. Tampoc té cap base científica. Simplement, m’agraden aquells que, venint d’un camí professional propi, ofereixen la seua vàlua al servei públic i, quan els toca la fi, tornen allà d’on vingueren amb orgull. Per això, sempre he admirat perfils com el d’Alfred Domínguez o, malauradament quan escric estes línies, el d’Alfredo Pérez Rubalcaba, qui acabà la seua trajectòria impartint Química a la universitat.

Esta confessió no significa que no veja important l’estructura de partit, els militants de base o els polítics amb experiència. Una cosa no lleva l’altra. Però certs enrocaments em fan dubtar, que volen que els diga. I un, que estima el lloc on va nàixer, li agrada que el governen persones amb nivell, carreres ja reconegudes abans d’entrar en política, per damunt de vuits i nous o noms eternament repetits a les llistes. No me val qualsevol. És el que té que ens coneguem (quasi) tots al poble.

Ho sé. No és un desig fàcil. Se les veuen fotudes els partits locals buscant fitxatges per a les llistes. No hi ha molt de mercat. No està de moda entrar en política. La vida és més fàcil (i millor pagada) en l’àmbit privat. I, ací, la culpa la tenim tots, perquè pensem que pagar impostos ens dóna dret a exigir-ho tot en un servei 24 hores del dia, 7 dies a la setmana.

La clau és començar per baix. Fomentar la participació associativa. Que els estudiants reconeguen el servei públic. Que els barris parlen. Que les entitats moguen les ciutats. Fer cantera. Crear polítics.

La paraula grega Politikós tenia una concepció clara: per a la ciutadania. I ciutadania som tots. Tots podem fer canviar Torrent.

No només cada quatre anys.

NOTA: Artículo aparecido en el número 341 de La Opinión de Torrent

El dia de la marmota

Últimament, quan vaig pel carrer, molts me paren preguntant-me com veig el panorama electoral de cara als diumenges 28 d’abril i 26 de maig. Jo, que fugisc de la meua condició de gurú mediàtic (sóc molt humil, ja saben), sempre tire balons fora, sobretot perquè esta vegada no m’atrevisc a fer pronòstics. És evident que hi ha dos bàndols clars i una falta de centre que faça de frontissa. En temps sense majories absolutes (però amb ànsia per governar), té pinta que acabaran pactant entre els partits de les dos vessants.

El que sí tinc clar és que anem a viure al Dia de la Marmota. Com la genial pel·lícula de Harold Ramis, correm el perill de tindre la sensació de dir quan s’alcem pels matins que açò ja ho hem viscut. Per a començar, perquè s’estan simultanejant dos precampanyes (encara que la local quedarà legalment aturada conforme comence la campanya nacional i autonòmica) i dos votacions quasi seguides. Més d’un pensarà amb la segona: Altra vegada?

En el cas de Torrent, mirant el llistat de candidats la sensació de deja vú és més intensa encara. El Rochano? La Folgado? Pau al Palau? Qui és este de Ciudadanos? Quants Podemos hi ha? Els noms i les situacions són quasi idèntiques quatre anys després. Ja vorem si també coincideix el resultat, però la sensació de repetició és palpant. Igual és que ningú ha aprovat i per això tots han de repetir curs.

Sense voler fer espòiler amb el personatge interpretat per Bill Murray, possiblement per a poder superar aquest Dia de la Marmota han d’agafar la mateixa solució: anar millorant cada dia repetit, una i altra vegada, fins aconseguir el dia perfecte.

En cristià: menys tonteries i a millorar tots el poble.

NOTA: Artículo aparecido en el número 340 de La Opinión de Torrent