La bola extra

Anem pujant per l’Avinguda. La farmàcia és una visita freqüent quan tens un menut a casa. Dos dies seguits duguem. Ell observa atent tot el que hi ha al seu voltant. Jo també. Es palpa al carrer, a l’ambient. Tot ha tornat a reviure. Famílies que ixen del súper, compres pendents, adolescents apurant la vesprada, jubilats als bancs, parcs plens, terrasses sense cadires lliures. Setembre. Encara no ens ha guanyat la presa. Ni les extraescolars. Ho note quan baixem per la Plaça. El temps es deté. Un recorregut de deu minuts ens costa una hora. Salutacions, converses, com ha anat l’estiu, feia temps que no es veiem, hem de quedar ara que encara fa bo.

Per a alguns l’agost és llarg. Té massa quietud. Una calma, inclús, desassossegant. Jo milite en aquest club. Som així, no podem evitar-ho. Massa dies aturats. En canvi, mentre alguns s’arrastren per setembre deprimits, nosaltres renaixem. S’il·lusionem amb el nou curs, amb el que pot vindre. Ja veus tu, ens agrada la quotidianitat. Eixir al carrer i trobar-nos amics, companys i coneguts. Tindre les activitats habituals, costums i rutines. El que en juny es trobava desgastat ara sembla nou, floreix. Una primavera a les portes de la tardor.

Abans que la llum s’amague, abans que la vesprada mude a nocturna, setembre sempre ens concedeix una última oportunitat. Açò encara no ha acabat. No tot està perdut. Ens queda, precisament això, l’alegria del retrobament. Com un segon estiu, menudet, en format reduït i de pla senzill: una xarraeta per la vesprada, un sopar el cap de setmana. Hem de quedar. Preferiblement, a l’aire lliure, en un xalet, una terrassa. I amb els de sempre, els de tot l’any. L’oratge ho permet i el canvi climàtic més encara. No s’han acabat les hores de llum. No. Eixim ara que podem. Gaudim. Ja tindrem temps per al fred i la foscor.

Aprofitem la bola extra.

NOTA: Columna publicada en el número 380 de La Opinión de Torrent.

L’escolà

Cadascú tindrà el seus records amb ell. En estos tristos dies s’han pogut escoltar alguns. Defineixen molt bé com era. Quan duguérem a escena “Sale el sol” se li demanà l’ajuda en la segona part amb uns telons. Ahí estava sempre. Quet i preparat. Puntual i precís. Com procedia en l’església. Al finalitzar cada funció li corresponia eixir a saludar junt a tot l’equip tècnic. Ho feia molt ràpid. Cabotà i cap a dins. No l’importava al públic. Sempre era dels que majors ovacions rebia. I ell, discretament, s’alegrava.

En un dels aniversaris de Juniors descobrirem que mai se li havia imposat la panyoleta. Ell més que ningú se la mereixia. Per les hores invertides. Per posar ordre tantes vegades. Per la paciència amb nosaltres. Es va negar a l’oferiment. I menys en públic. Ahora ya da igual. Però ell sabia apreciar els detalls. El dia del la celebració sí es va deixar imposar dins la sagristia. La tindria al coll uns cinc segons, no més. Després la guardà en un dels seus calaixos. Jo pensava que oblidada. Però, no. Sempre va estar a la seua vista. I ara descansa al seu costat. Junt a la seua eterna túnica.

Jesús, l’escolà, el sacristán, fou i serà inoblidable. Amb les seues virtuts i defectes, clar, com tu i com jo. Però convertint-se en eixes persones que, evitant protagonisme, acaben sent estimats per tots. Era una de les més conegudes de Torrent, com vaig escoltar el matí de la seua mort. Conforme s’estenia la notícia, parroquians i no parroquians es quedaven de pedra. Tots sabien qui era. Qui no el va contemplar obrir i tancar les portes amb eixe estil tan seu. Qui no el va escoltar riure.

De vegades els homenatges arriben a temps. En altres, no. Alguns els necessiten. Altres, no. Alguns passen per la vida desapercebuts.

A ell tots el guardarem en la memòria i en el cor.

NOTA: Columna publicada en el número 389 de La Opinión de Torrent.

Quan érem menys joves

Ens tiràrem de cap. Sense pensar-ho. Teníem dinou anys i ens varen punxar per a fundar una filà de moros i cristians. No sabíem molt bé de què anava la festa, on ens clavàvem, però, xico, per què no. Érem joves. Ja veuríem com. Foren els anys de l’explosió, del creixement, com es titula el (molt recomanable) llibre de Vicent Palacios, quan ho teníem tot per fer. El moment on es crearen les dos capitanies, les ambaixades teatralitzades, la diana, la invasió de València als bous, el partit de futbol. Anys molt nocturns. Massa. S’apuntàvem a tot. Primer tímids, després impetuosos. Sense por a res. A fer tractorades, disfressar-se, banyar-se, inventar-se festes. A crear el Barrejat.

Quan érem menys joves caiem en gràcia. Si no, no s’explica que mai ens multaren per alguna trastada. Un migdia arribava a l’antiga caserna del carrer Santa Ana quan em vaig topar amb el regidor d’urbanisme tirant foc. “Sé que està ahí dins, dos hores teniu per a que torne al seu lloc”. No sabia de què parlava però ho intuïa: una de les palmeres de la Torre, abans de ser plantada, decorava temporalment el nostre corral. Al poc, fou substituïda per un contenidor d’obra. Ja teníem piscina.

Dissimulem. Fem com que no. Però la distància amb eixa època es va notant. Fa poc, algú de la festa, no sé si a mala baba, va llançar un “en lo que vosaltres heu sigut”. S’equivoca. Som. L’essència no ha canviat. Les panxes tampoc. Continuem saludant-nos un a un quan arribem. Mantenim intacte el sentit de l’humor. Seguim pensant que com a la caserna en cap lloc. Que no hi ha cançó millor que Insurrección. No ho negarem, hi ha matisos, diferències. Res. Menudetes. Som ara d’horaris diürns, de molts xiquets en l’entradeta, de menús més selectes, de pitjor recuperació el dia després.

Vaja, que hem canviat l’alcohol per l’omeprazol.

NOTA: Columna publicada en el número 388 de La Opinión de Torrent.

Conducta rígida

Tiene la conducta rígida pero, ya veréis, se irá suavizando. Aunque la psicóloga se refería a Pep mi Santa sólo me miraba a mí. Este es igual, lanzó. Señalado como culpable sólo supe escapar bromeando. Sí, lleva meses cantándomelo: haz el esfuerzo, déjalo fluir. Ni pestañeó. No debió pillar la cita de Leiva. Al salir hice una promesa. Se acabó. Tienes razón. Abandono las rutinas exageradas. Los rituales escondidos. Los tics. Los tocs. Seré flexible. Lo prometo. Mentía. Como un bellaco.
.
Este finde hemos vuelto a estar solos. Me he radicalizado. Por miedo. Por venganza. Por irse a Cádiz. Ley marcial. Horario milimétrico. Hábitos idénticos. Automatismos. Repeticiones. La persiana en el punto exacto. El cojín preparado. El bailecito de acostarse. Hora y media clavada de siesta. Las canciones del pañal. El vermut. Todo igual. Siempre. Se aprende por repetición o por rutina. La disciplina es mi cayado y me sostiene. Estoy fatal. A una ausencia más de enloquecer.
.
En el fondo entiendo que últimamente se esconda bajo sus faldas. No me dejes más con este enajenado, le implora. Hay veces que siento un desasosiego sin motivo. Busco trucos para que el suelo no se mueva. Revisar todo. Gestos repetidos. Mismos pasos. Todo conocido. Casa. Mare. Vosotros también. Confesad. Revisáis las luces. La puerta cerrada. Buscáis la simetría. Hacéis listas. Os entra el ansia. Hay que acabarlo. Sí o sí. Sé que no estoy solo. Somos más. También os pasa. No nos avergoncemos.
.
El que esté libre de manías que tire la primera piedra.

Donar esperança

Anàvem xarrant de les nostres coses. Del cole, dels seminaristes, de Gema, de l’amor, de la vida, de la fe. Sempre acabàvem parlant de Torrent. De què feliç havia sigut ací. Com molts divendres jo el duia des de Xàtiva a casa de la seua germana. Entràvem a València per Ausiàs March camí de la Gran Vía. Allí baixava. Aturats en un semàfor vaig veure acostar-se una dona. Demanava diners a canvi de mocadors. Automàticament vaigpujar la finestra. D. Miguel em va agafar de la mà. Torna a baixar-la. Ja saben com ell parlava, rotund, clar. A la meua protesta també va respondre: Sinosaltres no els donem un poc d’esperança, qui va a ser?

Fa pocs dies va caure en les meus mansla memòria de 2021 de l’Economato Mare de Déu del Pòpul. Prop de 1700 persones de 600 famílies varen ser ateses. Allí troben productes bàsics, de neteja i higiene que poden comprar a preus inferiors al mercat. Continuen sent dades molt més altes que abans de la pandèmia. No han eixit d’una per a entrar en altra. No vuic ni pensar com serà 2022 per a eixes famílies necessitades. Enguany els sumem la crisi energètica i lapujada de preus per culpa dels conflictes geopolítics i geoeconòmics. Tots estem indignats. Però siguem sincers: el que per a nosaltres significa menys estalvis per a ells és major ruïna.

No és lluitar contra la pobresa sinó contra la pròpia riquesa. Fa molts anys, precisament en una campanya de Cáritas,vaig escoltar esta sentència. Mai he deixat de pensar en ella. De reflexionar-ho. Si faig el suficient per canviar el món. Si l’egoisme i la comoditat no m’acabentapant els ulls. Què és necessari i què és superflu. Quin valor tenim com a societatquan deixem darrere a part d’ella. Fent-lainvisible. Sabem com malviuen però estem anestesiats. No ens afecta.

Però, sobretot, tinc clavada en la ment la mateixa pregunta.

Què significa donar esperança?

NOTA: Columna publicada en el número 387 de La Opinión de Torrent.