Comença la cursa política

El temps passa volant. En només un any ja estarem en plena voràgine electoral. Sí, sí, ja estem ahí. Entre festa i festa, la legislatura se’ns va de les mans i per a maig de 2019 ens toquen comicis locals i autonòmics. La festa de la democràcia! Ja saben, allò de prometre coses i convèncer-nos de qui es mereix gestionar els assumptes de la res pública o, com també dirien els romans, del bé comú.

I, si mirem els últims moviments, en Torrent ja han començat la cursa cap aquella meta. Els nostres runners polítics intenten agafar un primer avantatge. Fem un repàs ràpid. No és casualitat (és estratègia) la presentació de l’equip de govern socialista del “Pla de Millores de Torrent 2018-2019” amb 70 obres i actuacions. El seu tradicional competidor, el PP, ha arrancat la campanya “bar-ticipa i proposa” i, C’s, el “Café Ciudadano” (els dos, a la taula i al llit al primer crit). A l’altre costat, Compromís sembla a l’expectativa autonòmica i Guanyant Torrent, ja saben, al seu propi món.

Ningú està per a dormir-se. Entre la nova fragmentació de l’electorat i la situació econòmica dels últims anys, la previsió no pinta a majories amples. De fet, este panorama s’ha vist reflectit a les dos últimes legislatures: pocs acords, poca política i cap projecte de calat; sobretot, economia domèstica, gestionar el dia a dia de la ciutat. Hi ha certs reptes que Torrent continua sense afrontar en condicions.

No s’anem a avorrir els propers dotze mesos. Temps tindrem de fer anàlisis més profunds i jugar a les quinieles. Per exemple, desvetllar els primers dorsals d’esta cursa. Serà per a la tardor i aposten a que van (o volen) a repetir la majoria.

La pregunta és: S’ho han merescut?

NOTA: Artículo aparecido en el número 329 de La Opinión de Torrent

Anuncios

50 anys de Juniors

Sí. Com escolten. Ja són 50 anys. Enguany està d’aniversari el primer Centre Juniors que es va crear a Torrent, el de la parròquia de l’Assumpció. L’efemèride es celebrarà els dies 27 i 28 d’abril i, avís per a navegants, jo mateix he viscut entre panyoletes i crismons vora vint anys. Però els estalviaré una columna caldosa. Per a conèixer la meua experiència personal ja està el llibre commemoratiu.

Però sí és moment de posar en rellevància la importància de Juniors MD a Torrent, que és molta. Va crear un espai de trobada per a molts xiquets i xiquetes on abans no hi havia res, sent una alternativa molt sana, d’oci de qualitat i de creixement personal. Són tants els que han passat per Juniors a Torrent, amb tants bons records, que si hi hagués un estudi sociològic que mesurés el seu impacte els dissabtes per la vesprada, poques entitats socials podrien igualar les seues dades.

A més, molts dels que es van criar com a educadors, també ho feien a la vegada en entitats com la JOC o la JARC, gèrmens de tantes organitzacions comarcals. Un creixement que, encara que puga semblar una mica exagerat, ha servit en les carreres professionals. No és casual que molts acabaren en càrrecs de responsabilitat. Es percep un capacitat de gestió i resolució, de recursos, de saber treballar en equip. Com trets del mateix patró, amb un estil que es nota.

I, repetisc, tot açò només a nivell social. Els que hem estat dins sabem el que ens ha donat Juniors. I ens sentim uns privilegiats. Tant de bo que la societat torrentina es senta part d’este aniversari i reconega la importància que ha tingut, té i tindrà Juniord MD.

I, per què no, algun dia l’atorgue el Premi Carta Pobla de Torrent.

NOTA: Artículo aparecido en el número 328 de La Opinión de Torrent

Incongruències

M’estic fent major a la carrera. M’ho note. Són detallets, coses puntuals, però vaig veient com, amb el pas dels anys, m’està eixint la mala llet. Vostés igual no m’ho veuen, però jo sí. Què li anem a fer, mentre a alguns, de repent, els apareix intolerància al gluten o a la lactosa, a mi l’al·lèrgia em surt amb les incongruències. Xé, que hi ha certes coses que ja no les passe! O, pitjor! Que no me les calle!

Diguem tiquismiquis, però ara que s’acosten les Falles sempre m’ha cridat molt l’atenció que el dia gran, el del seu patró, el que li boten foc als monuments en el seu honor (encara que, originàriament, esta pràctica estiguera més vinculada a l’equinocci de primavera i els focs satírics), al pobre Sant Josep ningú li fa cas. Només tenen que acostar-se a la missa major de les comissions. Les falleres majors i quatre més mal contats. I mira que el dia abans tots vinga el plor amb la Geperudeta. Però, al marit, res de res. Ni cap rés.

Però, no és un cas únicament faller. En els moros i cristians igual. Això sí, fa uns anys varen tindre la picardia de tipificar un número mínim d’assistents als actes oficials. I l’ofrena als Sants de la Pedra i la processó foren dos d’ells. Però, si fins i tot ocorre amb la Setmana Santa! Molt de tambor i corneta però el Diumenge de Glòria no faces entrar a molts en missa.

Està clar que la religiositat i les festes populars són el que són. I que ningú pot obligar a res a ningú, però no me deixaran de reconèixer que un poc d’incongruència sí hi ha en el que els he contat.

I, si no, lo que jo deia, que m’estic fent un güelo reguinyós.

NOTA: Artículo aparecido en el número 327 de La Opinión de Torrent

No s’entén

Han provat alguna vegada d’intentar explicar a algú no-torrentí la figura de la “Reina del Encuentro”? L’han ensenyat alguna imatge del traje o de la llarga capa? Li han contat la repercussió social i el cost econòmic? No ho intenten. No s’entén. Jo ho he provat amb els meus companys xativins i és impossible. Per molt que explique el simbolisme i la càrrega emocional, qui no és de Torrent no ho capta del tot. No veu l’essència.

Òbviament, passa en tot arreu. Les tradicions, festes i costums locals només tenen sentit complet a casa pròpia. Passa també en la gastronomia, monuments o inclús en la geografia local. Lo nostre és lo nostre, és el millor i que no ens ho toquen. Ningú més que nosaltres entén perquè és tan especial estar en Torrent el Diumenge de Glòria, caminar fins la font de Manyes, passejar un diumenge per la Torre, posar-se oli a la gola el dia Sant Blai o menjar un bon rossejat.

Pensava jo tot açò el passat 1 de febrer, quan, a punt de tocar les 21:00 de la nit, queien poalades d’aigua. Tots (bé, almenys el Torrent profund) vàrem pensar el mateix: enguany no es fa l’Entrà de la Flor. Doncs sí és feu. Per amor propi i per impossibilitat burocràtica d’alternatives, però allí estaven, desafiant la pluja per, a entre coets, com sempre des del segle XVII, portar la primera branca d’ametler a la Mare de Déu.

Que pensaria qualsevol no-torrentí? No ho entendria. Estan tots bojos. Per això és tan important formar part d’una comunitat, interioritzar-la, continuar any darrere any les seues costums pròpies. Perquè, al final, formen part de la teua vida.

Són la teua vida.

NOTA: Artículo aparecido en el número 326 de La Opinión de Torrent

Crustacis bilingües

Estos nadals a taula, fins en dos ocasions, he escoltat preguntar què significava la paraula valenciana “llamàntol”. Supose que els passava com a mi que, a força de no tastar-ho, un només coneixia la versió castellana. Perquè, no sé vostès, però jo el “Arroz con bogavante” ja el vaig provar de ben majoret. La qüestió és que, una vegada descobert a quin crustaci feia referència, alguns deien que millor utilitzar el castellanisme “com tota la vida”.

I, possiblement, ahí estiga el problema de fons, que el desconeixement ens acaba fent caure en prejudicis lingüístics quan, de peixos i marisc, més deuen saber els nostres pescadors que en l’altiplà castellà. A més, el llamàntol, encara que és més freqüent a l’Atlàntic, també es pot trobar al Mediterrani. I, vaja, no conèixer termes autòctons no significa que no pugem aprendre-los.

Jo, que treballe en una comarca molt més valencianoparlant, em dóna molta ràbia quan em pregunten si en Torrent hi ha més persones que parlen castellà que valencià. Jo, que al meu poble me l’estime molt, que mai li veig defectes fora de casa, tire balons fora, però no deixa de ser veritat. I, la llàstima, és que, absurdes polèmiques polítiques apart, tenim un gran llegat lingüístic i cultural que moltes vegades desaprofitem.

Sempre m’ha meravellat aquells immigrants vinguts a la nostra ciutat als anys 50 i 60 des de Conca o Terol que ara parlen tan habitualment el valencià que hui a molts els costaria distingir la seua procedència. És una riquesa ser bilingües i poder utilitzar l’idioma que es vulga, de fet, la Constitució i l’Estatut d’Autonomia ho emparen. Però, al nostre idioma un poc més d’amor propi no li vindria gens mal.

Perquè, la millor defensa del valencià és parlar-lo.

NOTA: Artículo aparecido en el número 325 de La Opinión de Torrent