El dia després costa moure. Trenca l’alba i la ciutat desperta pereosa, quieta, com intentant no cridar l’atenció, a pas lent, calculant esforços, mentre els carrers es recuperen poc a poc de l’excés de les jornades anteriors. Caminar a primera hora del matí per l’urbe ensopida és un plaer menut, respirant pau, degustant el silenci. Es palpa menys tràfic, menys moviment, menys persones. Sabem que estan ahí, amagades en casa, endormiscades. Fins a migdia no recuperaran el seu color habitual ciutadans i ciutat.
No volem ser alemanys, ni nòrdics, desitgem continuar sent mediterranis. La vida se’ns descompta sense donar-nos compte amb el cinturó passat. Les falles, com tantes festes i tradicions, trenquen amb la vida adulta, atabalada i estressada. Ens fa sentir vius, socials, col·lectius. Per això tenia tot el sentit del món que el 16 de març els escolars estigueren als carrers i no a les aules. Torrent podia justificar, per la rellevància de mantindre Sant Blai festiu, de recórrer a demanar a Conselleria un quart dia no lectiu. Altres poblacions, on el consell escolar apostà pels ponts, no. Cal ser coherents amb el que s’aprova.
Però els fallers també deurien ser conseqüents, mirar-se a l’espill i fer la seua pròpia reflexió. Pensar un poc en el dia després. Quid pro quo. Un dia per tu, altre per mi. El 20 de març no pot viure en estat catatònic. La festivitat de Sant Josep manté uns horaris desfasats. Malgrat a haver avançat la cremà, no es descabellat encendre els monuments infantils en horari vespertí, molt més familiar, encara que el sol estiga amagant-se. Els grans podrien submergir-se en el foc no més tard de les 22:00 de la nit. Així la jornada escolar del 20 de març seria profitosa.
I, el dia després, costaria menys moure.
NOTA: “20 de març”, artículo publicado en la edición número 422 de La Opinión de Torrent.
Miope 