Els exiliats el dia de Sant Blai ho passem mal, vivim amargats pensant el que no dinarem. La millor opció per a sobreviure mentalment és no consultar el mòbil, no presenciar la passarel·la de cassoles. A migdia, dinant un altre plat d’arròs, comentàvem entre companys els menjars típics de cada poble. Alguns s’entristien sense cap propi. Jo no vaig tindre ni que presumir. Vosaltres teniu el rossejat i el xocolate, algú va recordar. Es nota que els torrentins sempre hem fet campanya patriòtica.
Ens plena d’orgull lo nostre. Entrar a un forn fora de Torrent i descobrir a la venda alguna de les marques de bollo o xocolate en pols que encara sobreviuen. Una indústria nascuda a meitat del segle XIX que arribà a comptar amb quasi un centenar d’obradors. Un d’ells era del meu iaio, Silvino Puig. Allí tots tiraven una maneta bollant i empaquetant fins que mon tio va heretar el negoci. Quan construïren la finca familiar la fàbrica quedà annexa a sa casa. Nosaltres vivíem al primer pis, al tornar del col·legi podia olorar el xocolate. De vegades em deixaven aguaitar, mirar què feien. Tot em semblava fascinant. És temps passat, ja no formem part del veïnat però els records sempre tornen al creuar per enfront.
Un parell de voltes a l’any soc intermediari amb paquets de bollos. Patriota i comercial. En casa sempre hem sigut de Santa Teresa, de Rafa, de Patri. Ara més que mai. En els campaments consumíem Andreucao. Cadascú té les seues preferències, tots són de qualitat. Ara que el sector està prou documentat, que encara queda memòria viva, seria d’aplaudir un acord polític per crear un museu estable. És molt més important que una fira.
En 2027 farà vint anys que escric estes columnes. Quan Manu i Mamen em preguntaren pel nom de la secció sempre ho vaig tindre clar.
El xocolater.
NOTA: “Bollar”, artículo publicado en la edición número 421 de La Opinión de Torrent.
Miope 