Miope

El primer record que tinc de la ràdio és al perruquer. Per estrany que parega, per una vergonya inexplicable, sempre guarde silenci mentre em tallen el monyo. Era ma mare, que mai va saber estar callada, la que salvava aquell moment incòmode. La ràdio també. De fons solia tindre sintonitzada “La ventana” amb Xavier Sardà. Jo em centrava en ell. Em fascinava que, quan menys t’ho esperaves, intervenia un irreverent avi, el senyor Cassamajor. Eixa síndrome de la doble personalitat radiofònica la tornaria a escoltar anys després amb Elvira Lindo y Manolito Gafotas, quan ja havia aprés a apreciar la ràdio, el medi més personal i íntim, el que ens parla directament a l’oït.

.

Fou en la facultat de periodisme on m’inocularen l’amor per la ràdio. Mentre els meus companys aspiraven a la televisió i a grans reportatges en periòdics, jo només volia micro, malgrat a la meua locució ràpida i poc vocalitzada. Foren anys d’aprendre escoltant molta ràdio. Iñaki Gabilondo, Gomaespuma o El Larguero donaren pas als actuals Alsina, Aimar Bretos o José Luis Sastre, a escoltar a la carta, a poder optar pels meus temes favorits als podcasts. La ràdio s’ha transformat però en essència continua sent la mateixa. La que em desperta cada matí, la que em va ajudar a superar una complicada època d’insomni acompanyant-me, relaxant-me.

.

Però, sense cap dubte, li vaig jurar amor etern a la ràdio a esta emissora, als soterranis dels antics estudis. Malgrat la tensió de traure un informatiu d’una hora cada dia, foren anys inoblidables. Encara els tire de menys. Eixa sensació a l’estomac abans d’encendre’s la llum roja, els programes especials, els directes amb el mòbil com única ferramenta. Hi ha molts tipus de ràdio, però la local, la propera, la que té noms i cognoms, la que són els ulls dels que no veuen, és la meua. Fórem una família als estudis i amb tota l’audiència. Mai oblidaré com, l’últim informatiu abans de casar-me, a pocs dies de les eleccions municipals, la cloenda no foren polítics, sinó les veus de familiars i oients felicitant-me.

.

Al tornar del viatge de noces tot havia canviat. Menys d’un any després tancaren l’emissora. Fins ahí em sent especial amb la ràdio. No tots tenen al currículum haver cobert en directe el seu propi acomiadament.

NOTA: “Tot va començar al perruquer”, columna emitida a l’especial “Gràcies a la ràdio” d’Aldaia Ràdio.