D. Rafael Beguer possiblement siga una de les majors memòries de Torrent i la seua gent. Fa uns anys, en la celebració de les seus bodes d’or sacerdotals, ens regalà una homilia d’una hora de duració on, rememorant la seua infantesa, fou capaç de, casa per casa, anomenar a tot el veïnat del raval. Històries no li falten. Devot del rosari, un ú de gener, fregant les sis del matí, nosaltres seguíem de festa en aquell mercat multitudinari quan se’l trobarem camí del carrer del convent. Innocent, pensava que encara hi havia Aurora el primer dia de l’any.
Fou a ell a qui vaig escoltar una anècdota dels auroreros de tota la vida. Després d’alguns desacords entre l’església i els primers consistoris democràtics a Torrent, el tio Quico va jurar i perjurar que el seu bombardí “no entraria a l’Ajuntament”. Superats els primers anys de transició, l’Aurora tornà a fer-se escoltar a la casa del poble i aquell mateix bombardí va eixir ple de pastissos. Allí l’esperava el Rojano amb els braços oberts. Els més socarrons ho van qualificar com “el abrazo de las dos Españas”.
Hui eixa abraçada no crec que fora possible. La polaritat sembla crònica. Hem passat de contemplar com un candidat era el primer en felicitar a la nova alcaldessa a l’eixida del ple de constitució a que tota l’oposició abandonés l’últim en protesta per les seues formes autoritàries. Mal assumpte. Hem normalitzat les males relacions, la impossibilitat del acord. Ni es senten ni s’escolten. La postveritat, els pseudomitjans, el llenguatge viral i el trumpisme han calat. A tots per igual. Els deuria caure un poc la cara de vergonya demanar fer-se fotos per separat amb els organitzadors de qualsevol acte públic. S’han perdut les formes.
Espere que, almenys, en Nadal encara es guarden la loteria els uns als altres.
NOTA: “Las dos españas”, artículo publicado en la edición número 420 de La Opinión de Torrent.
Miope 