Eixe Nadal esdevingueren tres miracles. A Josep, des de ben menut, li fascinava anar a l’església. Que l’agradaren les misses, els gestos, el cerimonial, no li feia mal a ningú. A son pare tampoc, encara que no fora creient. No entenia la passió del seu fill, però, a força d’acompanyar-lo, de veure’l feliç allí, començà a respectar-ho. Inclús quan imitava l’encensari amb una botella d’aigua. O quan gestualitzava fent la seua pròpia consagració. Seien sempre discrets al fons del temple. Mai prenia la comunió. Fins que un dia Josep l’agafà de la mà i el posà en la fila. Fou el primer miracle.
En casa jugava amb els playmòbils a celebrar eucaristies. Entre romans, gals, uns policies i els reis mags, Josep muntava tota la missa al moble del menjador. Tenia inclús capes per a cada temps litúrgic. Com el portal de Betlem l’utilitzava d’altar, son pare va tindre que comprar altre idèntic per a poder posar el naixement junt a l’arbre. A la nit, quan el seu fill dormia, pacient, replegava tot i guardava els ninotets a una caixa. Allí va succeir el segon miracle perquè, misteriosament, a partir de la nit de Nadal, quan es despertaven pels matins, els reis mags apareixien sempre junt al pessebre.
L’explicació més lògica era la correcta. No era cap fet prodigiós, sinó Josep que s’alçava a la matinada, els col·locava i tornava al llit. Pel matí, divertit, es feia el sorprès mentre son pare, ja creient convençut (el segon vertader miracle), rumiava que allò era obra de Déu. Sempre havia pensat que el seu fill estava beneït, que la seua fe infantil havia aconseguit brotar la seua pròpia. Per això, la nit de reixos, quan els reis mags de playmòbil tornaren a moure’s de lloc, no li donà major importància, convençut com estava del miracle.
Però eixa nit Josep, esgotat de l’emoció de la cavalcada, no s’havia alçat.
NOTA: “Conte de Nadal”, artículo publicado en la edición número 419 de La Opinión de Torrent.
Miope 