Com aquella pel·lícula de Michael Douglas, però sense calor ni tràfic, vaig tindre un dia de fúria. Esclatí. Diguí prou. Estic fart dels patinets. No puc amb ells ni amb els pseudoconductors. La majoria circulen per on els dona la reial gana. I tots ens queixem per baix, per a nosaltres, el que a efectes pràctics val per a poc. Com la resposta de la policia a esta plaga. Si existeix, no s’aprecia. Després del greu atropellament d’una dona al carrer de pila, patrulla per la zona, detenció, publicitat i cap mesura més. Els patinets continuen bambant per on els rota. Fa falta acció. Contundent. I jo em vaig encarregar.
El pròleg a l’atac de fúria fou la discussió amb un xaval que quasi atropella a la meua filla per un carrer peatonal. Damunt ens va contestar. Venia jo ja calent quan, pel carrer Santa Ana, escoltí una clinc-clinc-clinc impetuós. Em vaig girar. Un patinet circulava per damunt de la vorera en contra direcció i, el caradura, feia sonar la campaneta per a que jo m’apartara. Bum. Va esclatar l’olla a pressió. Li vaig dir de tot, alçant el paraigües, bramant qual Capitán Haddock paraules malsonants rimbonbants: mequetrefe, alcornoque, berzotas, papanatas!
Ja en mans de la meua fúria, vaig perseguir al patinet. A l’eixir a la plaça, dos bicicletes de lloguer baixaven pel carrer del Convent també en direcció contraria. Els vaig llançar el paraigües per aturar-los. Caigueren. Fugint del delicte i de mi mateix, un grup de xiquets colpejava amb un baló a la Torre. D’una patada se’l vaig encalar a la Malagueña. Intentant calmar-me, vaig seure en un banc, just damunt d’un xiclet, just al costat d’un toll de pipes. Un cotxe de la Local va aparèixer, ara sí, però per a detindre’m a mi. L’escapada va durar un minut. Just el temps d’esvarar amb un excrement animal i caure en terra. Merda, vaig exclamar.
Mai millor dit.
NOTA: “Un dia de fúria”, artículo publicado en la edición número 418 de La Opinión de Torrent.
Miope 