El trastorn d’estrés posttraumàtic està considerat com a una afecció de salut mental que algunes persones desenvolupen després d’experimentar un esdeveniment dramàtic. Un desastre natural, sentir perillar la pròpia vida, allò que visquérem tots, d’una manera o altra, el 29 d’octubre de 2024, ho pot provocar. Alguns ho saben de primera mà. Eixe desassossec, eixa sensació de pressió física que van sentir temps després. Quasi es podria afirmar que, en la majoria de nosaltres, la DANA va instal·lar temors que van i venen amb les alarmes. I que hem d’anar superant.
Deguem saber conviure de nou amb l’aigua. Algun dia no serà possible, com cantava Raimon, perquè “al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa” i es quedàrem protegits en casa; però també hem de recordar que la lletra continuava entonant “qui portarà la pluja a escola?”. El dret a l’educació també ha de ser cuidat, no pot ser sempre la mesura més fàcil suspendre les classes. No és senzill prendre decisions, encertar, però hi ha que equilibrar actuacions.
Potser tot seria més planer si els partits i els seus mitjans de comunicació no estigueren traient punta a qualsevol paraula, gest, moviment, tant eixe fatídic dia com amb les plogudes del futur. Els fa ser conservadors. Els governants saben que un pas en fals significa el seu fi polític, com a Mazón, inclús amb conseqüències judicials. Qui sap si confiaren més en els tècnics, si deixaren fer als experts, si totes les administracions i partits treballaren en conjunt, tot seria millor per a ells. I per a tots. Però la foto mana.
Fa poc vaig passar uns dies a Amsterdam. Allí plou 300 dels 365 dies a l’any. A nosaltres tot el viatge. Ruixats, ploguda continuada i tempesta. Aigua de tots els tipus. Però els carrers estaven plens de gent. La vida no es detenia.
Hem reconstruït les carreteres i els ponts, ara faltem nosaltres com a societat.
NOTA: “TEPT”, artículo publicado en la edición número 417 de La Opinión de Torrent.
Miope 