Aneu a vore una cosa flipant. Qui vulga vindre, clar, perquè és de valents. Por als cementeris mai he tingut, a ser diana de les burles sí, així que vaig seguir als majors. Amb quinze anys et deixes fer. Intentes no desentonar i, si pot ser, de pas, agradar a les xiques. Estàvem de campament de Confirmació. No recorde el lloc exacte, devia ser Alpuente o Titaguas. El sol estava desapareixent i teníem un moment de temps lliure fins sopar. La porta estava oberta. Era un cementeri de poble rural, menut, descuidat, ple d’herbes. Em va cridar l’atenció que hi havia una làpida amb flors fresques. En mig de tot s’alçava una capella. Entràrem. Penombra, pols, frases tenebres i algú alçà una trapa. Era un fossar. Ple d’ossos rebolicats.
La primera imatge física de la mort no se t’oblida. Després ja agafa forma real quan és més propera. Com ser espectador de l’obertura del taüt de la teua iaia per a traslladar les seues restes. El xoc definitiu, la gran caiguda, arriba quan prens consciència que tu també eres mortal. Eixe vertigen. Després intentes agafar distància mental, viure. La ment té eixos mecanismes, no vol que patisques. Te pot arribar a desconnectar, que no vaja amb tu. Pots saber, perquè tots ho sabem, les morts diàries a Gaza, però seguim amb la nostra vida. Inclús les imatges ja no ens afecten. Hem perdut la sensibilitat.
Però no deguem oblidar. No podem mirar a altre costat. Hem de continuar parlant. Ens té que commocionar. Les xifres oficials recompten ja més de 60.000 morts des de l’inici de l’ocupació israelita. Per violència i per inanició. Segons dades d’Unicef, cada dia en Gaza moren uns 30 xiquets, una aula escolar sencera. Cada dia. Mentre nosaltres seguim de vacances, amb la nostra vida, anestesiats.
Fins a que només una, una mort, ens cau prop.
I tota la nostra vida canvia.
NOTA: “La primera mort”, artículo publicado en la edición número 415 de La Opinión de Torrent.
Miope 