Em va costar entendre-ho. Tan pendent estava de donar espectacle, de no perdre’m cap minut, de poder contar-ho el dia després, que em cegava el vertaderament important. Vos promet que jo encarava l’hora final de les orquestres, quan passava i volava de tot, com qui juga la final de la Champions. Cada entrada, cada sorpresa dels nostres boatos, ho vivia en emoció, nervis, inclús responsabilitat. Devíem impactar, fer riure. No podíem defraudar cap dia, cada nit. Necessitava concloure les festes amb el balanç d’irrepetibles. Tots els anys. I que fora públic. No podia passar desapercebut.
Fa pocs dies, amb l’ona expansiva de la mort de Diego, Diego Herreros, Rocamán, es varen escoltar moltes i encertades descripcions. Proper, lleial, discret però valent, sempre amb un somriure i una paraula amable. Era una referent fester. Un dels grans capitans. Per això les lloances també parlaven de la seua passió, els contrabandistes, ballar la navalla, comandar el trabuc i alçar la copa en la taula. Es tirarà molt de menys.
No vaig comprendre fins anys després que l’èxit no és cap nit memorable, ni la millor foto en xarxes o que et donen l’enhorabona. És conviure amb els teus. Cada any. Passar les festes junts. Rient. Gaudint. I que a l’acabar la setmana els tires de menys. Per això recordem tant als que no estan. Perquè deixen un buit enorme en cada filà i comparsa. Joder, si ho fan. Una persona és tot un món. No és fàcil trobar el teu lloc, sentir-te plenament part d’un grup. Per això molts, quan ens referim als nostres companys de guerra, parlem de germans, de família. No és una festa qualsevol la que està a punt de començar. Crea uns vincles molts especials.
Per a tota la vida i la següent.
NOTA: “Germans”, artículo publicado en la edición número 414 de La Opinión de Torrent.
Miope 