El fum va començar a brotar del menut fumeral al sostre de la Capella Sixtina. Després d’uns segons d’incertesa, color blanc. Habemus papam. Eren les 19:05 i estàvem acabant una sessió d’avaluació. 2013, duia pocs mesos de primera experiència docent. Tots marxaren corrent. Em quedaven quaranta minuts de camí i ho volia presenciar. Dissimuladament, vaig pujar a una emocionada sala d’estar del Seminari Menor. El meu amagatall a un racó va fracassar, em feu seure al seu costat. Al poc, amb les mans a la cara, va exclamar: ¡Bergoglio, nos conocimos!
Fa cinc anys, un 21 d’abril, molts ens quedàrem orfes de segon pare. D. Miguel Lluch ens va deixar d’una manera discreta, prudent, com era ell. Una setmana abans, en plena pandèmia, estiguérem parlant per telèfon. Tenia el seu to de veu intacte. Conversàrem de la vida i la mort, de naixements i defuncions, de voler-se molt. Sempre parlava amb alegria del moment de trobar-se amb Déu. Casualitat o providència, també un 21 d’abril i amb la mateixa edat, el Papa Francisco, amb qui degué coincidir per Villa Tesei, en Morón, als suburbis marginals de Buenos Aires, entregà la seua ànima. Són coses meues, però un sempre m’ha recordat a l’altre.
La apassionant vida de D. Miguel mereix una novel·la, possiblement els homenatges es quedaren curts. Però ell ho desaprovaria. En el cor de Déu no hi ha ascensos de categoria humana, va dir. Es considerava només sacerdot. Ho va proclamar en veu alta de menut, en el 36, mentre incendiaven l’església d’Alboraia. Coincidírem en dos etapes vitals. En Xàtiva, amb dies de carretera junts, tinguèrem temps de revisar les nostres vides. De vegades, li demanava que em tornara a narrar la fugida d’Argentina, la negociació dels pastors de Navalón o quan, un agost, amb la seua germana, va recórrer Espanya amb una vespa i una maleta.
Però sempre regressava al mateix lloc: “Què feliç he sigut a Torrent”.
NOTA: “Padre”, artículo publicado en la edición número 412 de La Opinión de Torrent.
Miope 