Conforme es va anar revelant l’enorme devastació de la DANA, tots ajudàrem com poguérem. Foren útils les nostres mans però també les aportacions materials i econòmiques. Donar diners. Necessitàvem entitats fiables, d’ajuda directa. Com Càritas, Creu Roja o la Fundació Horta Sud qui, seguint el seu esperit fundador, s’ha centrat en recuperar el teixit associatiu comarcal. Ja van més d’un milió i mig d’euros per a més de dos-centes associacions. Entre elles, moltes falles.
Mai m’he amagat. Les falles i jo tenim una relació complicada. Amb alts i baixos. Èpoques millors que altres. Hi ha detalls que no m’entusiasmen. És culpa meua, manies que té un. Sorprenentment, de vegades em conviden a escriure als seus llibrets. Gent inconscient, supose. O falta de col·laboradors, qui sap. Però els meus gustos personals no em ceguen. Reconec també les seues virtuts. Que les tenen.
Una és el paper urbà de la festa. A diferència dels impersonals eixamples de les grans ciutats, els barris continuen tenint punts neuràlgics, llocs de trobada veïnal com escoles, tendes o comissions falleres. Tota barriada necessita centres socials sinó tindrà els seus carrers morts. Ara que les associacions veïnals han envellit, han perdut força de representació, alguns casals són també un espai de vida local. Això sí, sempre que els fallers siguen del veïnat o nascuts allí, no fitxatges d’anar i fugir, utilitzant-los només per a festa sense ànima.
Va amb l’ADN de qualsevol entitat social, de carrer, amb i entre persones, tindre un compromís amb la realitat que l’envolta. Tota associació deu mirar pel seus fins, potenciar-los, però, per gènesis, també està concebuda per a interactuar amb el seu exterior. Una comissió fallera no pot ser un club tancat, sinó una porta a la barriada. I, per tant, ha d’entendre-la i viure connectat a ella.
Comprenent que dona vida al barri. No molèsties innecessàries.
NOTA: “Barris”, artículo publicado en la edición número 410 de La Opinión de Torrent.
Miope 