Cinc minuts. Només. En eixe breu temps l’aigua i el fang van inundar tota la planta baixa. Mitja vida va desaparèixer. Duia hores pendent del barranquet. Les notícies d’aigües cap a dalt no eren bones. I tot confluïa allí. Sabien que les inundacions eren cícliques, cada uns onze anys. Estaven preparats. Es va escoltar el bando. Molta precaució. Preocupat, baixà al carrer. El nivell pujava. Posaren les comportes. Sabia que si l’aigua superava la segona devia fugir. Es va tancar en casa. Eixa magnitud no l’havia vist mai. Corria amb força, amb soroll. La porta no va resistir. Va pujar al pis de dalt. Tot va quedar cobert. En cinc minuts.
Des de casat vivia en Aldaia però era de Torrent. Anava i tornava amb freqüència. No perdia les costums. No li faltava taula en Sant Blai ni balcó el Diumenge de Glòria. Cada Nadal dinava amb la família. Un sempre és d’on va nàixer. En el menjador de casa, entre molts marcs, hi havia una fotografia de fa mil anys. No recordava de qui fou la comunió, però apareixien tots els cosins. Li agradava contemplar-la. Tornar allí. Dies després de la nit més fosca, quan començà a ser conscient del desastre, quan va tindre que decidir què salvar, no va trobar la foto familiar.
Enguany no estava per a festes. El dia de Nadal no va voler vindre a Torrent. La tristor encara l’envaïa. Varen cridar al timbre. Eren ells, els cosins. Duien tot. Dinar, taules i cadires. Somriu, home, siga com siga ho anem a celebrar. Als postres, entre torrons, el seu fillol li va entregar un sobre. Dins estava la foto. No s’havia perdut. Ell la recuperà entre el fang els dies de neteja. L’havia restaurat la universitat. Va mirar-la amb emoció. I després als cosins.
Estava viu. Estaven junts.
NOTA: “La foto familiar”, conte de Nadal publicado en la edición número 417 de La Opinión de Torrent.
Miope 