Què dir quan ja s’ha dit tot. Quan tot el que diguem mai expressarà la desolació. Algún día encontraremos las palabras para explicarlo, es sincerava un bon amic a peu de tragèdia, estamos reconstruyendo todo, los edificios y las personas. Sap de què parla. Jo he sigut incapaç d’escriure res en xarxes. Ni compartir cap missatge. Ni informació ni desinformació. Silenci. Qui sóc jo. Si no he perdut res. Si només tinc tristor. Per Aldaia. Per la meua família.
Por. Tots la vam patir en la nit més fosca. Molta gent volguda allí fora. Sense notícies. Sense cobertura. Sense bateria. Desapareguda. Vaig rebre una cridada a les 18:22. El vertader missatge d’alarma. Està dins del cotxe. Rodejat d’aigua. Un barranc. No sabem on. Què fem. Confusió. Pèrdua de connexió. Quinze minuts agònics fins que sabérem que estava fora de perill, a refugi. Un malson com el que visqueren centenars de persones atrapades que, amb la perspectiva dels dies, els morts i la destrucció, ja és menor.
Poc després vam conèixer a Izan i Neizan, dos mejores amigos de Picanya. Amb només onze anys anaven en un carro de supermercat entre el fang quan, davant d’una càmera, ens van traure un somriure amb aquell “Nunca os rindáis… y comed yogur”. Repartien menjar en nom de la seua falla, reconvertida en ONG. El pueblo salva al pueblo. Però no de qualsevol manera. És la societat civil, l’associacionisme, qui ha reaccionat més ràpid, qui coneix noms i cognoms. Són un complement imprescindible per als dirigents. És perillós pensar que tant el poble com els governants poden funcionar sols, sense dirigir-se paraula.
Algún día encontraremos las palabras para explicarlo, em va dir.
Se llama humanidad, li vaig contestar.
NOTA: “La nit més fosca”, artículo publicado en la edición número 416 de La Opinión de Torrent.
Miope 