Hi ha tantes coses a fer i tan poc temps per fer-les que rellegir un llibre sembla una temeritat, renunciar a altres. Amb excepcions. Torne cada temps a “Memorias Liquidas” d’Enric González, una de les millors cròniques personals sobre l’ofici del periodisme. Així, renove vots, no oblide la meua professió primera.
.
Cada taula, un Vietnam. Esta doctrina gremial l’aprengué d’un dels seus primers directors: la legitimitat d’un periòdic radica en la independència de la seua redacció davant el poder. Cal cavar una trinxera en cada escriptura. Protegir la dignitat periodística, sempre en perill.
.
No falla en cada article que mire cap a l’Ajuntament. Quin palo els has pegat. T’has quedat agust. Criticar traure pit per pintar només quatre pictogrames per a xiquets amb TEA, per a alguns fou no fer amics. Error. Les columnes no són atacs, són espills. De vegades, deformats per la ironia; altres, decorats pel costumbrisme; i, alguns, per què no, més nítids, crus, reflectint una imatge, pot ser, incòmoda.
.
El periodisme ha de ser a la vegada un mecanisme de crítica al poder i un primer esborrany de la història. No ho dic jo. Que va. No done per a tant. Torne de nou a Enric González. Cada taula, un Vietnam.
.
Però, de vegades, m’autocensure. Per falta de dades. Per por a mostrar-me massa. Per evitar problemes. Per debilitat.
.
No, no soc l’heroi periodístic que somie.
PD. En l’últim mes s’han pintat amb pictos molts més pasos de vianants que mai en la vida a Torrent.
NOTA: Artículo publicado en la edición número 415 de La Opinión de Torrent.
Miope 