Volem pensar que sí. Que tornem renovats de les vacances. Que venim millors. Que l’aire de El Vedat ens ha ajudat a pensar en més claredat. Però res canvia després de l’estiu. Som els mateixos. Igual de maniosos. Amb els mateixos vicis. Amb el ping-pong mediàtic entre PP i PSOE, entre Torrent al dia i A la torrentina, entre el que està i el que estava. Tot pel mèrit dels èxits. Per assenyalar a l’altre davant els problemes. Però, de vegades, la carrera per la foto, per la medalla, eixe electoralisme diari, els fa quedar en evidència. Als dos.
Fa pocs dies els mitjans municipals treien pit per la senyalització de passos de vianants amb pictogrames en favor de les persones amb Transtorn de l’Espectre Autista. És necessari, important, no només per als xiquets amb TEA camí de l’escola, sinó també per a altres col·lectius vulnerables. Una imatge val més que mil paraules. “Por primera vez” anunciava (i ho continua dient) la notícia. Pareix que no. Hores després, els socialistes recordaven que en 2021 ja s’havia senyalitzat amb pictos. Nosotros fuimos primeros.
Donaria igual qui és el pare de la criatura si fora un projecte global, de ciutat, d’accessibilitat real. Però, no. Ni es feu ni encara s’ha fet. No sembla massa ètic atribuir-se el mèrit d’un parell de passos de vianants senyalitzats. És una quantitat ridícula, no soluciona res. Però fa temps que hem perdut el sentit comú. Només importa la foto. Des de l’Ajuntament em diran que m’he precipitat, que estan prevists molts més. Tant de bo. Però fes-te la promoció quan finalitzes no quan comences. Les palmadetes en l’esquena a l’acabar la feina, mai abans. I, en eixe moment, preguntat qui ha d’eixir en la imatge. Qui deuria ser el protagonista.
Un segon pla, de vegades, és més honrós.
NOTA: Artículo publicado en la edición número 414 de La Opinión de Torrent.
Miope 