Els no-moments. Els presente una nova teoria estúpida. Eixos minuts, hores o èpoques on sembla que tot s’atura. Pose un exemple: la vida de 16:00 a 17:00. Llevat que s’estiga treballant o en una bona sobretaula, no m’entra al cos cap activitat que no siga la migdiada. Encara que siga curta i amb un xiquet damunt. El mes d’agost és altre exemple. Passades les festes, amb xalets, apartaments i casetes, se me’n fa un món la vida per Torrent. Cert és que es pot fer molt a la ciutat, que hi ha oferta lúdica, inclús es publica aquest periòdic, però tinc la sensació que no hi ha ningú.
Com a càstig diví per estos pensament, duc diversos anys, entre uns motius i altres, vivint, precisament, l’inici de l’agost en Torrent. Pels matins encara pareix el poble, però per la vesprada no reconec les cares. I mira que passege pel casc antic. Com si s’obriren unes portes invisibles, em dona la impressió que els veïns del barris multiculturals propers (per a alguns, ja guetos) recorren zones que durant la resta l’any no transiten tant. És una falsa apreciació. Sempre estan ahí. Però jo no els veig. Possiblement siga una discriminació meua.
Tinc la sort de tindre amics i coneguts en algunes de les entitats locals que treballen, entre altres objectius, per la integració i acció social del col·lectiu immigrant. El CAS del Círculo Católico, la Fundació Amigó o Laura Vicuña són tres bons exemples. Tots vinculats a l’acció caritativa de l’església, no ve mal recordar-ho. Quan estic amb els meus amics pel carrer soc espectador de com els saluden els xiquets i mares del “centro” i com els aprecien. No és un tema senzill, però sempre em pregunte si jo els veig com iguals, com a torrentins, si no em done compte però tinc alguna actitud racista.
Per què quan són visibles em criden l’atenció.
NOTA: Artículo publicado en la edición número 413 de La Opinión de Torrent.
Miope 