Els pantalons pirata, les renyoneres, el Tamagochi, els bolígrafs de quatre colors, els pins, ballar el Aserejé, Macaulay Culkin… algunes modes conforme vingueren se’n anaren. Ja ni les recordem. Possiblement per vergonya. Altres són pendulars. Enguany toca les Samba com altra temporada foren les New Balance. De caure en les modes ningú s’escapem. La majoria tenim criteri propi però també som permeables als demés. Faltaria. Tots volem compartir converses, imatge o estatus social. Ser i estar.
Tinc una teoria mai demostrada que en les nostres festes ocorreix igual. Que allí també existeixen les modes. Pensen, per exemple, en la Setmana Santa. De sobte, una germandat va traure una trompeta i, volià, aparegueren centenars de trompetes. El mateix en dur el pas a muscles. Amb guants blancs, clar. O canviar el banderí. La meua favorita fou instaurar una segona processó pròpia. En uns anys passàrem de vint a cinquanta processons. El món faller el controle menys, però segur que també hi han. Ja varen vore l’aparició dels polars. Almenys canviant el traje negre pel saragüell vàrem guanyar tots visualment.
Els moros i cristians que ara comencen tampoc s’escapem. Si no tens festa extraoficial no estàs de moda. I així, amb la tonteria, s’ha creat el carrusel Clotxinà, vermut, panceta, quint i gamba, ous… O els fests, les party, tots acompanyats d’un Dj o grup flamenc. Necessite saber si algú ha sigut capaç (fetge mediant) d’estar en totes. Tampoc eres ningú sense cuartelillo. És una gran notícia el pas a una nova generació, però, per a mi, que a alguns els contracten com a figurants. Per a no ser menys. Tant de bo es pose de moda també que estiguen en les casernes o kàbiles i no exiliats apart. Que mamen des dins la festa.
Mamar en el bon sentit, per favor.
NOTA: Artículo publicado en la edición número 412 de La Opinión de Torrent.
Miope 