Jo no m’ho creia. No podia ser. Demà fixa’t, em deien. I tenien raó. L’havien mogut. En la placeta del col·legi del meu fill no tots els bancs de pedra estan al seu lloc. Hi ha un apartat, desubicat, casualment col·locat just enfront d’una planta baixa. Algú el traslladà a pols fins a la porta de sa casa. Caram, això sí és confort, banc propi. Si ja l’ocurrència en sí em pareix transgressora, més encara l’estil de vida del veïnat: mentre nosaltres vivim estressats i enfeinats, elles dediquen els dies a prendre la fresca jugant al parxís. Revolucionari.
Fer el que et done gana. I guanyar. Hi ha diversos episodis de la història recent de Torrent amb esta tàctica triomfadora. Un el vaig viure en primera fila el Diumenge de Glòria de 1994. L’Ecce Hommo va decidir que la Reina baixava el Convent amb la seua germandat i no amb la Mare de Déu. A l’altura del carrer del Pi començaren les discussions. Ara no t’esperes, continua. No, que ara sí, que ja em pose on toca. Jo no me moc. Jo tampoc. La polèmica va continuar a les casetes pasqüeres. I la tradició es va canviar per a sempre.
El meu favorit té com a protagonista a Vicent Andreu “El Cobra”. Aquell llegendari corredor d’assegurances va tallar el trànsit del carrer Azorín després de guanyar un litigi a l’Ajuntament sobre la propietat de part d’eixa via pública. Era seua i podia fer el que li donara la gana. Com tancar el carrer. Quina genialitat. I quins collons.
I a què conte vinc ara amb estes històries? Coses meues, supose, però, de vegades, estos xicotets “fer el que ens done la gana” em reconcilien amb la vida. No sempre hi ha que fer el que s’espera. Com aquells joves (les seues raons tindrien) que no fa molt es negaren a fer-se una foto amb els polítics de torn. Bravo.
Ja està bé de tanta imatge publicitària.
NOTA: “Fer el que ens done la gana”, artículo publicado en la edición número 411 de La Opinión de Torrent.
LA FOTO: Si alguien hace diariamente lo que la da la gana esa es Laia.
Miope 